La mobilització del 1871 contra Itàlia

La màxima del doctor Fiter, que cal entendre-la en el context del segle XVIII en el qual es va escriure, ha esdevingut darrerament l’excusa d’alguns posicionaments polítics per mantenir-se al marge de qüestions internacionals d’importància. Ara bé, aquesta sacrosanta neutralitat s’ha trencat en més d’una ocasió després del 1748, i un d’aquests casos va succeir el 1871, quan el país va viure una mobilització important, com en d’altres llocs d’Europa, en defensa de la llibertat del papa Pius IX, quan aquest deia ser presoner. Vegem-ho.

Situem-nos en ple segle XIX: neixen els nacionalismes europeus i, amb aquests, la definició de les nacions al continent: llengua, cultura, tradicions i un llarg etcètera configuren els elements distintius de cadascuna, que s’assenten en un territori concret. Cada nació defineix les coordenades geogràfiques de la pròpia pàtria, una pàtria que sovint es troba en el si d’una monarquia més gran, dividida entre dos estats o bé fragmentada entre diferents realitats territorials que cal unificar.

Aquest últim cas és el de la península Itàlica, unificada pels romans en època antiga i fragmentada en ciutats estat i petits regnes en època medieval i moderna. I molt, sovint, val a dir-ho, amb grans enfrontaments entre potències com ara Venècia, Gènova, Nàpols...

Però a partir de mitjan segle XIX, comença un procés d’unificació italiana que acabarà derivant en la construcció d’Itàlia més o menys com la coneixem avui territorialment parlant. Com es poden imaginar, aquest procés va topar amb resistències, especialment amb les d’un gran poder al centre de la península: els anomenats estats pontificis.

Governats pel papa i amb capital a Roma, els estats pontificis tenen un origen medieval, quan l’Església era també una gran potència territorial de primer ordre.

A poc a poc, el procés d’unificació va anar guanyant terreny, fins a topar amb el papat. Aleshores el papa era Pius IX, el qual ostentà el segon pontificat més llarg de la història de l’Església, amb més de tres dècades! Tres dècades en les quals va veure i viure primer una rebel·lió a Roma, que va acabar amb la proclamació d’una República efímera el 1849 i amb la seva fugida; i també el 1860 la pèrdua d’Úmbria i les Marques, d’on era originari. Finalment, el 1870 veié la fi dels estats pontificis amb la caiguda de Roma tot i l’intent de resistència per part de vuit mil soldats papals.

En aquelles mateixes dates, Pius IX havia convocat el Concili Vaticà I, en el qual havia participat, i amb un paper brillant pel que diuen les cròniques de l’època, el bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra Josep Caixal i Estradé. El papa Pius IX fins i tot el nomenà noble romà i assistent al soli pontifici. El concili fou ajornat sine die el 20 d’octubre de 1870, demà farà cent cinquanta-cinc anys exactes. A partir d’aleshores, el papa es va autoproclamar presoner al Vaticà, mentre els estats pontificis passaven a formar part d’Itàlia i Roma esdevenia la nova capital del regne unificat.

En diversos llocs aquest fet va motivar mostres de solidaritat en defensa del papa i Andorra no en fou l’excepció, tal com ens explica el jesuïta Lluís Ignasi Fiter a la seva Història i novena de Nostra Senyora de Meritxell, escrita el 1874. Segons ens explica, “en 1871 prengueren carácter general en totas las nacions las romerías y pregaries pera’l triunfo de la Iglesia católica, y per la llibertat del Sant Pare Pío IX, presoner de la revolució italiana en lo Vaticá”.

Fou així com Anton Gació, superior dels jesuïtes instal·lats a Andorra, va projectar “una gran peregrinació a Nostra Senyora de Meritxell”, amb la finalitat que les “católicas Valls tinguessen un lloch d’honor en lo moviment católich de tota Europa”.

Això, a l’època, era ni més ni menys que una mobilització social i política en tota regla, el que avui qualificaríem ras i curt de manifestació, adaptat això sí als cànons i pràctiques del moment. I, sense oblidar-ho, una manifestació contrària a la revolució italiana de la qual el papa era víctima. Possiblement, una de les primeres mobilitzacions d’aquestes característiques de la història d’Andorra. Si ens atenim al llenguatge actual, molts ho considerarien un posicionament contrari a la neutralitat (pel fet de criticar obertament la “revolució italiana”), a la vegada que una intromissió als assumptes interns d’un altre estat que aleshores s’estava constituint.

La unificació italiana i la fi dels estats pontificis va derivar en una romeria a Andorra

El dia escollit per a la mobilització en forma de peregrinació fou el 28 de maig de 1871, amb el vistiplau del copríncep Caixal i una indulgència plenària i la benedicció papal. Fiter ens diu: “¡Quin espectacle tant hermós presenciaren las Valls en tal ocasió!”. De les parròquies d’Andorra en van sortir processons a la matinada encaminades a Meritxell. Liderades pel rector i els clergues de cada parròquia, i presidits per la Vera Creu, el poble resava el rosari o cantava lletanies. Totes les processons es van acabar trobant: “A la hora senyalada, reunidas las professons de totas las parroquias y sufragáneas, s’ordená la professó general, que fou de lo més solemne que pot imaginarse”.

Possiblement es tracta de la primera mobilització ‘política’ de la història del país

Aquesta processó l’obrien les sis creus parroquials, i hi havia els joves més distingits de cada poble i darrere de les banderes molts nois i noies vestits d’àngel, de Mare de Déu i, a continuació, una “immensa multitut d’homes de tots los pobles de la Vall, y fins alguns estrangers que vingueren de la Seu y altres punts de Espanya”. Malgrat que no se’ns diu quanta gent hi participà, segurament fou en nombre significatiu.

Com no podia ser d’una altra manera, hi va haver un sermó, a càrrec de Josep Reynal que, segons se’ns diu, “lográ commoure varias vegadas al numerós y devot auditori”. I, un cop acabada la missa, es va entonar un “entussiasta himne a Pio IX”. Tot plegat durà des de les 11 del matí fins a les 3 de la tarda, i caldria sumar-hi les hores prèvies que havien tardat les processons, des de la matinada, de cada parròquia fins a Meritxell.

El testimoni de Lluís Fiter acaba dient que “tots los que presenciaren aquella festa, que tanta ternura e impressió causava per sa hermosura y grandiositat, es ben segur que jamay la oblidarán, y que’n parlarán més de una vegada. Per altra part, fou un succés verament notable per las Valls, perque se’n puga perdre fácilment lo recort”. I rebla finalment, “aquell dia semblava que las montanyes se alegravan de tanta devoció, y que prenian part en las pregarias; aquell dia semblava que donava una benedicció especial sobre las comarcas de Andorra Nostra Senyora de Meritxell”.