La recepció del nou Copríncep al segle XIX

Cada moment històric ha generat una forma diferent de rebre el nou Copríncep episcopal. Aquesta darrera setmana n’hem tingut un exemple amb el jurament de Josep-Lluís Serrano Pentinat, i alguns encara tenen memòria d’altres rebudes més o menys recents, com la de Joan-Enric Vives o de Joan Martí Alanis. Però com era aquest cerimonial fa un segle o un segle i mig? Doncs com es poden imaginar, presentava similituds (poques, en general) i diferències, que avui podrem conèixer de la mà d’algú que el va viure pràcticament en primera persona i va deixar-ne un testimoni: Lluís Dalmau de Baquer.

Dalmau era oriünd de la Seu d’Urgell, on havia nascut el 1806. Al llarg de la seva vida va exercir de notari a la ciutat urgellenca, per bé que els seus vincles amb el carlisme el van allunyar de la Seu una llarga temporada. Dalmau, de fet, va lluitar a favor del pretendent Carles Maria Isidre en la Primera Guerra Carlina (1833-1840). La seva posició en aquest conflicte el va portar a exiliar-se a França durant un temps.

Lluís Dalmau de Baquer estava directament emparentat amb Simó de Guardiola, que va ser bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra. Els vincles familiars venien en part de la branca materna, ja que Dalmau era fill de Josepa de Baquer i Hortoneda, cognom aquest últim que també duia el bisbe Simó de Guardiola i Hortoneda.

El 25 de juny de 1827, Simó de Guardiola, que havia estat abat de Montserrat, va ser nomenat bisbe d’Urgell, i a finals d’any, el 20 de desembre, va arribar a la ciutat. No fou fins mig any després, però, que el nou bisbe va prendre possessió d’Andorra. Segons l’acta conservada als arxius andorrans, l’acte es va celebrar el 8 de juliol de 1828, i Lluís Dalmau en va deixar testimoni escrit:

“En cuanto al recibimiento que se hace al Obispo, y a las curiosas ocurrencias que en él tienen lugar, no solo puedo hablar con referencia al ceremonial que tengo a la vista, sino como acompañador que fui del actual Ilustrísimo Obispo, mi señor tío, cuando fue a tomar posesión de su principado”. Així comença el relat que Lluís Dalmau, que ens prendrem la llibertat d’anar seguint per veure com va ser la presa de possessió d’Andorra de Simó de Guardiola.

Tot el cerimonial va començar a la frontera del país, “en la línea que separa el territorio de España del de la República de Andorra”. Allà, “el Síndico reúne Consejo general pasando esquelas de convite a todos los individuos notables del país para que se sirvan a asistir, montados, a la ceremonia de recibimiento.”

El bisbe, per la seva banda, havia fet el mateix, pujant de la Seu amb eclesiàstics i notables per “aumentar el acompañamiento”. Els membres del Consell, a més, es van presentar a l’acte amb dos criats cada un “armados de una carabina y dos pistolas”. En el moment de la trobada de les autoritats andorranes i episcopals, “adelantándose el Síndico algunos pasos, se presenta delante del Obispo, le besa el anillo y le saluda con un corto discurso”. Tot seguit, la resta de membres del Consell fan el mateix, i tot aquest primer cerimonial acaba amb “una descarga de escopetas y dos de pistolas”.

A partir d’aquí, comença la marxa cap a Andorra la Vella “sin hacer otra detención en parte alguna”, però això sí, durant el camí amb la gent armada fent “descargas por intervalos”.

A poca distància d’Andorra, en un oratori preparat amb anticipació, el bisbe troba a punt els seus hàbits pontificals. Mentrestant, “el Cura de esta villa ha salido de la iglesia parroquial llevando bajo palio la Cruz acompañado de todo el clero del Valle, revestido de los mejores hábitos de coro”. Una processó que ve seguida pel sometent de la parròquia dirigit pel capità i deseners, que fan dues files que cobreixen la carretera des de l’església fins a l’oratori.

El bisbe, ja a punt amb els seus hàbits pontificals, “toma la Cruz de manos del Cura de Andorra, y pasando a colocarse debajo el palio, cuyas barras tienen los Síndicos”, emprenen el camí d’Andorra entonant solemnement un Te Deum. “Mientras tanto la gente armada ha disparado tres descargas que han sido contestadas con otras tantas hechas con algunos morteretes, que solo sirven para esta ceremonia, colocados en una altura contigua a la iglesia”.

Arriba així la processó a l’església parroquial, “desde la cual el Prelado Príncipe les da su bendición”, i segueixen tres descàrregues més mentre sona el repic de les campanes, que ha començat tan bon punt el bisbe ha posat els peus al “distrito de Andorra”. Segueix a partir d’aquí una missa en la qual assisteix el copríncep i la comitiva.

I llavors s’emprèn el tram final cap a la Casa de la Vall: “El Obispo es conducido por los Síndicos hasta el solio que se le tiene preparado, y desde el que arrodillado dando frente a la capilla que se halla en el otro extremo de la sala, hace un breve rato de oración”.

A continuació, tothom pren lloc on li correspon i “ocupa la tribuna el orador escogido para felicitar al nuevo Príncipe, y después de haberlo hecho en términos lisonjeros, concluye no obstante significando a Su Señoría Ilustrísima que tiene expresa comisión y poderes del Consejo que representa la República para pedirle confirme los privilegios de que la misma goza, y preste juramento de no inflingirlos y mantenerlos en todo su vigor”, cosa que el bisbe promet i jura en els termes habituals.

Tot seguit, i com es poden imaginar, tornen “las descargas de carabinas y morteretes” i tots els presents passen a una altra sala, en què “se sirve una espléndida comida que el Gobierno del Valle ofrece a su nuevo Príncipe”, i en el qual hi ha els síndics, els veguers, els membres del Consell, clergues i tota la resta de convidats.

Al segle XIX, el nou Copríncep episcopal era rebut a la frontera pel síndic i el Consell en ple

Segueix Dalmau explicant que “en esta especie de comida de Estado nada ocurre digno de atención hasta los postres. Al tiempo de este servicio el Síndico primero deja su sitio para poner delante del Ilustrísimo Señor Obispo, suplicando se sirva recibirlo con buena voluntad, una muy antigua copa de plata dorada que los andorranos llaman el toca polse con 35 libras catalanas en diferentes piezas de oro, plata y cobre españolas que el Obispo acostumbra a destinar a los pobres de la República, devolviendo la copa al Síndico procurador general”.

La presa de possessió incloïa processó, missa, jurament, un bon tiberi i molta pólvora

Aquest gest de caritat és “el último acto, que corona la fiesta, y que igualmente es señalado con tres descargas de escopetas y morteretes”. Posterioment, “el Obispo es acompañado a su alojamiento por una diputación, y los convidados se dispersan para ir a pasar la noche con varias personas del pueblo que se han apresurado a ofrecerles hospitalidad”.

Clou així el relat de Lluís Dalmau de Baquer sobre la presa de possessió del bisbe Simó de Guardiola i que no devia ser gaire diferent de la d’altres coprínceps episcopals rebuts a l’Andorra del segle XIX. Un acte que aquell 1827 va ser presidit per Josep d’Areny i de Plandolit, de la casa homònima d’Ordino, en tant que síndic general, i Joan Antoni Moles, de casa Joan Antoni d’Encamp, que actuava com a síndic segon.