Quan els escacs van arribar a Europa a través d’Urgell

Diu la llegenda que l’emperador Carlemany que dels alarbs ens deslliurà tenia un joc d’escacs, i que jugar-hi era una de les seves passions. Al voltant d’aquesta història s’han desenvolupat adaptacions paral·leles i, fins i tot, es conserva un reliquiari amb el nom d’Escaquer de Carlemany, possiblement del segle XIV. El cert és, però, que els escacs no es coneixien a Europa en temps carolingis i, de fet, van trigar encara un parell de segles a fer la seva aparició a l’Occident medieval, en una història que va tenir els nostres comtes d’Urgell de protagonistes.

Però anem a pams. Els escacs van néixer a l’Índia, a partir d’un joc anomenat xaturanga, que literalment vol dir joc de les quatre forces. Aquest joc, que ja és conegut aproximadament pels volts del segle VI dC, és el que va donar lloc als escacs àrabs o medievals, ja força similars als nostres. Similars quant a tauler i peces, però encara un xic diferents en la forma de jugar, ja que no va ser fins ben entrada l’edat mitjana que es van introduir alguns canvis que han portat als escacs moderns, en els quals especialment la dama té una capacitat de moviments que la converteix en una peça fonamental. En els escacs àrabs o medievals, aquesta capacitat de moviment no era tal.

La majoria de referències documentals catalanes dels escacs són del comtat d’Urgell

Si tornem a l’origen, la difusió del joc es va produir sobretot a partir de l’expansió musulmana. Després de la mort del profeta Mahoma, els musulmans van començar una gran conquesta territorial que els va portar de l’Índus a l’estret de Gibraltar. La creació d’una gran unitat territorial sota un mateix domini (sobretot en els primers temps) va suposar la creació d’una gran autopista de comunicació social i cultural que va afavorir l’arribada d’art, llibres, humanistes, científics i moltes altres coses d’Orient cap a Occident.

I, de fet, sembla (o això diu també la història amb regust llegendari) que fou el músic Ziryab qui va portar els escacs a la península Ibèrica pels volts del 822, quan va deixar la cort de Bagdad per instal·lar-se a la de l’emir andalusí Abd al-Rahman II.

El comte Ermengol I és el primer cristià que documenta la possessió d’uns escacs

És clar que una vegada a la península era qüestió de temps que els escacs també passessin a l’àmbit cristià del nord i, d’allà, cap a la resta del continent europeu. Sovint ens pensem que, en aquella època, tot el que podia arribar cap al nord era a través del botí de guerra, però la veritat és que molt habitualment es produïen contactes pacífics entre cristians i musulmans que afavorien l’arribada de productes innovadors cap a Europa. Aquest és el cas, per exemple, de molta producció grecollatina, d’autors com ara Plató, Aristòtil o Homer, que havien desaparegut del continent després de la llarga fi de l’imperi romà.

Doncs bé, sabem que cap al 1040, el bisbe d’Òstia i conseller pontifici Pere Damià sabia de l’existència dels escacs, perquè així consta escrit en una de les seves obres. Però el primer pas no fou a Roma, sinó molt més a prop de casa nostra. I és que si hem de parlar de llocs que estaven directament en contacte amb els musulmans en aquell temps, el comtat d’Urgell era un dels territoris per excel·lència.

No és estrany, doncs, que si busquem la primera referència documental d’uns escacs en mans d’un cristià a Europa, aquests apareguin en mans d’algú com el comte Ermengol I d’Urgell. Fill de Borrell II (que havia governat Barcelona, Girona, Osona i Urgell), Ermengol va començar a governar a principi de la dècada del 990, sobretot quan el seu pare va finar a Castellciutat el 993.

Ermengol I va tenir una estreta relació amb el bisbe Sal·la, i malgrat la seva joventut fou un personatge important per al futur del territori. D’ell en podem destacar els dos viatges que va fer a Roma i, també, els conflictes bèl·lics que va tenir amb els andalusins de la Frontera Superior del califat. De fet, que sapiguem, s’hi va enfrontar diverses vegades, com ara a Albesa o a Torà, i fins i tot caigué pres i el seu germà Ramon Borrell de Barcelona va haver de pagar pel seu rescat. Home bel·licós, va inaugurar la tendència dels comtes de la nissaga urgellenca a morir en batalla. El 1010, amb uns trenta-set anys, va partir cap a Còrdova al capdavant de la host dels comtats catalans juntament amb el seu germà Ramon Borrell. Hi anaven per llogar-se com a mercenaris en els conflictes de la fitna, la guerra civil a al-Àndalus que havia de suposar la fi del califat de Còrdova. I fou prop de la capital, en el primer dels dos enfrontaments en què van participar els guerrers comtals, que va trobar la mort Ermengol I d’Urgell.

Fou aleshores que va haver de fer-se efectiu el testament, que entre d’altres coses establia una curiosa deixa al monestir de Sant Gil de Gard, prop de Nimes: llegava per l’obra de l’església els seus escacs! Així com ho senten, els primers escacs documentats de l’Europa cristiana van passar pel costat de casa.

Després d’Ermengol, sabem que altres personatges dels comtats catalans van posseir escacs com, per exemple, el diaca Ramon, també urgellenc, que el 1045 deixava els escacs que posseïa al seu germà Bernat. O també la comtessa Ermessenda de Carcassona, comtessa regent de Barcelona i cunyada d’Ermengol I, que en fer testament el 1058 deixava els seus escacs de cristall de roca a... Sant Gil de Gard! Casualitat, o potser la comtessa havia decidit quedar-se amb els escacs d’Ermengol I i quan li va arribar l’hora va decidir complir la voluntat del seu cunyat? No ho sabrem mai.

En tot cas, sí que sabrem que altres dos escacs de l’època es documenten a mans urgellenques. Així, Arsenda d’Àger, esposa d’Arnau Mir de Tost, testava el 1068 i donava els seus escacs. I poc després fou el seu marit Arnau Mir, gran noble i guerrer urgellenc, que a l’hora de fer testament també llegava els seus escacs. Però no s’ho perdin: Arnau deia tenir-ne tres fets d’ivori i tres de cristall de roca (que no és altra cosa que quars incolor). En aquell temps, aquests escacs eren béns de luxe d’un valor tan gran que és difícil d’imaginar.

Sigui com sigui, és evident la importància que va tenir Urgell en l’arribada dels escacs a Europa: enlloc del continent es documenta aquesta quantitat de jocs d’escacs en aquest període! I potser per això, per la predilecció que a Urgell tenien pels escacs, la casa comtal va decidir que el seu blasó seria un escaquer de quadre negre sobre fons daurat. Sí, és cert que l’escut és força posterior a l’època de la qual parlem, però estaran d’acord amb mi que casualitats com aquesta són més que sospitoses. En tot cas, molts comtes d’Urgell van morir davall l’escut d’armes de l’escaquer emulant les gestes del fundador de la dinastia privativa, el difunt Ermengol I, conegut com el de Còrdova.