L’armari del comú

Quan parlem de la Casa de la Vall, immediatament ens ve al cap l’armari de les Set claus (sis, abans de la creació de la parròquia d’Escaldes-Engordany) que conservava tota la documentació històrica del país. L’armari en qüestió va ser sempre objecte d’interès dels viatgers que van passar per casa nostra, famolencs de trobar antics papers de l’època de Carlemany.

Però a l’antiga casa Busquets hi havia un altre armari, més petit, encastat a la paret, i que era d’ús del comú d’Andorra la Vella. L’explicació és senzilla: com han explicat historiadors com Jordi Guillamet, al segle XVIII, el Consell no tenia prou calés per plantejar-se l’adquisició d’un casalot com cal Busquets. Pensin que, aleshores, el Consell no tenia ingressos propis com a tal. És per això que qui va avançar els diners per adquirir la casa fou el comú de la capital. A canvi, durant molt de temps, el comú hi va tenir dret a accés, espais i, fins i tot, un armari propi. Aquest armari es troba a l’actual despatx del síndic a ca la Vall, al cantó de la plaça, a la paret que toca la sala de passos perduts. Un petit espai que és encara història viva del país.

S’imaginen que a mitja reunió entre algun cap d’estat i el síndic Ensenyat apareix el cònsol Gonzàlez buscant algun paperot antic?