Setanta anys en cent quaranta-tres imatges

Un rostre que ens mira fixament presideix la sala d’exposicions del Govern d’Andorra al Parc Central d’Andorra la Vella. La seva mirada es clava damunt nostre mentre recorrem la mostra. Vesteix elegantment: abric gruixut, camisa i corbata. A primer cop d’ull no ens sembla algú que estigui passant penúries; podria ser qualsevol persona de l’Andorra de finals dels anys trenta. Però si el mirem fixament, tal com ell ens mira a nosaltres, el seu rostre i els seus ulls denoten cansament, i la barba incipient de dos o tres dies ens diu que potser no ha pogut afaitar-se com ho hauria fet habitualment. És un refugiat, arribat a Andorra fugint de l’horror de la guerra civil a Espanya. Se’n desconeix la identitat, i potser no sabrem mai qui va ser; però la seva és la història de molts que han hagut de deixar casa seva fugint de la guerra.

La fotografia de mig cos d’aquest refugiat va ser presa pel farmacèutic Ramon d’Areny-Plandolit i Gassó, de la nissaga dels Areny-Plandolit d’Ordino, amb altres fotògrafs de renom a les seves files. Ramon (1914-1996) es feia càrrec de la Farmàcia Internacional, situada als baixos de Casa Guillemó de la capital. La ubicació de la farmàcia i la seva passió per la fotografia el van convertir de manera oficiosa en l’encarregat de retratar tots els refugiats que aleshores arribaven a Andorra. Recordem que per casa nostra en van passar uns 17.000 al llarg de tot el conflicte. Doncs bé, el coronel René Baulard volia tenir-los tots ben identificats, i això obligava que fossin retratats de manera sistemàtica. Així va ser com la façana de casa Guillemó va esdevenir el fons d’estudi improvisat pel qual van desfilar centenars de refugiats, immortalitzats a través de l’objectiu de la càmera del farmacèutic Ramon.

La mostra ha estat comissariada pels arxivers Isidre Escorihuela i Pau Chica

No ens ha de sorprendre que Isidre Escorihuela, comissari de l’exposició fa poc inaugurada juntament amb l’historiador Pau Chica, consideri aquest fons un dels més interessants i segurament sorprenents, a la vegada que desconeguts per al gran públic, i que arriba per primera vegada a una mostra pública d’aquestes característiques.

L’única llàstima, com dèiem, és que els fotografiats no estan identificats i que, per tant, tenim centenars de rostres que no sabem a qui pertanyen. A poc a poc, però, alguns sí que es podrà saber de qui són per mitjà, per exemple, de les xarxes socials, que ja van servir per posar nom a les quatre cares, també de refugiats, d’una de les fotografies de la mostra, i que corresponen als matrimonis Sirvent-Formentí i Vidal-Sirvent, arribats al país provinents de Lles, a la veïna comarca fronterera de la Cerdanya.

El farmacèutic Ramon d’Areny Plandolit va immortalitzar centenars de refugiats al país

Les instantànies de Ramon d’Areny-Plandolit s’inclouen a la mostra Pioners 1884-1954. L’Andorra dels primers fotògrafs, que presenta una selecció de 143 fotografies, tres de molt gran format de cadascun dels onze pioners i deu, en format postal, que el visitant pot endur-se cap a casa, també per cada un d’ells. Una mostra íntegrament formada amb els fons fotogràfics conservats a l’Arxiu Nacional d’Andorra i que s’ha desenvolupat en el si dels actes per commemorar els cinquanta anys de l’ens. És per això que entre els pioners hom hi pot trobar a faltar mirades destacades com les de Valentí Claverol o Bartomeu Rebés, els quals estan a mans particulars. Això no desllueix, però, una exposició excelsa pel doble vessant que abraça. D’una banda, el de posar en valor els fons de l’arxiu i els pioners de la fotografia andorrana, això sense cap mena de dubte. Però, d’altra banda, també la possibilitat que ofereix al visitant de recórrer, a través d’una trentena d’obres reproduïdes en gran format, la història de l’Andorra de finals del segle XIX i de principis del XX.

