Les tretze punyalades del coronel Durana

Carrer de la Unió, número 32, Barcelona. 19 de juny de 1855. Les set de la tarda. Aquestes són les coordenades temporals i geogràfiques d’un dels crims més sonats del segle XIX, el de la baronessa de Senaller Dolors Parrella, primera esposa del nostre cèlebre Don Guillem.

Aquella tarda, Parrella sortia de casa acompanyada de la seva germana per assistir a l’estrena d’Il trovatore, de Verdi, al teatre Principal barceloní. No arribà mai, però, a sentir ni els primers compassos de la música. A la porta mateix de casa, un home vestit amb frac l’esperava per matar-la. Era el coronel de l’exèrcit espanyol Blas Durana.

Nascut a Vitòria l’any 1823, Durana va viure una carrera fulgurant en el si de l’exèrcit, participant de la lluita contra els carlins al País Basc. Al cap d’un temps fou traslladat a Catalunya, encara que a mitjans de la centúria fou enviat a diversos llocs d’Espanya. Pel que sembla, o això es deia aleshores, Durana tenia coneixença prèvia amb Guillem d’Areny Plandolit, amb qui hauria estudiat. Ambdós s’haurien retrobat a la Seu, moment en el qual el jove Durana, de trenta-dos anys i solter, hauria conegut també l’esposa del seu amic, Dolors Parrella.

Parrella era membre d’una nissaga amb certa importància de Torelló i no ha de sorprendre el seu matrimoni amb una de les famílies més importants de la Catalunya del moment com ho eren els barons de Seneller. Encara que ben assentats a Andorra, la família Plandolit tenia propietats i interessos molt més enllà de les Valls i, de fet, aleshores la seva residència principal era a la Seu.

Segons va publicar el Diario de Barcelona el juliol de 1855, el coronel Durana estava aleshores a la Seu, però no pas en exercici de cap funció militar, ni a la capital urgellenca ni tampoc a Andorra, com va difondre la rumorologia popular de l’època. Pel que sembla, de seguida que va conèixer Parrella va establir un cert vincle amb ella, fent la manera de trobar-se-la sovint, i més del que pertocaria, pels passadissos de la casa.

Segons el mateix Diario, la mateixa Parrella hauria escrit als comandaments superiors de l’exèrcit per tal que Durana fos enviat a exercir a la Seu. Potser més un rumor que un fet, això últim, o un favor per a un conegut, sense que se’n pugui deduir res més.

El que sí que se sap, i això consta en el procés de defensa de Durana com a al·legat de l’acusat, és que el coronel s’havia enamorat de Parrella, una passió ardent que l’hauria portat a la gelosia i la bogeria per la dama, encara que pel que sembla ella no li havia donat pas cap esperança.

Aquest suposat amor no correspost és el que hauria portat Durana a l’acte més vil: assassinar Parrella. I això ens porta de nou al juny de 1855 al carrer de la Unió número 32, on el coronel esperava que aparegués la baronessa de Senaller. Primer va aparèixer el germà d’aquesta, que esperava que Dolors i la seva esposa baixessin per anar a l’òpera.

Quan finalment ambdues dones van aparèixer a l’entrada de la casa, Durana es va abraonar contra Parrella i li va etzibar tretze punyalades amb un ganivet de muntanya, el qual, pel que es diu, va acabar amb la punxa torçada degut a la violència dels cops propinats. La baronessa va morir allà mateix en pocs minuts, entre els crits de la cunyada i del germà, i el rebombori que immediatament es va produir.

Ben a prop caminava el milicià Josep Casas, que ràpidament s’acostà a l’entrada de la casa i apuntà amb el seu fusell el coronel, que no havia fet cap intenció de fugir. Pel que sembla, les seves paraules foren: “soc culpable d’aquest delicte. Només us prego que no em lligueu, soc coronel de l’exèrcit”.

L’endemà, cautelosament, alguns mitjans recollien la notícia sense gaires detalls i sense donar noms, només parlant d’un militar de graduació i de la víctima d’una família distingida.

La justícia, a diferència del que és habitual, va actuar amb una diligència extrema. El dia 23 de juny, a les sis de la tarda, li era llegida la sentència al reu, condemnat a mort a garrot, a més de pagar totes les costes judicials i una indemnització de sis mil rals per als fills de la víctima. Durana manifestà novament que el crim no havia estat premeditat com se li pressuposava, sinó que fou comès en un moment d’obcecació. La defensa va intentar incidir en aquests atacs de bogeria puntuals i afegí que la baronessa havia donat a Durana mostres d’interès, arguments que el tribunal va rebutjar plenament.

Immediatament, la família del coronel va iniciar una campanya per demanar gràcia i indult pel reu. La mare fins i tot va escriure a la reina Isabel II demanant el perdó de la pena de mort i al·legant novament que havia estat un crim passional, sense premeditació i mogut per la gelosia, cosa que explica per què es va abalançar contra la víctima amb més gent al voltant i per què no va fugir. La resposta del fiscal fou, però, que per aquest tipus de crims no hi havia ni gràcies ni indults possibles.

L’execussió de Durana es va programar el 13 de juliol a la Ciutadella. El dia abans fou tret del castell de Montjuïc, on romania pres i incomunicat, i se li llegí la sentència, la qual firmà. Pel que sembla, com a militar, Durana esperava la mort per afusellament i no pas per garrot.

La posobra de l’execussió de la sentència, Durana fou vetllat per diversos capellans castrenses i fou aleshores quan va començar a experimentar una sèrie de convulsions i va morir.

Al costat del catre van trobar-se dues cartes, i en una d’elles Durana deia que s’havia suïcidat amb un verí (pel que sembla cianur mercúric) que feia molt de temps que guardava per tal d’evitar la infàmia que li suposava el patíbul.

El lloc on s’havia d’executar la sentència, la Ciutadella, era ple a l’espera del reu quan va començar a córrer la brama que el coronel havia mort. Alguns sospitaven que com a militar havia estat afavorit i se l’havia deixat fugir. Per sorpresa de tothom, tanmateix, el seu cos sense vida fou portat fins a la plaça i assentat al garrot vil, on el botxí dugué a terme l’extranyíssima missió d’executar un mort...

Però la història no acabava aquí: pel que sembla Durana havia adquirit el nínxol 3083 del cementiri del Poblenou de Barcelona, el qual esdevingué aleshores lloc de pelegrinatge dels més morbosos. El més macabre de tot és que algun historiador ha apuntat que el nínxol adquirit per Durana era al costat del que havia estat enterrat Dolors Parrella, premeditadament i amb la voluntat d’estar amb la baronessa per sempre, si no era en vida, com a mínim en la mort... Òbviament, la família de la difunta va fer mans i mànigues per allunyar les seves despulles de les del coronel i, finalment, foren traslladades a la Mare de Déu dels Dolors de Vic.

Don Guillem es casà novament, aquesta vegada amb una cosina, Carolina de Plandolit, la qual tingué un paper clau defensant l’herència familiar andorrana després de la mort del seu marit el 1876. Poc en sabem de com afectà el baró la mort de la seva esposa, però pel que sembla, sabedor de l’assetjament de Durana, havia demanat que fos destinat lluny d’ella, sense èxit.