Pascual Madoz: el nostre home a Madrid

Any 1863. A Andorra, la situació cada vegada és més complexa: l’economia tradicional del país està en plena crisi, i un dels motius és la limitació de les franquícies comercials per part d’Espanya. Històricament, Andorra havia gaudit del privilegi de poder comercial amb la monarquia hispànica sense haver de pagar cap tipus d’aranzel, és a dir, com si formés part d’Espanya però sent com era un Principat independent amb dos cosenyors. A partir de les primeres dècades del segle XIX, tanmateix, aquesta situació va canviar diametralment, ja que Espanya va decidir unilateralment d’acabar amb les franquícies. I aquest va ser un dels grans cavalls de batalla de bona part dels síndics que van governar Andorra per aquestes dates, ja que sense aquest benefici comercial, la ramaderia andorrana es veia abocada a una crisi sense precedents i, amb ella, la resta del país.

Aquell any 1863, el síndic Joaquim de Riba de casa Rossell d’Ordino va decidir prendre cartes a l’assumpte. Riba havia substituït feia poc al traspassat Gil Areny, el Som de Canillo, un dels grans síndics de la centúria, el qual val a dir-ho tampoc se n’havia sortit amb recuperar les franquícies comercials. Riba es va decidir a solucionar directament el tema a Madrid mateix: si allà no ho aconseguia, no ho aconseguiria enlloc. Però el síndic sabia que difícilment se’n sortiria sol i que necessitava un aliat estratègic a la capital del regne. I l’aliat fou Pascual Madoz.

Madoz era un dels grans polítics espanyols de l’època, algú que coneixia com ningú la intrincada política de Madrid i algú que podia obrir les portes que fossin necessàries. Navarrès d’origen, Madoz s’havia criat a l’Aragó, a Barbastre, i havia estudiat dret a la Universitat de Saragossa. Vinculat al Partit Progressista en un temps en el qual Espanya es dividia en dos grans blocs de liberals i conservadors, Madoz va participar en la lluita contra el regiment francès que el 1823 va acabar amb el règim constitucional instaurat tres anys abans.

El seu posicionament el va condemnar a l’exili a França, però ja a la dècada dels trenta va poder tornar, instal·lant-se a Barcelona, on va dirigir el projecte de Diccionari geogràfic universal.

Gràcies a això, Madoz va concebre la idea pel seu propi diccionari, titulat Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Publicat entre el 1845 i el 1850 amb setze volums, es coneix com a Diccionari Madoz i té l’interès que va dedicar un extensíssim capítol a Andorra, d’unes sis pàgines, amb lletra molt menuda a dues columnes i impreses a mida foli. Aquestes pàgines han estat sovint citades per historiadors que han parlat d’Andorra al segle passat.

A finals de setembre de 1863, el Consell va nomenar Madoz com a representant

Com apuntava Cebrià Baraut el 1990, Madoz segurament no va estar mai a Andorra i es devia basar en informacions d’altres que sí que tenien dades més directes. Bàsicament del comissionat espanyol per Andorra, Bonifacio Ulrich, i del capità Antoni Valls. Cap dels dos, val a dir-ho, gaire partidaris de l’estatus andorrà, ja que consideraven que Andorra era part dels dominis hispànics. Ulrich, justament, fou un dels grans culpables, amb els seus informes enviats a la cort de Madrid, que les franquícies comercials es posessin en qüestió, ja que acusava els ramaders andorrans d’entrar bestiar a Espanya com si fos criat a Andorra quan realment s’havia comprat a França feia molt poc. Un negoci molt lucratiu, ja que la manca d’aranzels permetia als andorrans comerciar amb bestiar del país veí del nord sense haver de pagar més. Fins que a Espanya se’n van cansar, és clar, i a part de condicionar les franquícies van exigir a partir d’aleshores molts controls a la duana amb l’entrada de bestiar.

I com és que el Consell General va elegir Madoz per ajudar el síndic Riba l’any 1863? Segurament perquè el navarrès tenia la virtut d’haver exercit en un altre lloc amb particularitats pròpies: la vall d’Aran. Allà va actuar com a comissari regi d’Isabel II fent les tasques de governador militar. Si coneixia la realitat pirinenca i de frontera era gràcies a aquella experiència, i no podem descartar que en algun moment d’aquell temps hagués tingut algun contacte amb Andorra.

El polític espanyol va ostentar càrrecs de rellevància i va escriure sobre Andorra

El nomenament de Madoz com a representant del Consell General juntament amb Joaquim de Riba encara es conserva a l’Arxiu Nacional d’Andorra i data del 29 de novembre de 1863. En aquelles mateixes dates, el síndic es va traslladar a la capital espanyola per fer els tràmits necessaris per aconseguir la recuperació de les franquícies. Segons diu el text, força escuet com era habitual a l’època, es conferien poders a Riba i Madoz per tal que es reunissin amb la reina Isabel II i el seu govern i fer-los entrar en raó sobre la importància de mantenir les condicions comercials anteriors. Havien d’aportar, a més, un seguit de documents que justificaven les pretensions andorranes davant de la cort.

Pocs anys abans, Pascual Madoz havia estat diputat a les Corts i durant un temps relativament breu president de la cambra de diputats. Fins i tot va exercir de ministre d’Hisenda durant sis mesos. Des del punt de vista andorrà, doncs, no hi havia cap valedor millor que ell. Tanmateix, la missió no va tenir èxit i les franquícies no es van recuperar. De fet, aquest no fou l’únic intent del Consell per recuperar el terreny perdut, i malgrat algunes victòries puntuals, com ara la del síndic d’Areny-Plandolit uns anys més tard, les bones paraules a Madrid no es traduïen mai en realitats a la frontera.

Hom es preguntarà el perquè de la bel·ligerància espanyola vers Andorra i podríem adduir molts motius. Però ja el mateix Madoz en el seu Diccionari exposava, sense saber-ho, part dels motius que portaven al fracàs de la recuperació de les franquícies.

Segons deia, “el comercio de esportación consiste con España en mucho hierro, ganado de toda especie, paños y mantas de las fábricas de Escaldas, jamones, queso y manteca. [...] El contrabando que desde esta república se hace con las dos naciones vecinas es grande; sólo en la villa de San Julián de Loria hay ocho tiendas, en las que se venden géneros y artefactos de Francia, desde donde, como es de suponer, se introduce fácilmente en España [...]. Los tenderos son [franceses] y españoles; los contrabandista generalmente españoles”. En resum, molt del que entrava a Espanya, s’adquiria a França i passava cap avall de contraban.

Això, a gran escala, succeïa amb el bestiar, que era venut Runer avall, en fires com les d’Organyà o Salàs de Pallars i que passava la frontera com a bestiar de cria andorrana, malgrat que en realitat no ho era. D’aquest negoci les autoritats espanyoles se’n van queixar llargament i fins i tot algunes famílies andorranes el volien frenar per evitar que el conflicte derivés en el que finalment va succeir, en la limitació de les franquícies comercials. Però és clar que en aquest cas, només que un ho fes, passaven justos per pecadors.

Madoz, el ministre d’Hisenda esdevingut temporalment el nostre home a Madrid no se’n va ensortir, i amb el seu fracàs, la crisi andorrana del XIX s’enquistava i es feia més profunda.