Bateig exprés en 24 hores

Una de les coses que registren els llibres sacramentals és el dia i l’hora del naixement de la criatura, és clar, però també quan es va celebrar el bateig. Això es deu a la voluntat de control social de la població per part de l’Església. Evidentment, no complir amb els sagraments era ja un element que trencava amb la doctrina cristiana imperant, i passar per la pica baptismal era tan important com fer-ho avui pel Registre Civil.

Però el que ens interessa no és pas que els infants siguin batejats, que això en una societat com aquella ja es dona per fet, sinó el fet que a Andorra, i això sí que sembla força destacable, hi havia molta pressa per batejar les criatures. De fet, la majoria de bateigs de recent nascuts es feien en les primeres vint-i-quatre hores de vida del nadó, la qual cosa no és el més habitual si ho comparem amb altres llocs on com a mínim passaven un parell de dies.

Res a veure amb l’actualitat, és clar. El motiu de la pressa no és gaire clar: potser una cosa de la nostra idiosincràsia, potser que la mortalitat infantil era molt alta i, per tant, calia assegurar que si l’infant moria fos reconegut com a propi camí del Cel. Malauradament, la manca d’un registre escrupolós d’albats fa que sigui difícil de dir-ho.