L’Ossa, una tradició de temps immemorials
El periodista Albert Roig publica un volum dedicat a l'Ossa d'Ordino que dona a conèixer els orígens, el significat i l'evolució d'aquesta celebració
Ball de l’Ossa d’Ordino a principi del segle XX.
A final del segle XIX, Juan Avilés es dirigia a Andorra com a part d’un viatge que l’havia dut per la Vall d’Aran i el Pallars. De camí, a redós d’Esterri, es va trobar amb un caçador, valencià com ell, que es dedicava a la cacera d’ossos. Malauradament per a aquest, la temporada no havia estat bona i encara no havia fet cap presa. Però mentre el nostre viatger romania per aquelles contrades, el caçador va rebre l’avís d’un os que havia atacat una euga prop d’Isil. De seguida es va posar en marxa i aquell mateix dia va donar mort a la bèstia, primer disparant-li i després “blandiendo el cuchillo le partió el corazón de un solo golpe”.
La festa de l’ossa es feia a tot el país i està documentada des de mitjan segle XIX
Segons Avilés, la caça de l’os era un bon negoci: la pell es venia per entre vint i cinquanta duros i la carn es duia a Banhères de Luishon, on la servien als anglesos per menjar!
La primera referència de l’Ossa andorrana (1835).
Això que els expliquem passava el setembre del 1890, en un temps en el qual els ossos encara tenien presència al Pirineu i eren part del seu paisatge. En conseqüència, és lògic que també fossin part del folklore tradicional de la serralada: cinquanta-cinc anys abans d’aquests fets, el 1835, l’historiador provençal Dominique Henry escrivia sobre la tradició carnavalesca i, en parlar d’Andorra, parlava de les festes de l’Ossa al país.
Aquesta menció, tres anys anterior a la de fra Tomàs Junoy, és la primera i més antiga que ha pogut localitzar el periodista Albert Roig per a l’elaboració del llibre L’Ossa d’Ordino. Una tradició ancestral dels Pirineus, publicat per Sidillà i presentat aquesta mateixa setmana.
Els orígens de la festa possiblement es remunten a l’època medieval
Ni Henry ni Junoy, en parlar de la festa, la situen en una parròquia concreta, fet que permet a Roig afirmar que “es tractava d’una tradició de diferents pobles del Principat i que es feia de forma bastant generalitzada”. De fet, històricament, més enllà de les d’Encamp i d’Ordino, al país se’n feia segur també a Andorra la Vella, Escaldes, Sispony o la Cortinada, que sapiguem.
Seguint Roig, fra Junoy s’havia interessat per conèixer l’origen de la festa, però no n’havia tret l’aigua clara. Segons afirmava el provicari d’Anyós, “per mes que he preguntat, y buscat no he pogut averiguar si axo te algun significat real, o ficcio sola”, a la qual cosa afegia “jo me inclino a pensar, que es una representacio de algun fet real de haver mort algun subjecte la Ossa”.
Això ens porta de nou al principi, a una època en què la presència de l’os al Pirineu era significativa i s’havia integrat com a part de la tradició folklòrica de la serralada, cosa que explica que la festa en qüestió tingués presència a Andorra però que també s’hagi documentat en altres llocs, com ara al Vallespir (a Arles, Prats de Molló o Sant Llorenç de Cerdans), malgrat, evidentment, les diferències existents entre unes i altres celebracions en el fons i la forma.
Albert Roig considera justament que l’Ossa en el fons “testimonia la lluita de l’home per controlar i dominar una natura encarnada per l’os”.
El que és evident és que si al primer terç del segle XIX Junoy i Henry són capaços d’explicar la festa però no pas de documentar específicament l’origen de la tradició, és que aquesta tenia un arrelament força llunyà en la societat de l’època, i la seva generalització en diversos indrets del país també ens indica que possiblement no es pugui documentar aquest “fet real” que per a Junoy hauria constituït l’origen de la celebració.
En aquest sentit, Roig és del parer (i això és quelcom que ja es va plasmar en els informes per a la Unesco) que “caldria remuntar la tradició possiblement a temps medievals”. Recorda que “en el context de cristianització, algunes tradicions paganes es van absorbir i adaptar, i l’os antigament era considerat el rei dels animals i, com a tal, gaudia d’una certa adoració que l’Església veia com a rival”. En aquest sentit, considera que “la transformació cap a un os més simple i ridiculitzable forma part de la nova concepció més cristianitzada de l’animal”.
La mort de l’os a mans del caçador, tanmateix, és una part concreta d’una farsa (és a dir, d’una comèdia burlesca), en la qual apareixen un seguit de personatges que representen les classes socials de la societat tradicional del moment: dallaires, la criada (o “fregona”) i els senyors, a més de l’ossa i el caçador, entre d’altres segons l’evolució de la festa.
De principi del segle XX és el testimoni de la festa de Salvador Armet, comte de Carlet, el qual explica, a més de la història per a tots coneguda que es representa a la comèdia, que “l’espectacle dura segons l’enginy dels actors y les bromes dels espectadors”. I, a més, especifica que, d’una banda, hi havia la farsa i que, “havent dinat comença el ball, que consisteix en una mena de contrapas, que punteja primerament el caçador ab l’óssa, al qual segueixen els dallaires, després els senyors, y últimament la fregona, acabant per ballar-lo tots els presents, formant al final llarga i desigual sardana”.
La cacera i la mort de l’ossa, doncs, són l’excusa per a una festa en la qual acaba ballant tothom i que és una sàtira de la societat del moment, d’aquí que la celebració tingués lloc (i encara sigui així, majoritàriament) per carnestoltes, com explicava Henry ja el 1835. Certament, tot plegat ha anat evolucionant, i de la crítica a l’ordre social tradicional establert (rics i pobres, senyors i pagesos), actualment s’ha incorporat un vessant en el qual l’actualitat política té un paper destacat en la crítica satírica que, possiblement, en els orígens no tenia les mateixes característiques. Per tant, com tota festa tradicional, la de l’ossa també ha evolucionat amb el pas dels temps i s’ha adaptat al moment present.
Pel que fa al tema de les dates, Roig ens adverteix significativament que no s’ha de prendre de forma estricta com ho entenem a l’actualitat. Segons ens apunta, en llocs com a Andorra o Canillo es feia en època de festes nadalenques i d’altres més pròximes al carnaval. En tot cas, sempre durant el cicle hivernal, “que és quan l’activitat agrícola i ramadera anava a menys i, per tant, la gent tenia més temps per divertir-se i passar-s’ho bé que a l’estiu, quan les obligacions eren moltes més, i el descans i el lleure molt més difícil”. Per tant, cal entendre que aquestes festes hivernals són, des del punt de vista etnogràfic, el que s’anomenen “mascarades carnestoltesques”, les quals no es limitaven exclusivament al carnaval estricte, sinó que tenien lloc durant més temps al llarg de l’any; això sí, durant l’hivern.
Per tant, trobar-se amb la festa de l’Ossa per Sant Esteve, per Cap d’Any o per la Candelera no és pas quelcom estrany en la nostra tradició, que avui té un calendari molt més encotillat i més estricte a l’hora de marcar els dies concrets.
Hem d’entendre, diu Roig, que “al cap i a la fi ens trobem amb una barreja entre religió, festes paganes i cicles naturals que regien la vida de la gent, els quals difícilment es poden definir en un dia concret i específic per una celebració; més aviat hi havia un període de temps en el qual aquest tipus d’actes trobaven el seu espai natural a la societat tradicional del moment”.