Una sentència arbitral anomenada pariatge

El 2028 farà exactament set-cents cinquanta anys de la signatura del cèlebre Pariatge d’Andorra del 1278, el document que es considera fundacional del nostre país. Podríem parlar-ne a bastament, de si les implicacions del document van donar lloc a Andorra com a tal o si, més aviat, van crear un model polític de cosenyoria compartida entre ambdós cosenyors que s’ha mantingut al llarg del temps. I també podríem discutir la denominació del document com a andorrà, ja que territorialment abraça un espai molt més ampli que les estrictes valls del Valira. En tot cas, no hi ha cap dubte que el Pariatge és una de les pedres angulars de la configuració històrica andorrana i, en conseqüència, és fonamental el seu estudi de manera continuada, una missió que actualment ha estat encarregada a l’historiador Albert Villaró.

Allò que denominem ‘pariatge’ forma part de l’anomenada sentència arbitral

Fa gairebé mig segle que el Pariatge no era objecte d’una revisió historiogràfica, i no només des del punt de vista del contingut del document en si, també des de la perspectiva del context que el va veure néixer, de la tipologia documental o dels protagonistes. I és sobre la tipologia que Villaró ha dedicat aquesta setmana una interessant xerrada al Consell General estipulant algunes consideracions que sovint han passat per alt, entre les quals que el Pariatge, com a tal, no és un document per se, sinó que forma part d’una sentència arbitral, que el conté. Vaja, que el document de 1278 (i també el d’una dècada després) és una sentència arbitral, és a dir, un acord entre les parts que parteix del principi d’equitat i en el qual no hi ha vencedors ni vençuts. No és una sentència judicial que dona la raó a un dels contendents i la treu a l’altre, sinó que es tracta d’un mecanisme paralegal, d’origen clàssic, que en el fons arranja un problema evitant la humiliació o la derrota d’una de les parts en litigi o en conflicte.

El pacte va suposar una pau immediata i duradora entre dos poders en conflicte obert

Hem de situar-nos en ple segle XIII, quan l’Església d’Urgell i els comtes de Foix feia dècades que s’enfrontaven, amb episodis i saquejos sagnants, entre els quals hi ha els atacs dels foixencs a Cerdanya o el cèlebre setge a la ciutat d’Urgell de finals de la centúria anterior que va posar punt final a les obres romàniques de la catedral urgellenca. És un període que Carles Gascón ha definit com el segle de ferro pirinenc i en el qual, difícilment, hom podia albirar la pau si no era amb un dels dos bàndols sortint-hi perdent. La solució per evitar una pau versallesca avant la lettre que no hagués fet més que enquistar el conflicte i que aquest s’obrís de forma més cruenta al cap d’un temps, fou doncs aquesta fórmula de pacte: la sentència arbitral.

Una sentència que inclou allò que denominem específicament Pariatge, la qual cosa no és res més que un pacte entre dos senyors, sovint un laic i un eclesiàstic, per compartir la senyoria d’un territori, entenent que a l’edat mitjana les formes de propietat eren molt diferents de les actuals. Aleshores, el domini sobre un lloc s’entenia des del punt de vista dels drets dels quals hom hi disposava, i un podia tenir el dret a exercir justícia i a cobrar-ne censos, però potser una part del domini, aquell que es referia a la possibilitat de convocar host i cavalcada, era d’un altre titular, i alguns impostos, com el delme eclesiàstic, eren percebuts pel bisbat. I a tot això encara hi podríem afegir les capes de potestat que podia tenir-hi el comte o el rei. Per tant, l’establiment d’una forma de cosenyoria entre dues parts, al final, no era més que una entesa de gestió del domini efectiu d’un indret.

I en aquesta pràctica, la dels pariatges, els Foix s’hi van prodigar força. “Van practicar sovint el noble art del pariatge”, citant Villaró. De fet, d’època medieval (comencen a ser habituals a partir del segle XI) se’n conserven dotzenes, d’aquí que el pacte entre les parts per la cosenyoria d’Andorra no sigui, com a tal, un fet extraordinari a l’època.

Cal tenir en compte que aquest tipus d’acord tenia unes característiques concretes, especialment que els drets eren indivisibles i que també eren permanents; és a dir, no s’establia una caducitat, la qual cosa explica la vigència del cas andorrà durant dècades i segles. A més, es basava en la idea que les persones elegides per arbitrar l’assumpte feien una proposta que posteriorment seria acceptada per les parts en litigi.

Cal destacar que aquests àrbitres eren els anomenats componedors, i que tenien un paper fonamentalíssim. Sempre apareixen en nombre parell i normalment són dos, un per part, però Villaró n’ha trobat exemples amb fins a vuit componedors. En el cas de la sentència arbitral de 1278 n’hi ha sis, quelcom que diu força de la importància que va tenir aquest pacte aleshores. Un paper que va recaure en Xatbert, bisbe de València, Ramon de Besalú, Bononat de Lavania, Ramon d’Urtx, germà del bisbe urgellenc del moment, Isarn de Franjaus i Guillem Ramon de Josa.

Més o menys, aquests componedors eren representatius de les parts. Uns, més defensors dels interessos de la Mitra; un altre (Lavaina), representant dels interessos papals, fet que testimonia la importància de l’acte; i, finalment, dos més propers al comte Roger Bernat III de Foix.

Una altra qüestió interessant del document és que va ser escrit en format de carta partida, en partició per ABC. I què vol dir, això? Doncs normalment que un sol document es redactava per duplicat i es tallava per la meitat, en un punt on hi havia tres lletres (ABC) o tot un alfabet. Així, quan es reunien de nou les parts, hom podia confirmar que l’altra era autèntica. Al tractar-se d’una sentència molt extensa, en aquest cas es va haver d’escriure en dos pergamins diferents, però amb el mateix sistema de validació.

I el document, com es defineix, ell mateix? Si pensen per exemple en un pacte laboral, molt sovint aquest s’explicita com a contracte. Doncs bé, en el cas que ens ocupa, no rep la denominació de sentència arbitral, sinó de “compositio” i d’instrument públic. No és fins al segle següent a la signatura que també apareix designat com a Pariatge, ja el 1365. També s’empraran, per referir-s’hi, denominacions com ara concòrdia, un nom que també reben els pactes de vassallatge entre andorrans i bisbe d’Urgell de finals del segle XII.

La de pariatge serà una denominació que s’anirà popularitzant i que la trobem ja ben protocol·litzada en temps contemporanis, amb autors com Ferran Valls i Taberner quan parla de “pariatge per sentència arbitral”.

I ara tornem al principi, quan dèiem que una sentència arbitral buscava l’equitat entre les parts més que no pas una justícia que, si deixa vencedors i vençuts, pot enquistar el problema. La demostració que aquesta fórmula fou del tot encertada la trobem amb l’impacte que va tenir: entre dos grans poders obertament enfrontats i en guerra, l’acord equitatiu va suposar la pau immediata i un model polític que ha perdurat durant segles malgrat els canvis de protagonistes. Hom no pot evitar preguntar-se si en conflictes viscuts al segle XX o ja actuals, no caldria mirar l’encert d’aquells governants d’un període com l’edat mitjana, tan denostada per bàrbar i violenta, i en la que trobem exemples de pau duradora com aquesta.