La manca de carreteres

Ésser un territori de frontera va condicionar molt la realitat pirinenca, fins al punt que fer-hi carreteres era quelcom que des de la perspectiva de protecció dels estats era vist negativament. Una carretera podia posar les coses molt fàcils a una invasió militar de l’enemic provinent de França, d’aquí que les nostres contrades patissin un dèficit endèmic en aquest sentit.

Sense anar més lluny, cal recordar que el mateix Anton Fiter i Rossell en el seu cèlebre Manual Digest deia que els camins dels ports més valia no tenir-los gaire bé, perquè així potser s’evitava que en cas de guerra entre els territoris veïns Andorra esdevingués lloc de pas, amb les nefastes conseqüències que això podia tenir.

És clar que això era la visió del 1748, però era ben raonable: de fet, al bo de Fiter li podia sonar aquella famosa història del camí dels canons obert pels francesos per atacar la Seu duent-hi, com diu el nom, els seus canons.

Però és clar, quan la realitat política, social i econòmica va canviar, el problema es va fer evident: calien carreteres per tal de poder revertir una crisi que començava a mitjan segle XIX i que no tenia aturador. I, com sabem, les carreteres van arribar tard, quan el mal ja estava fet. Per no parlar del tren, que encara l’esperem.