És un mèrit enorme d’Escorihuela i Chica l’encert d’haver elegit tan sols tres instantànies de cada pioner, però representatives del moment històric que va viure cada un d’ells. La mostra comença amb Fèlix Peig (1917-2007), el més contemporani de tots i el primer fotoperiodista de les nostres latituds, el qual va treballar pel Consell General i retrata l’Andorra oberta a la modernitat. Una meravellosa fotografia de l’obertura del port d’Envalira amb llevaneus de Claret ens parla d’un moment en el qual Andorra deixava definitivament enrere el tancament per qüestions meteorològiques i començava a viure finalment del comerç, la neu i el turisme.

A Peig el segueix Francesc Pantebre (1906-1999) i la cèlebre foto, reproduïda en aquest cas en color, del teleesquí del Coll Blanc, inaugurat el 1957, o del cèlebre telecabina encampadà que pujava la gent cap a Engolasters aquelles mateixes dates. El país canviant, sí, però que encara mostrava un fons de vall lluny del que veiem avui. Un xic anterior que Pantebre és Josep Alsina (1911-2004), que va arribar a l’Andorra posterior de les guerres i retrata encara el contraban com a mitjà de subsistència per a molts, per bé que el país ja començava a obrir-se als canvis.

Narcís Casal (1911-1987), en canvi, encara va poder viure l’Andorra dels refugiats, com també, ja ho hem vist, el farmacèutic fotògraf Ramon d’Areny-Plandolit. D’un altre de la mateixa nissaga Areny-Plandolit, Xavier (1907-1981), són instantànies d’aquella mateixa època, amb una fotografia icònica del canvi que va suposar per al país la concessió de FHASA el 1929. La imatge en qüestió retrata el sometent històric, com a força armada del país en situació de necessitat, i els primers agents del Servei d’Ordre aquell any tan intens que fou el 1933 amb vagues i conflictes.

D’uns anys abans és l’Andorra de Joaquim de Riba Cassany (1906-1983) i la meravellosa fotografia de la pàgina anterior en la qual veiem encara l’Andorra agrícola i ramadera predominant (interès sovint de la seva mirada) amb la Fira del Bestiar d’Ordino, i l’Andorra que estava per venir al fons, amb l’hotel Coma en construcció, punt d’arribada habitual anys a venir de refugiats de la Segona Guerra Mundial.

I a partir d’aquí hom es topa ja amb els pioners de veritat, com Julià Reig Roqueta (1872-1942), amb dues obres fonamentals per al moment històric que narren l’obertura de carreteres. En una apareix el síndic Cairat força abans de ser síndic treballant a pic i pala i, a l’altra, la inauguració de la carretera el 1913 per part del bisbe Benlloch. Del tombant de segle XX hi ha dues figures fonamentals: Josep Lluís Molné Salines (1881-1967) i Guillem d’Areny-Plandolit (1872-1932). Del primer se’n conserven retrats familiars d’una bellesa sense parangó i que destaquen per la composició, en què sovint la dona actua amb un paper preeminent al centre del nucli familiar. “La dona com a pal de paller de la casa i la societat andorrana”, en paraules de Pau Chica. Areny-Plandolit, en canvi, és el paisatgista, la mirada cap a unes valls agrícoles i ramaderes salpebrada per petits poblets que res tenen a veure amb com són avui.

I la mostra acaba amb Joaquim de Riba i Camarlot (1856-1925), el nostre pioner de Casa Rossell d’Ordino, autor de les primeres fotografies disparades per un andorrà i que tenen com a centre d’atenció l’Andorra del final del segle XIX i que són, sense cap mena de dubte, cabdals per a la nostra història.