Caminant sobre el terra del segle XVII

“La sala del consell de la República semblava gairebé tan vella com la mateixa església [de Sant Esteve], o com el mateix Carlemany. Vam haver de creuar un rierol [fruit de la tempesta] per arribar a la porta. A la planta de baix vam trobar l’allotjament habitual dels cavalls, i al pis de dalt hi ha una sala que es fa servir d’escola per a la canalla, una cuina amb un foc enorme al mig del terra, un menjador per als consellers, i la mateixa sala del consell amb una capella separada per portes plegables”.

Aquesta descripció de Ballantine és força similar a la que van fer d’altres viatgers de l’època. De fet, per les fotografies més antigues de les quals disposem, poc va variar la Casa de la Vall fins a la reforma que es va fer als anys seixanta amb el síndic Julià Reig al capdavant de la institució. La reforma en qüestió, de fa sis dècades, va modificar força l’antiga casa Busquets, adquirida pel Consell General a mitjan segle XVII.

La reforma ha deixat a la llum el terra original amb taulons de fusta de fa quatre segles

Ara, però, la seu històrica de la institució conciliar reclamava una reforma. D’una banda, per la necessitat d’actualitzar coses tan senzilles com la instal·lació elèctrica, o per fer les proves de càrrega sobre les bigues històriques per assegurar-se que quan la sala dels passos perduts és plena no baixa tothom de patac al pis de baix. Però d’altra banda, la reforma que es va fer en aquell moment va voler ser historicista, malgrat que ho va ser molt més en la forma que no pas en el fons.

La realitat és que en aquell moment es van replicar pràctiques d’altres llocs que avui els experts no donarien per bones, com repicar tota la façana o crear ex novo una decoració de fusta que res tenia a veure amb l’antiga casa Busquets. Vaja, que la majoria de coses que veiem avui i que tenen una pàtina històrica no són més que invencions de fa més de seixanta anys. La intenció de la reforma actual és esporgar alguna d’aquestes coses, polir el gotelé de l’escala, adaptar la sala del Consell per definir millor la seva simetria o arranjar el despatx del síndic.

La reforma i documentació és un exercici propi de l’arqueologia moderna i contemporània

Cal recordar, per exemple, que la cuina ja s’havia reformat fa més d’un any, mentre que el projecte que es tira endavant als entorns posteriors de l’edifici havia estat pensat i dissenyat en temps de l’anterior síndica Roser Suñé.

El més interessant ara mateix del procés de reforma, tanmateix, és que en treure el parquet actual que cobria la sala de passos perduts i la sala del Consell ha aparegut el terra original de cal Busquets del segle XVII. Sí, tal com ho senten, per uns moments podem contemplar i gaudir del terra de fusta per on van caminar tots els consellers i síndics que van formar part de la institució entre el moment d’adquisició de la casa i els anys seixanta del segle passat.

Només cal veure les fotos que il·lustren el present article per adonar-se del valor patrimonial que té aquest terra històric: es tracta de fusta obtinguda directament de l’arbre, tallada i convertida en taulons. Uns taulons d’amplades diferents que s’expliquen pel diàmetre dels arbres dels quals s’obtenien. Més amples a la part central, més prims a les parts exteriors. La fusta, a més, conserva els relleus propis d’un tall que es va fer de forma artesanal, no mecànica.

Reconec que visitar ara mateix la sala de passos perduts o la sala del Consell és com fer un viatge en el temps. De fet, a terra encara hi ha algun clau a la vista i una mica enfora, ja sigui original del moment en què es van posar els taulons, ja sigui dels que posteriorment van servir per posar al damunt un nou parquet, que és el que hi havia ara i que tothom que hi hagi caminat sap com grinyolava al caminar-hi i com de desgastat estava.

Com es poden imaginar, aquest històric terra de fusta del segle XVII quedarà novament amagat sobre el nou parquet. Qui sap si en el futur una nova reforma amb noves fórmules constructives permetrà fer visibles els taulons del XVII sense fer-los malbé; el cert és que això, avui, no és possible.

Ara bé, la voluntat de sindicatura és que tot el que s’està fent en aquesta reforma i, sobretot, tot el que s’està descobrint que no se sabia, s’està documentant i registrant en imatges per garantir que la ciutadania i els investigadors puguin conèixer fil per randa l’evolució història de l’edifici. Sense cap mena de dubte, estem davant d’un exemple pioner al país d’arqueologia moderna i contemporània. Sempre ens pensem que l’arqueologia consisteix a desenterrar coses del passat, mentre que de l’anàlisi dels edificis dempeus se n’encarrega la història de l’art. Però el cert és que l’arqueologia també es pot aplicar en aquest cas, per conèixer l’evolució constructiva de l’edifici, l’evolució, els materials, les reformes, etc. I tot això quedarà documentat visualment i textual. Una meravella.

Com saben, de l’estudi previ i de la part de conservació patrimonial i restauració se n’ha fet càrrec Eudald Guillamet, una eminència internacional en aquest camp, mentre que l’arquitecte Enric Dilmé, també especialitzat en aquest tipus de treballs, s’ha fet càrrec de la qüestió més estructural. Per la seva banda, Xavier Llovera ha rebut l’encàrrec de pensar la transformació, ja de caràcter museogràfic, del cap de casa. Un cap de casa on fins fa poc hi havia una exposició temporal i on ha d’anar-hi una de més definitiva en aquesta doble faceta de la Casa de la Vall, la d’antiga seu parlamentària amb usos protocol·laris i la de museu de la història de la institució i del país.

La reforma també suposarà alguns canvis importants pel que fa a la distribució de l’espai. D’una banda, la recepció de ca la Vall passarà a ser a la porta que dona al carrer de la Vall, l’oposada d’on es trobava actualment. A més, també es farà un accés per a persones amb mobilitat reduïda, per tal que puguin pujar a les plantes superiors de manera autònoma garantint l’accessibilitat universal a l’edifici. I és clar, també hi haurà alguns canvis en algun mobiliari que s’havia col·locat allà en temps de Pere Canturri, amb aquella voluntat historicista que comentàvem, però que tenia poca relació amb la casa. Tot això, juntament amb un canvi de la il·luminació (la sala del Consell ho demanava a crits!), permetrà mostrar una casa més propera a l’original, tant per la forma com pel fons, i transmetre una major austeritat original.

Per això, però, encara hi ha feina, perquè tot just s’han aixecat els terres dels anys seixanta i cal ara fer els nous, comprovar l’estat de les bigues de fusta (n’han aparegut unes de ferro que ningú sabia que hi eren) i fer les proves de pes amb unes piscines plenes d’aigua. Sí, tal com ho senten: la Casa de la Vall ha estat escola, seu del Consell, del comú (que hi tenia un armari), i ara, per qüestió d’unes proves de resistència, piscina comunal. Caldrà veure si s’adapta algun gambeto especial per al bany.