Història del túmul del Cubil espoliat

Va ser el 2018 quan es va descobrir el túmul del Cubil. Aleshores, ningú sabia els secrets que podia ocultar aquell dolmen a més de dos mil tres-cents metres d’altitud: primer calia fer els sondejos perceptius, que es van dur a terme el 2019 i, posteriorment, l’excavació pròpiament dita, que s’ha dut a terme amb dues campanyes, una el 2024 i una altra que ha finalitzat fa pocs dies.

De fet, amb paraules de l’arqueòleg Josep Font, “aquest 2025 a penes ha calgut excavar, perquè no hi havia estratigrafia, de seguida s’ha arribat a la llosa natural sobre la qual es va alçar el dolmen”. Per als profans, això significa que els arqueòlegs de seguida van arribar a la roca mare, i que el que hi havia al damunt d’aquesta era exactament el monument funerari. Per tant, van descobrir de seguida la cambra funerària del dolmen.

El túmul va ser espoliat temps després, segurament pels volts de l’edat del bronze

Una cambra funerària, val a dir-ho, que havia estat coberta amb una gran llosa que tapava completament l’individu que hi havia enterrat en decúbit lateral, és a dir, en posició fetal. Aquesta llosa en qüestió, que els arqueòlegs tenen ben identificada i que van retirar en un lateral de l’excavació, estava col·locada de tal manera que amb un moviment de noranta graus deixava l’espai funerari al descobert.

El túmul del Cubil obliga a canviar el paradigma dels monuments megalítics d’alta muntanya

I què hi havia, en aquest espai funerari? Les restes del difunt? El ric aixovar d’aquell encampadà que hi havia estat enterrat? Doncs el cert és que els arqueòlegs no hi han trobat res de tot això. Bé, de fet no han trobat res de res. I això és quelcom que “no és rar ni sorprenent, és habitual en aquest tipus d’excavacions de monuments megalítics” a les nostres latituds.

Hi ha diversos fets que expliquen que al túmul del Cubil no hi hagi res. En primer lloc, que el dolmen va ser espoliat. Sí, tal com ho senten, algú va obrir la llosa que cobria el túmul, amb aquest moviment que dèiem de noranta graus, i va tenir al descobert tota la cambra funerària per tal de poder-la espoliar. I, de fet, els nostres arqueòlegs es van trobar ja aquesta llosa oberta, “com un taüt amb la tapa a terra”, en paraules de Font. Ja es poden imaginar que l’espoliador, que havia hagut de fer un gran esforç per moure aquella gran llosa i obrir el túmul, feta la rapinya no va tenir cap ganes de tornar-lo a tapar.

En tot cas, això va passar en una època força posterior a l’enterrament, potser a l’edat del bronze, però en un temps encara prehistòric. L’autor de l’espoli podria haver trobat en aquella tomba algun braçalet de coure, algun penjoll o, fins i tot, alguna arma també de coure, els típics elements que formaven part de l’aixovar habitual en aquells enterraments en els quals es retia honors a algun membre destacat de la comunitat en qüestió.

Però, quina comunitat? Els encampadans de fa quatre mil anys? Doncs el cert és que Font prefereix no entrar en aquesta qüestió i remetre’s, tan sols, a les evidències científiques que aporta l’excavació en si. Unes evidències que es basen en el fet que, a part de no trobar cap tipus d’aixovar, tampoc es troba cap resta òssia, ni una. Vol dir això que el difunt també va ser víctima de l’espoli?

Doncs el cert és que no, que el motiu de la desaparició de les restes òssies del túmul del Cubil (i això explica, en segon lloc, per què els arqueòlegs no hi han trobat res de res) és que l’acidesa del sòl sobre el qual reposava el cos n’afavoria la seva ràpida, rapidíssima, degradació, fins al punt de fer-lo desaparèixer completament. De fet, això tampoc és rar en aquests contextos, més aviat és el més habitual: en els dòlmens no s’hi acostumen a trobar ossos ni tampoc aixovar. De fet, Font afirma que possiblement quan l’espoliador va obrir la cambra del túmul segurament ja no hi quedava cap os: així que hauria profanat més un espai funerari que no pas una tomba amb mort inclòs.

A alguns els pot semblar que això treu una mica de màgia a l’excavació, que les quatre pedres remogudes són poc premi després de tanta feina. Però no, de fet, el premi és de primer ordre si ens atenim a les característiques del túmul excavat. Es tracta d’una estructura baixa i alçada aprofitant parcialment els blocs de pedra natural de l’entorn. Lluny de ser una gran estructura megalítica com ens podríem imaginar tenint en compte la visió més televisiva o dels llibres divulgatius i especialitzats, aquí ens trobem amb una estructura molt adaptada al que hi havia a disposició a l’espai immediat, d’una forma sòbria, sense més ostentació.

Vaja, que el túmul del Cubil és un bon exemple de cultura pirinenca avant la lettre: senzilla, segons les possibilitats del país i aprofitant allò que proporcionava l’entorn per tirar endavant. I aquest és possiblement el premi d’aquesta intervenció arqueològica: si algú creu que a l’alta muntanya pirinenca no hi ha monuments megalítics, és perquè no els ha sabut buscar. I no els ha sabut buscar perquè el que diu la teoria possiblement sigui erroni. A la muntanya pirinenca, és a dir, a partir de 1.200 o 1.300 metres d’altitud, no trobarem grans estructures, trobarem túmuls adaptats a l’entorn, propis possiblement de les pràctiques d’una cultura megalítica d’alta muntanya. L’èxit, doncs, rau a començar a canviar el paradigma que ens permeti localitzar altres monuments funeraris amb característiques similars.

Per part de la responsable de Patrimoni Cultural del ministeri de Cultura, Isabel de la Parte, aquesta excavació “ajuda a replantejar els paradigmes que hi havia fins ara en l’arqueologia d’alta muntanya, i estem segurs que en el futur hi haurà novetats importants en aquesta línia”.

En aquest sentit, Josep Font tornava a insistir en la qüestió de fons, la de l’evidència científica: “Fins ara teníem un model de monument megalític que no correspon al que hem trobat aquí. Però la realitat és que aquí tenim un túmul, fet que és indubtable, i això significa que cal replantejar les teories, els dogmes, sobre com són els túmuls en funció d’allò que s’excava. L’evidència és l’evidència.” Per tot plegat, concloïa que “hem de mirar el paisatge d’una altra manera”.

El túmul del Cubil segurament cal datar-lo entre el 2340 i el 2064 aC segons les datacions que ha pogut aportar el radiocarboni. És interessant destacar que prèviament, en aquest espai, hi hauria hagut algun tipus d’ús o d’ocupació anterior, uns cinc segles més antiga. De fet, aquests llocs d’enterrament no s’elegien de casualitat, la qüestió és que sovint és difícil establir per quin motiu fou elegit l’indret en qüestió.

Per part del ministeri de Cultura i del comú d’Encamp, les dues institucions que han fet possible aquesta excavació, la voluntat és la de seguir treballant en aquesta mateixa línia en el futur, sobretot a la vista del canvi de paradigma dels monuments megalítics a l’alta muntanya. Res fa pensar que el del Cubil hagi de ser un cas únic, al contrari, pot ser el primer pas que permeti localitzar altres jaciments importants de característiques similars, i no tan sols a la muntanya encampadana, també en altres punts del Principat.

Potser en els pròxims anys tindrem sorpreses interessants en aquest camp, però encara cal esperar, perquè l’arqueologia no és cosa ràpida i cal constatar, a poc a poc, les evidències.