Manual per batejar un carrer a Andorra

S’han preguntat mai quin criteri es fa servir per batejar un carrer o una plaça? Encara que pugui semblar quelcom secundari, l’elecció d’un nom per designar un espai públic té una raó de ser, i el nomenclàtor dels nostres carrers ens parla directament de la nostra història, les nostres tradicions i les nostres afinitats. Tanmateix, molt sovint desconeixem no només el motiu que ha portat a l’elecció d’un nom concret, sinó que també ignorem, en els casos de noms de persona, la transcendència que va tenir aquell homenatjat en la història del país o de la parròquia que li ha dedicat un carrer.

Alguns noms de sants del nomenclàtor són noms de pila de famílies que cedien terrenys

Alfred Llahí, sí, ja saben, el periodista, presentador televisiu i divulgador, entre altres mèrits, s’ha prodigat en la recerca sobre el nomenclàtor de carrers andorrans, tema sobre el qual va dedicar una conferència aquesta mateixa setmana a la Biblioteca Nacional en el marc del cicle de tardor de Velles Cases Andorranes, que arriba enguany a la tercera edició i es consolida com a cita ineludible en aquestes dates.

Sobre el tema que ens ocupa, Llahí va exposar quin és el manual d’ús comú a l’hora de batejar un carrer, del qual en podem deduir tres vies principals. No entrem en aquells noms, com ara el carrer Major, que formen part de la història fossilitzada, sinó d’aquelles denominacions més o menys recents.

La primera opció, quan s’obre un nou vial i cal denominar-lo, és que si això succeeix en un espai que tenia un topònim arrelat (el nom del prat, del torrent o del que hi hagués), acostuma a primar el manteniment d’aquesta designació. No és estrany, doncs, que al país tinguem noms que directament rememoren el nom d’un prat (Prat Gran, Prat Salit, Prat del Roure o de la Creu) o d’un topònim més concret.

El segon cas és aquell en què cal anomenar també un nou carrer, obert gràcies a la sessió de terreny per part d’un particular. En aquest cas, els comuns sovint opten per oferir a qui fa la cessió de batejar-lo, i moltes vegades, la família escull el nom d’un familiar, com ara el padrí de la casa. En aquest cas, per modèstia, hi ha qui opta per elegir el nom però a través del santoral, de tal manera que l’homenatge a la persona queda en certa mesura més diluït o dissimulat. Un exemple és el carrer de la Verge del Pilar, a Andorra la Vella. No es pensin pas que el nom ve de la catedral de Saragossa, sinó de l’esposa de Bonaventura Riberaygua Argelich, de nom Pilar. Riberaygua fou qui va cedir el terreny i va elegir el nom. No és l’únic carrer que va batejar el citat Riberaygua, ja que el carrer Sant Salvador també fou decisió seva, i en aquest cas el de Salvador era el nom de pila del seu pare.

I la tercera via és la de posar nom per homenatjar una figura destacada per la història del país o la parròquia. I aquí, és clar, podem anar des de l’antigor amb Carlemany, fins al segle XX amb René Baulard; des de banquers i batlles fins al cas més sonat d’un ministre d’Hisenda espanyol, Carvajal y Hué, amb carrer a Sant Julià. I, de fet, fins i tot amb homenatges en vida, com el camí de mossèn Ramon, a Canillo, inaugurat el 2016.

Les dones fins fa poc no han estat gaire representades, una tendència que canvia

Llahí va destacar alguns exemples de desconeixement, sobretot per part de les generacions més joves. Qui era, el doctor Molines? I el doctor Nequí? El primer, Francesc Xavier Maestre Dallerès, de casa Molines, va ser cònsol de la parròquia d’Andorra la Vella l’any 1937-1938 i d’entre les seves accions destacades hi ha la presència a la comissió que durant la Guerra Civil espanyola va aconseguir queviures per a Andorra. El més curiós de tot plegat és que va exercir el càrrec de cònsol juntament amb el seu cunyat, Esteve Nequí, el doctor Nequí de casa Motxilla. Va tenir durant anys la seva consulta als baixos de ca l’Apotecari d’Andorra la Vella, on va instal·lar un aparell de raigs X!

Aquests casos mostren la necessitat de mantenir viva la memòria històrica, ja que en conferències o llibres com el que signa l’autor, únicament tenim el nom d’un carrer que no té cap altre sentit més que el de designar unes coordenades en les quals tots plegats som capaços de localitzar-nos. És per això que Llahí reivindicava la necessitat que en els mateixos cartells dels carrers s’informi de qui era la persona a la qual es fa referència.

'Damnatio memoriae'

Llahí també va comentar casos de redenominació de carrers, sovint per decisió política del moment. A Escaldes-Engordany han protagonitzat alguns d’aquests canvis: l’avinguda Creu Blanca va passar a ser anomenada avinguda Copríncep De Gaulle, en homenatge al primer Copríncep francès a visitar el país el 1967. Però alguns canvis o redenominacions tenen una similitud amb la voluntat d’eliminar de la memòria col·lectiva alguns noms de persones concretes, en un exercici que ja feien els romans conegut com a damnatio memoriae. En aquest sentit, Llahí esmentava el cas cèlebre de Miquel Mateu, figura clau a l’Andorra dels anys trenta, però vinculada al primer franquisme. El govern comunal d’Antoni Martí va decidir el 2010 canviar el nom d’aquest carrer per avinguda Pont de la Tosca, i eliminar, per tant, tot record a Miquel Mateu, el qual, destacava Llahí, va protegir Andorra davant el risc de bombardeig franquista en el context de la guerra d’Espanya i va facilitar l’arribada de queviures a Andorra en aquell mateix context de fam.

On són les dones?

Si deixem de banda els noms de santes i verges i una dona del segle XII, les dones dels darrers decennis han tingut poc protagonisme a l’hora de rebre homenatges, una tendència que està canviant. Exemples com la plaça Lídia Armengol, el carrer Mercè Bonell o la passarel·la Rosa Ferrer, els tres espais a Andorra la Vella, són exemples d’homenatge a dones protagonistes del nostre passat recent. Aviat hi haurà també un carrer dedicat a Joaquima Calvó, una de les pioneres de la demanda del vot femení. El cert és, però, que proporcionalment la seva representació és molt limitada encara entre els noms de carrers del país.

Homenatges pendents

Més enllà del cas de les dones, tant Llahí com diversos dels assistents a la conferència van reclamar alguns homenatges pendents del país a persones que han tingut un paper clau en la seva història. Entre els exemples, Domènec Bascompte destacava el del Copríncep Simeó de Guinda, que va exercir un rol fonamental per protegir el país en un context complex després de la guerra de Successió a Espanya a principis del segle XVIII, i Jordi Marquet reivindicava que el país dediqués una avinguda a Besiers, localitat que a finals del segle XIX i principis del segle XX va acollir molts emigrants andorrans. Cal recordar que a principis de la centúria passada, Besiers acollia uns cinc-cents andorrans i que l’alcalde de la ciutat deia ser alcalde de la segona ciutat d’Andorra!