Brevíssima història de quatre segles d’andorrans

L’any 1563 va acabar un dels concilis més famosos de la història de l’Església catòlica, el concili de Trento. Principalment, el motiu pel qual havia estat convocat va ser la lluita contra el creixent protestantisme i per reafirmar els principis d’unitat d’una Església catòlica, apostòlica i romana. Així, un cop finalitzat el concili, començava el que s’anomena Contrareforma, que tenia l’objectiu de defensar els postulats papals i els principis teològics de Roma. Algú podria pensar que això és una qüestió exclusiva d’espiritualitat o debats propis dels teòlegs, però el cert és que Trento també va tenir implicacions immediates per a la població, també l’andorrana.

Hem de pensar que les guerres de religió provocades per l’eclosió del protestantisme també van tenir incidència a casa nostra, ja que a França es van viure de manera sagnant. Sense anar més lluny, el nostre cosenyor de Foix i rei de Navarra, Enric de Borbó, havia estat educat per la seva mare en la fe protestant, i això va motivar importants conflictes en el seu ascens al tron com a Enric IV, fins a la pronúncia d’aquella frase, possiblement apòcrifa, de París ben bé val una missa (catòlica, és clar). Les entrades d’hugonots protestants de França i l’expansió d’aquesta doctrina va motivar un control ferm de la població per part de l’Església, la qual cosa es va traduir en la sistematització dels llibres sacramentals a les parròquies.

És a partir d’aquest moment, doncs, que van néixer els llibres eclesiàstics de registre de naixements, matrimonis i defuncions, els quals són una eina imprescindible i fonamental per conèixer l’evolució de la demografia i, a la vegada, poder reconstruir les famílies d’un indret determinat. Són aquests llibres la base per al projecte que va néixer el 2013 i que té per objectiu registrar en una base de dades totes les persones que han deixat rastre a les nostres valls, ja sigui naixent-hi, casant-s’hi i morint-hi, o com a mínim fent una de les tres coses.

Malgrat que la intenció era desenvolupar-lo en dos anys (el termini que preveu la dotació d’una beca Cebrià Baraut), el cert és que va ser impossible, i dotze anys després encara està en vies de desenvolupament, però ara ja sí amb la intenció que culmini definitivament a finals del 2026. Així ho explicaven aquesta setmana Jordi Buyreu i Raimon Masdéu, els dos historiadors que ara mateix en són els responsables juntament amb l’informàtic Adrià Sastre.

Segons Buyreu, i tornem als llibres sacramentals, “cal entendre’ls com una eina coercitiva, de mitjà de control i repressió de la societat amb la finalitat d’evitar heretgies com el protestantisme”. I això explica “que sigui una cosa tan ben feta, perquè si no hagués respost a aquesta finalitat, possiblement no seria tan sistemàtica ni tan ben elaborada”. Haurem de donar les gràcies a aquesta repressió, doncs, perquè ara disposem d’una font increïble per conèixer tota la població andorrana des d’aquell segle XVI fins a l’actualitat, quelcom que, per a Masdéu, “és un cas únic al món”.

Des del 2013 que l’equip d’investigadors ha anat bolcant dades de milers i milers de persones registrades en aquests llibres, de tal manera que avui Andorra disposa d’una eina informàtica en la qual hi ha registrada tota la població des que se’n tenen dades i fins al 1830. Una cronologia que es podria ampliar en el futur i que, amb les dades del segle XX provinents del Registre Civil, fa del Principat l’únic país del món que conserva uns registres tan específics de cinc segles de la seva població. Per a aquells que som amants de la història (i a pesar de la tasca ingent que quedaria per fer per ampliar la cronologia), esperem que no s’acabi aquí i es pugui ampliar.

La base de dades, que ja es pot consultar a través de l’Arxiu Nacional, compila la informació de baptismes, confirmacions, matrimonis, parelles documentades que pel motiu que sigui no consten casades al país, defuncions i testaments, i ja ofereix les primeres anàlisis de dades i, fins i tot, una cartografia. Però això no és tot, perquè les relacions matrimonials permeten establir la història de les nissagues andorranes. Sí, tal com ho senten, genealogies senceres dels avantpassats andorrans que permeten resseguir l’evolució dels vincles i aliances del país. I és clar, amb això, i aquells casos en els quals hi ha més informació (com ara l’ofici de la persona), l’eina permetrà d’estudiar les estratègies socials i familiars. Amb qui es casaven els andorrans, si hi havia consanguinitat, si l’estrat social influïa en l’elecció del matrimoni... I així fins a tot el que se’ls pugui acudir.

Els llibres sacramentals van néixer com una eina de repressió de l’Església vers la població

Ara mateix, com dèiem, el projecte encara la recta final i queden sobretot per entrar defuncions, que es van deixar per a l’últim moment per evitar duplicacions i errors. Quan la tasca es completi, possiblement s’abordi una possible sistematització dels noms i dels cognoms. Entenent, però, que es tracta d’una eina viva en la qual en el futur hom podrà bolcar altra informació que es pugui anar obtenint.

Però és clar, la feina del buidatge no ha permès encara poder fer una anàlisi aprofundida de tota la informació que la base de dades pot proporcionar als investigadors. Si bé a partir del projecte ja han aparegut algunes publicacions més aviat acadèmiques, encara queda per escriure pròpiament la història de la demografia, que ara per ara ja deixa entreveure algunes sorpreses destacables, tot i que en línies generals és cert que les dinàmiques són compatibles amb les d’un entorn de muntanya.

La primera és que al llarg del segle XVIII, la població andorrana està totalment estancada, no creix. I això és força sorprenent tenint en compte que a Catalunya, un territori amb el qual Andorra comparteix dinàmica demogràfica, la població es duplica en aquesta centúria. És evident, doncs, que a les nostres Valls hi havia algun factor diferencial, la qual cosa sorprèn tenint en compte que aquesta centúria és la de l’auge de les fargues, amb el que el creixement econòmic suposa habitualment per l’augment de població.

La població es va estancar al llarg del XVIII i va començar a augmentar a principis del XIX

I el segon element destacable que es detecta és que a principis del segle XIX la població comença a créixer de manera consistent. Per bé que les dades arriben fins al 1830, el cert és que això pot sorprendre si tenim en compte que estem ja a la centúria en la qual Andorra entrarà en la crisi més important de la seva història i molts andorrans es veuran obligats a marxar-ne a partir de la segona meitat del segle, amb destins com Besiers o Barcelona. No podem estar de preguntar-nos si justament, a part de la crisi en si, el que va provocar la diàspora no va ser també aquest augment demogràfic que el país va ser incapaç de sostenir amb el pas dels anys. Això, tanmateix, és una pregunta que queda pels experts en demografia.