Mig segle d’Arxiu Nacional d’Andorra

Any 1975. El dia 22 de desembre (demà farà exactament cinquanta anys) el síndic Julià Reig i el síndic segon Marc Vila feien acte de presència a la Biblioteca Nacional d’Andorra, que havia nascut l’any anterior. El motiu de ser allà era el d’inaugurar una estructura d’estat cabdal per al país: els Arxius Nacionals, que celebren enguany el seu mig segle de vida. El mateix Julià Reig deia que els arxius “contribuiran de manera molt considerable a l’estudi i a un coneixement més profund del nostre país”. No s’equivocava.

Però comencem pel principi, perquè ni l’Arxiu ni la Biblioteca Nacional van néixer fruit de l’atzar. Als anys setanta, Andorra vivia moments àlgids del boom que va experimentar durant el segle XX, de creixement demogràfic i transformació econòmica. En aquest context, era fonamental que les noves fornades d’andorrans s’identifiquessin amb el país, tant si eren nascuts aquí com nouvinguts a les Valls. Tanmateix, la manca d’un sistema educatiu propi d’Andorra (recordem que aleshores l’educació no es regia des del mateix país) feia que els coneixements de llengua, geografia, història o cultura andorranes fossin totalment residuals. Això va portar el Consell General a iniciar l’anomenat “procés d’andorranització”.

La intenció era ben clara: la transmissió de tots els coneixements propis del país a les noves generacions a través de la instauració de la “formació andorrana” comuna independentment del sistema educatiu. Des de l’any 1972, Antoni Morell i Lídia Armengol ostentaven l’assessorament pedagògic del Consell i, juntament amb Manel Mas, van ser els encarregats de traslladar aquella voluntat d’andorranització de la institució a les aules, amb la creació de programes educatius i la compilació de publicacions i materials.

Però per fer tot això calia disposar d’una compilació bibliogràfica sobre Andorra, d’una anàlisi de la documentació conservada sobre el Principat (tant de la d’Andorra mateix com de la forana) i calia també uns estudis i uns especialistes en recerca sobre les Valls. No ens ha de sorprendre, doncs, que durant la sindicatura Reig-Vila nasquessin tres puntals clau: la Biblioteca Nacional, els Arxius i, ja el 1976, l’Institut d’Estudis Andorrans, amb les seves seus a Barcelona i Perpinyà. I naixien, també, publicacions com ara els Quaderns d’Estudis Andorrans.

A la dècada de 1970 va començar el procés d’andorranització al país

Tornant al discurs inaugural del síndic Reig aquell 22 de desembre, ell mateix explicava que la voluntat era també “poder prosseguir, d’una manera més científica, el programa d’andorranització, ja sigui a les escoles, ja sigui dins d’un clima cultural més ampli”.

És evident que la transcendència social d’aquell esdeveniment cultural podia ser limitada (la cultura, en general, sempre ho és), però els seus promotors creien fermament en la importància d’allò que s’estava fent. La mateixa Lídia Armengol afirmava que “els Arxius Nacionals d’un país són sense cap mena de dubte un dels pilars, potser el més important, en els quals s’assenta la força i personalitat del país i la identificació més profunda dels seus habitants”. Vist en perspectiva de mig segle, avui ningú dubta de la importància que va tenir aquella inauguració en el futur de la recerca històrica sobre Andorra.

Al principi, els Arxius Nacionals es van ubicar a l’Edifici de les Monges de la capital

En aquell primer moment, l’Arxiu s’ubicava a les dependències de l’Edifici de les Monges d’Andorra la Vella, al mateix lloc on hi havia les oficines del Consell General. Amb el temps, i seguim aquí la recerca que ha publicat l’actual cap de l’Arxiu Lídia Arbués a l’Ex-libris Casa Bauró, van passar a uns despatxos de la quarta planta de l’actual edifici de la CASS. Ja a partir del 1985, van gaudir d’un emplaçament propi a Prada Casadet, on encara són avui a l’espera del trasllat a la nova seu que han de tenir a l’antic Hotel Rosaleda d’Encamp.

Segons explicava el 1976 Lídia Armengol, l’objectiu inicial dels arxius era actuar en tres fases: recuperació, seguretat i conservació. Això, a la pràctica, volia dir procurar de recuperar tota la documentació andorrana custodiada en arxius estrangers i disposar-ne d’una còpia microfilmada. A tall d’exemple: documentació del Copríncep francès relacionada amb el país i conservada en arxius francesos. La voluntat era disposar d’aquesta documentació per tenir tot allò que parlava d’Andorra i per tal de poder estudiar-ho des d’aquí.

La segona fase, la de seguretat, preveia copiar també en microfilms documentació andorrana generada al Principat, per tal de garantir la conservació davant “el perill de destrucció per accident”, cosa que podia passar. És cert que, avui, una part d’aquesta documentació andorrana, com per exemple la del Consell General, ja es custodia al mateix Arxiu Nacional, però aleshores encara no era així.

I, finalment, la tercera fase d’actuació consistia a conservar els originals d’aquells documents que ja formaven part dels fons andorrans i que, per tant, necessitaven la protecció pròpia d’un document històric.

Amb el temps, és clar, a aquestes tasques s’hi va sumar la difusió, especialment amb les publicacions dels primers diplomataris i monografies. Aquesta, tanmateix, ja és una altra història i una mica posterior. El que és evident és que el naixement dels Arxius Nacionals també van tenir un impacte directe en el nombre de publicacions històriques referents a Andorra.

Si fins a aquell moment bona part de la historiografia era forana i basava la seva recerca en fonts no custodiades al Principat, a partir de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta la tendència va canviar, i moltes recerques van començar a dur-se a terme des d’Andorra mateix i consultant la documentació arxivística conservada.

Com a exemple podríem citar el cas de l’obra que Esteve López, Joan Peruga i Carme Tudel van dedicar a L’Andorra del segle XIX, publicada a finals dels vuitanta. Un llibre que parteix en bona mesura de la documentació andorrana i d’arxius estrangers que aleshores ja es custodiava a l’arxiu, s’havia sistematitzat i era fàcilment consultable pels investigadors. Una recerca d’aquestes característiques, quinze anys abans, hauria implicat haver d’anar a molts arxius diferents de fora d’Andorra buscant una agulla en un paller. Evidentment, no és un cas únic, també podríem citar les publicacions dels Quaderns d’Estudis Andorrans o els Annals de l’Institut d’Estudis Andorrans, per exemple.

Inicialment, els Arxius Nacionals van néixer amb poc més de deu mil documents. A hores d’ara, l’Arxiu custodia gairebé mig milió de documents, entre els quals dues-centes mil fotografies, dos-cents mil documents textuals, uns deu mil documents audiovisuals i una setantena de mapes, que aviat és dit!

Avui, investigar sobre Andorra i no passar per l’Arxiu Nacional és impossible, i quan hom mira cinquanta anys enrere s’adona de la importància que van tenir aquells pioners dels anys setanta (en aquella Andorra en la qual tot estava per fer i tot era possible) de dotar el país d’una estructura d’estat fonamental per al present i el futur.