Un himne andorrà d’Aladern del 1891

Any 1905. Revista Occitània, una publicació que es definia com a revista literària i social de les terres de llengua d’Oc. Fundada pel poeta, escriptor i professor de primària Prospèr Estieu (Fendelha, Aude, 1860-Pàmies, Arieja, 1939) juntament amb algú que ens sona més a les nostres latituds: Josep Aladern. En el número 5 de la publicació, datat el de maig de 1905, el mateix Aladern hi va publicar un interessant poema que portava per títol Lo Cant de la Valira i com a subtítol Himne andorrà. El nostre historiador de capçalera sobre l’Andorra contemporània, Pau Chica, fa referència amb raó a aquest himne en parlar dels possibles precedents d’El gran Carlemany, amb lletra del copríncep Joan Benlloch i música d’Enric Marfany.

Aladern va escriure Lo Cant de la Valira a Ordino, a la visita que va fer al país el 1891

Però qui era, aquest tal Aladern? Doncs bé, en realitat era Cosme Vidal Rosich, fill d’Alcover, l’Alt Camp (nascut el 1869 i traspassat a Barcelona l’octubre de 1918), i podem considerar-lo un lletraferit i editor de publicacions del modernisme literari. D’ell, entre d’altres coses, podem destacar les seves Cartes andorranes, fruit del viatge que va fer al país el 1892, quan aquest era de l’interès de viatgers, turistes i curiosos, i també dels pioners de l’excursionisme català que buscaven conèixer, entre d’altres indrets, el territori pirinenc. Aladern parlava en aquestes cartes de la “bellesa inesgotable” del país.

Aladern possiblement va arribar al Principat seguint les passes de Jacint Verdaguer, amb qui l’unia una certa amistat i del qual, a les Cartes andorranes, parafrasejava algun dels seus versos. I, de fet, en la seva estada a Andorra, va fer nit també a Casa Rossell d’Ordino, com mossèn Cinto.

Hi ha paral·lelismes importants entre l’himne d’Aladern i el del bisbe Benlloch

Aladern va entaular també amistat amb Joaquim de Riba Camarlot, de cal Rossell, considerat un dels pioners de la fotografia a Andorra. I, de fet, de Riba és a qui el d’Alcover li dedicà el poema que avui ens ocupa, Lo Cant de la Valira. Textualment, diu: “A mon bon amich, lo metge de les Valls”.

El text que segueix és una clara elegia al país, tant al seu entorn natural com a la seva història. L’himne comença amb una primera estrofa dedicada al so del riu al capvespre (el cant del Valira) per després parlar de la terra andorrana, que “reposa tranquila” entre els dos estats veïns: “la Espanya i la Fransa vetllen lo teu sòn/ una a cada espón”.

Veiem, doncs, que l’elegia de la natura es barreja amb el context geogràfic i polític del país. El mateix succeeix a la següent estrofa, que ja ens situa a l’albada, quan els primers raigs de sol il·luminen els cims nevats. I novament, Aladern passa de la natura a la realitat del país: “A sa claror lluheixen/ ses neus que may se fónen/ que altivas ne pregonen/ tes sacres llibertats.”

I continua, més endavant, amb una referència al poble andorrà: “diuen que allí hi há un poble/ petit però molt gran”, el qual “més de mil anys passaren,/ més de mil anys,/ que braus guerrers lluytant la conquistaren/ dels africans.”

I acaba aquesta estrofa amb una contundent: “Més de mil anys, que ab sanch la fecondaren/ los andorrans.” No pateixin, que ja tindrem temps de fer les analogies corresponents!

La següent estrofa redunda en algunes referències anteriors de “patria petita”, de “llibertat”, i afegeix que mai ha sofert esclavitud i insisteix en el Principat entre dels països veïns: “Als peus Espanya/ tens que gemega,/ França renega/ de mal-estar;/ Sols tu assentada/ a sobre d’elles,/ prop les estrelles/ te pots gojar.”

I acaba, atenció, exhortant que el Valira canti “d’Andorra los furs més sants” i acaba amb un “canta Valira, mentres Andorra/ fets esclaus mira/ los seus germans.”

La peça, segons signa l’autor, va ser escrita a Ordino el mes d’octubre de 1891, en la visita que va fer Aladern l’any anterior a la redacció de les citades Cartes. Podem suposar, sense gaire por d’equivocar-nos, que va ser escrit a casa Rossell mateix.

No cal tenir l’ull gaire afilat per trobar en uns quants d’aquests versos similituds importants amb el que després va ser la lletra de l’himne de Benlloch. El gran Carlemany narra explícitament la història d’Andorra. Benlloch parla dels àrabs que havien conquerit les Valls que Carlemany deslliurà, mentre Aladern explica que braus guerrers van deslliurar Andorra dels africans. El bisbe també menciona que el país està entre dues nacions, i ja hem vist que l’autor del cant no s’estalvia referències a França i a Espanya. I, a la part final de l’actual himne, Benlloch parla de la llibertat del país durant onze segles i de la importància dels furs, que avalen aquesta llibertat. Una referència que també trobem en Aladern, el qual menciona diverses vegades la llibertat andorrana i ho reblava amb els furs, que considera sants!

L’obra d’Aladern s’inscriu, sense cap mena de dubte, en el context del modernisme català de l’època, en el qual la poesia és una elegia de la natura i es mescla amb la història dels orígens ancestrals dels pobles, en aquest cas l’andorrà.

Podríem pensar que el subtítol d’himne que va donar l’autor a la peça cal entendre’l com a composició poètica i no tant d’himne nacional. Amb tot, cal pensar que aleshores, a finals del segle XIX i principis del XX, realment Andorra no tenia himne i, per tant, que algú fes una proposta, amb més o menys pretensions, no és forassenyat. Però hi ha també un altre motiu que ens porta a pensar en un himne més nacional que merament poètic: la peça va ser musicada per Jacint Vergés (Reus, 1866-1900).

Vergés fou músic i compositor, a més de dirigir una escola de música. Autor de composicions sense gaire èxit, va compondre simfonies, cançons, peces d’església i també de ball. També va col·laborar amb publicacions de premsa local en la qual parlava de música. Doncs bé, el reusenc Vergés és qui va posar música al que podem considerar una primera proposta documentada d’himne andorrà.

Fins a quin punt Josep Aladern pensava que aquella composició podia ser realment un himne per Andorra? És difícil de dir, perquè únicament sabem que ell considerava Lo cant del Valira un himne, però no sabem si el va fer arribar a alguna institució o al mateix bisbat d’Urgell. De fet, tot i que escrit el 1891, es va publicar l’any abans de l’arribada de Benlloch a la Seu, el 1905.

L’altra qüestió és si Benlloch en va arribar a tenir coneixement, i si li podria haver estat inspirador per El gran Carlemany, que és d’una dècada posterior a la publicació d’Occitània. Si descartem tota la part naturalística d’Aladern (que val a dir és la que té, en extensió, un pes més important), els paral·lelismes entre l’himne actual i el cant escrit a Ordino el 1891 són evidents, no només en la idea de fons, també en la forma amb paraules concretes com ara “furs”.

Incògnites sense resposta (de moment), com tampoc sabem com hauria sonat la música que acompanyaria el cant. Com també és una incògnita quina relació tindrien les obres d’Aladern i Benlloch amb dues altres poemes titulats Himne d’Andorra i El cant del Valira (sí, com Aladern), de Josep Alemany. En parlarem.