Sendred, Ermeriga i la història de Bragafolls

En els darrers anys, els estudis històrics sobre el Principat han posat en l’epicentre de la qüestió dels orígens del país l’afer Bragafolls. Com bé saben, parlem de la destrucció, per part dels homes d’Andorra, del castell que el comte Borrell II havia fet construir amb la voluntat d’implementar noves exaccions fiscals, de caràcter feudal, que fins aleshores no existien a les Valls.

La destrucció de la fortificació a finals del segle X, segurament abans del 988, va comportar l’inici de l’allunyament del poder comtal d’Andorra, i els primers passos de l’Església d’Urgell en la construcció del que seria, a partir del 1133, el feu episcopal andorrà. L’afer Bragafolls, doncs, és de vital importància i es pot considerar el fet fundacional andorrà, allò que va comportar l’inici d’un camí propi per al país.

Aquesta història, tanmateix, té diversos punts d’interès: d’una banda, la importància que podem atribuir a les comunitats andorranes del moment, prou organitzades i conscients per dur a terme una rebel·lió contra el poder comtal. D’altra banda, l’interès per saber on es trobava la fortificació en qüestió, a la qual cosa la intervenció arqueològica culminada aquesta mateixa setmana al Roc de l’Àliga lauredià per part del departament de Patrimoni Cultural ha començat a posar llum. I, en tercer lloc, els misteriosos personatges que apareixen al mig d’aquesta història: Sendred i Ermeriga.

Gràcies a l’únic document conservat sobre Bragafolls de l’any 1005, sabem que el castell edificat pel comte Borrell II a Andorra havia estat encomanat a Sendred, arxilevita de l’Església d’Urgell i, per aquell encàrrec, batlle d’Andorra. Després que els andorrans destruïssin el castell, el comte va fer empresonar el tal Sendred com a represàlia, i li va demanar com a compensació del que havia succeït que li entregués el domini de Somont, un alou (una gran propietat) que Sendred deia tenir per herència. I, en aquest mateix document, ens diu que una tal Ermeriga era ni més ni menys que l’esposa del mencionat Sendred.

Si retrocedim més de mil anys, en ple segle X, podrem reconstruir la història d’aquests dos personatges importants del passat d’Andorra, els quals estaven lligats a les grans famílies polítiques dels comtats catalans del moment. L’eclesiàstic Sendred era fill d’un altre eclesiàstic, de nom Centoll, que cap al 930 sabem que era posseïdor d’alguns dominis al pla de la Seu. Que ningú s’esparveri, que això que els eclesiàstics tinguessin descendència era el més comú a l’època, sobretot abans de la reforma gregoriana.

Centoll, el 944, va fer donació al bisbat de l’alou de Somont del qual parlàvem abans, però per voluntat del donador el seu fill Sendred el retindria en vida. Com hem vist, Sendred va seguir el camí del seu pare dedicant-se al servei de l’Església, però en un cert moment va passar de ser un clergue de segona fila a ser un dels destacats del bisbat, esdevenint arxilevita i, per tant, un dels col·laboradors estrets de l’aleshores bisbe Guisad II.

Pel que sembla, aquest auge li va arribar de la mà mencionada Ermeriga, la seva dona, descendent d’una gran família, la dels vescomtes d’Osona. La família vescomtal osonenca va tenir importants dominis i interessos a Urgell i entre els descendents d’Ermemir I i Guinedilda hi trobem bisbes de Barcelona, Urgell i els importants vescomtes de Cardona. Centrant-nos en el que ens ocupa, Ermergia era una dels quatre fills de Trasoad i Guisla, germans del vescomte titular de l’època. Per fer-ho fàcil, ens hem de quedar que Ermeriga era neboda del bisbe Guisad II d’Urgell i germana d’un altre ardiaca del mateix bisbat, Guadall.

Fou la vinculació de Sendred amb Ermeriga el que va projectar-lo fins a esdevenir un personatge important en el si del bisbat, sent també ardiaca i algú a qui se li podia encarregar la gestió d’una fortificació com la que el comte Borrell II alçava a Andorra: Bragafolls. El vincle amb Ermergia el convertia de facto en nebot polític del bisbe del moment i en germà polític de l’altre ardiaca, Guadall.

La destrucció del castell a mans de les comunitats andorranes va fer caure en desgràcia Sendred, com hem vist empresonat pel comte, que li reclamava a canvi del que havia succeït l’alou de Somont, llegat pel seu pare Centoll i en part comprat. El nou bisbe d’Urgell a la mort de Guisad II, Sal·la (oncle del futur sant Ermengol) va aconseguir l’alliberament de Sendred, demostrant al comte que l’alou de Somont era ja possessió de l’Església per la donació que n’havia fet el pare del pres, Centoll, anys abans.

L’alou de Somont segueix sent la clau de volta de la història de la família i resseguint l’evolució del domini podem continuar la història de la parella Sendred i Ermeriga. El cas és que en una compravenda del 987 entre el matrimoni, ambdós van pactar que el domini passaria a Unifred i les seves germanes, els quals, sense gaires dubtes, hem de considerar fills de la parella.

Resseguir la història dels descendents no és gens senzill, ja que se’n perd una mica la pista. Però a principis del segle XI, es documenta un tal Unifred “arxilevita” actuant al costat del bisbe Ermengol en diverses ocasions. En aquell temps, si bé els càrrecs eclesiàstics no eren hereditaris, romanien a mans de les mateixes famílies i és molt probable que el tal Unifred fos el fill de Sendred i Ermeriga i l’hereu, doncs, d’una tercera part del domini de Somont, prop de la Seu.

De les dues filles encara en sabem menys, però el 1038, una tal Ermetructa deia tenir una heredat en el mateix indret que els dominis familiars, la qual deia que era una tercera part de l’herència que li havia arribat dels pares. Entenem que l’altra part havia recaigut en Unifred i la darrera en l’altra germana, de la qual no se sap el nom. Ermetructa, casada amb un tal Ermemir, va fer una donació al bisbe Ermengol, al qual sembla que l’unia una estreta relació. Possiblement la donació, del 1025, es va fer quan el seu germà Unifred ja havia mort (ja ha desaparegut de la documentació), i probablement com a agraïment del tracte que el bisbe li havia dispensat.

Però la cosa no acaba aquí, i és que encara podem resseguir una altra generació d’aquesta nissaga: la donació a la qual acabem d’al·ludir va ser feta per Ermetructa juntament amb els seus fills, que declaren tenir allò que entreguen per herència dels seus antecessors.

Els fills, i, per tant, nets de Sendred i Ermeriga, eren Gerard i Pere, i d’aquest últim hem de destacar que signava com a abat. No diu de quin monestir i si comprovem els abats dels monestirs urgellencs de l’època no hi ha cap abat amb aquest nom. Possiblement, Pere era abat de Sant Miquel de la Seu, església de l’entorn catedralici urgellenc en la qual, en el marc de les reformes del bisbe Ermengol, s’hi va instaurar una canònica.

Com veiem, de Centoll a Pere hi ha quatre generacions (sis si resseguim la nissaga d’Ermeriga), que expliquen en primera persona la història del comtat d’Urgell més enllà de la successió de comtes i de les batalles viscudes. Una nissaga familiar de primer ordre, la història de la qual està íntimament lligada amb Bragafolls i el fet fundacional andorrà.