Josep Zulueta, l’home que va canviar el Pirineu el 1915

Beure’s un got de llet de vaca és avui el més normal del món. Però hi havia un temps, no tan llunyà, en el qual aquest fet era considerat una excentricitat. I no es pensin que parlem de fa molts anys, no, estem parlant d’un segle i escaig enrere, a finals del segle XIX. Aleshores, el consum de llet era quelcom propi dels països del nord d’Europa, que en aquell temps eren grans potències, i a poc a poc, aquesta pràctica es va anar estenent, com una moda, fins que va arribar a casa nostra. I en tota aquesta història, un tal Josep Zuleta i Gomis (1858-1925) va tenir un paper clau a les nostres contrades.

Originari de Barcelona, Zulueta va tenir estrets vincles amb la Cerdanya, on la seva família tenia una d’aquelles residències burgeses que tant van proliferar entre les classes altes de la Ciutat Comtal fa gairebé dues centúries. A causa d’una llarga malaltia, Zulueta va passar una llarga temporada a la vila cerdana, i gràcies a això se li va despertar un gran interès pel món agrícola i rural.

La seva vinculació amb la Seu d’Urgell li va arribar una mica de casualitat. Després d’estudiar dret, Zulueta va tenir una projecció social important, en part gràcies als seus articles a la premsa escrita. De conviccions liberals i republicanes, en un moment en el qual el republicanisme era encara força incipient i allunyat de la deriva més esquerrana pròpia mitjan de segle XX, per a uns quants urgellencs de la mateixa línia política fou vist com algú que podia atreure vot liberal, d’aquí que fos proposat per l’escó urgellenc a les eleccions a Corts el 1886.

Malgrat que no va ser mai elegit, la seva candidatura li va brindar l’oportunitat de conèixer de primera mà el districte pel qual es presentava, de tal manera que va poder analitzar també com es vivia en aquelles “comarques oblidades”, tal com ell mateix les va definir en un seguit d’articles que va publicar a La Vanguardia.

A grans trets, Zulueta considerava que aquell racó de país estava en crisi, cosa que era ben certa, per la crisi en la producció vitivinícola, que s’havia vist durament afectada per la fil·loxera feia ben poc, i per la manca d’infraestructures que permetessin el contacte amb nous mercats. L’endèmica falta de carreteres al Pirineu dificultava enormement que es pogués plantejar un canvi de rumb econòmic, el mateix problema que en aquelles mateixes dates patia Andorra.

La seva relació amb la Seu encara s’intensificà el 1892, quan va comprar una antiga propietat del nostre cèlebre Don Guillem anomenada la Torre del Peu, ja als afores de la capital urgellenca cap a Alàs. La compra d’aquesta finca és clau en tota aquesta història, ja que va esdevenir una mena de granja experimental en la qual, entre d’altres coses, es va començar a posar en pràctica la producció d’allò que era tan excèntric consumir com la llet de vaca.

Amb tot, abans d’aquesta experimentació, Zulueta havia desenvolupat un seguit de càrrecs importants, com el de director del Canal d’Urgell durant una dècada (aleshores era una novíssima infraestructura agrària de primer ordre) i també el de diputat per Vilafranca del Penedès, on sí que va aconseguir guanyar les eleccions. A més, va establir importants contactes amb instituts agraris de l’època i, fins i tot, va fer un viatge a l’Argentina que el va portar fins a la frontera amb Xile i va acabar a Montevideo. Deixarem per un altre dia també una etapa marroquina, però ja veuen que aquest home era un cas d’aquests únics, posat a tot arreu i amb ganes de fer moltes coses.

Tornant al consum de llet de vaca, aquesta moda va acabar arribant finalment a Barcelona, on van començar a proliferar les lleteries, en un moment en el qual la conservació del producte era del tot impossible i calia, per tant, produir-la al lloc en el qual es consumia. Doncs bé, el bo de Zulueta va tenir la pensada inicial de criar vaques al Pirineu, la qual cosa era ben lògica tenint en compte que històricament havia estat ja un territori de cria de bestiar i de presència de ramats estacionals. La idea era criar les vaques i dur-les cap a Barcelona per fer reposició del bestiar de les lleteries: és a dir, que les seves comarques oblidades esdevinguessin les proveïdores indispensables per produir llet a la capital catalana i reactivar l’economia local.

Al final, aquella primera idea va acabar modulant-se, i va madurar fins a planejar-se la creació d’una cooperativa de producció lletera a la Seu, formada per diversos socis. Molt resumidament, aquesta societat cooperativa va acabar veient la llum finalment el 9 d’octubre de 1915. Era la primera cooperativa d’aquestes característiques nascuda a Catalunya i, per pocs mesos de diferència, la segona a tot l’estat espanyol, després d’una de nascuda a Astúries.

Segurament, en aquell moment era difícil concebre la magnitud i la importància que amb el temps acabaria tenint aquella societat. I, de fet, els inicis no foren fàcils, en part pel desconeixement en certs àmbits com la producció de formatges, sense anar més lluny. Amb el temps, però, i en aquesta part de la història Josep Zulueta ja havia traspassat, l’economia de la llet va acabar sent fonamental per a les comarques pirinenques, ja que a bona part de la Cerdanya i l’Alt Urgell es produïa llet, cosa que sostenia l’economia local abans del boom turístic.

De fet, no exagerem si considerem que la producció lletera va ser tan important a Cerdanya als anys setanta o vuitanta del segle passat com després ho fou l’obertura del túnel del Cadí o les pistes d’esquí.

I no es pensin que això acabava només en aquestes dues comarques, a Andorra també pujava el camió de la llet, en una part d’aquesta història que encara és una mica més desconeguda del que tocaria.

En tot cas, és del tot indubtable que Josep Zulueta va ser una figura de primer ordre a la història pirinenca i que, vist amb perspectiva, potser va ser un dels personatges més influents d’aquest racó de món al tombant del segle XX. No és estrany, doncs, que sigui avui una figura a reivindicar i a explicar, perquè és ben possible que el seu nom s’hagi anat diluint amb el pas dels anys.

En tot cas, per tal de no perdre’s cap detall de la seva vida i per conèixer-lo en tota la seva magnitud, l’historiador Carles Gascón (sí, ja saben, el nostre expert en història pirinenca i andorrana) li ha dedicat una extensa i interessant biografia clau per conèixer el personatge i també, en part, la història d’aquestes comarques a finals del segle XIX i principis del XX. Titulada Josep Zulueta i Gomis (1858-1925). L’home que va canviar el Pirineu, ha estat publicat per la urgellenca Edicions Salòria i és realment un volum que val molt la pena. No se’l perdin.