Erudits del segle XIX als arxius d’Andorra

Corria l’any 1851 quan el magistrat Léon Clos va decidir posar rumb a Andorra per consultar els arxius del país. En aquells anys, el Principat començava a atreure la mirada de viatgers romàntics i erudits que buscaven un paradís utòpic lluny de la civilització industrial moderna, i alguns també un tema d’estudi innovador. I és que el sistema polític andorrà ja aleshores seduïa historiadors, arxivers i juristes que pretenien estudiar-ne els orígens carolingis i feudals, furgar entre la documentació ancestral de les Valls i qui sap si descobrir algun testimoni perdut de l’època de Carlemany o de Lluís el Piadós.

Clos va arribar a Andorra amb la intenció de consultar l’antiga documentació del país, que sabia que es conservava en un armari en el qual hi havia antics privilegis del segle IX. Sabia també que la consulta d’aquella documentació no seria cosa fàcil, per això explica que es va procurar cartes de recomanació pel síndic, el síndic segon i el notari arxiver. Després de sortir de l’Hospitalet i de creuar el port d’Envalira, Clos es va plantar primer a Soldeu i, al cap de dues hores, a Canillo. Val a dir que estava de sort, perquè el síndic d’aleshores residia al poble que l’erudit diu que “no ofereix res de remarcable”.

I així és com Léon Clos es va plantar a casa Som de Canillo, va trucar a la porta i el va obrir el síndic en persona, que descriu com un home de cinquanta-quatre o cinquanta-cinc anys, vestit segons el costum pintoresc del país i amb una expressió de bonhomia. El síndic no era altre que Gil Areny, que va fer passar Clos a casa i el va portar fins a una “rústica galeria”, on van poder conversar.

Allà, el jurista li va fer entrega de la carta de recomanació que duia del veguer M. Saint-André. Un cop Gil Areny la va haver llegit, Clos li va demanar si podia consultar la documentació andorrana, a la qual cosa el síndic li va respondre “que els arxius eren una cosa sagrada, es trobaven emplaçats en un armari tancat amb sis claus, i cadascuna d’aquestes estava en mans del cònsol de cada parròquia, i fa falta una autorització per part del consell sobirà per obrir-lo”.

Clos explica, amb certa tristesa, que l’objectiu principal del seu viatge no seria possible d’acomplir. Gil Areny, però, es va oferir a donar-li totes les informacions que precisés i, a més, li va mostrar un “magnífic exemplar de l’obra Historia de la República de Andorra de Lluís Dalmau de Baquer”.

El pobre Léon Clos, doncs, malgrat les recomanacions que duia, i tot i que va poder visitar personalment la Casa de la Vall i veure l’armari que contenia la preuada documentació, va quedar amb les ganes d’analitzar aquells documents i d’investigar-los en profunditat.

La història de Clos no té res a veure amb un dels grans erudits que han passat per casa nostra: Jean-François Bladé. El de Leitora (departament del Gars), nascut l’any 1827, és autor d’un nombre important de treballs sobre el Principat en els orígens de la historiografia sobre el país. Bladé es va interessar per la història andorrana en un moment enormement convuls, en plena crisi per la qüestió de les cases de joc, amb enfrontaments entre andorrans, dels andorrans amb el copríncep Caixal i entre el mateix Caixal i el veguer francès, Herni de Foix. De fet, aquest conflicte per la sobirania està en l’origen del que anys després acabaria sent l’anomenada “qüestió d’Andorra”, en la qual diversos erudits com Brutails, Baudon de Mony o Miret i Sans van aportar la seva opinió sobre els orígens històrics del Principat.

Però tornem a Bladé. El 1869 Bladé va fer la mateixa sol·licitud que el seu compatriota Léon Clos: volia consultar els arxius andorrans de ca la Vall. I com Clos, també va decidir contactar amb el veguer francès per tal que aquest l’ajudés en la seva petició. A finals de maig d’aquell any, Bladé va traslladar-se a Andorra per quinze dies. I el dia 27, a les vuit del matí, va tenir lloc una deliberació del Consell que va decidir, a petició del veguer Henri de Foix, d’obrir les portes de l’armari de les sis claus a l’erudit gascó.

I qui era aleshores síndic d’Andorra? Doncs també un canillenc de casa Som, Nicolau Duedra, el qual havia estat elegit síndic tercer en les primeres eleccions posteriors a la Reforma del 1866 i que, a causa de la dimissió de Guillem d’Areny-Plandolit i d’Anton Maestre, va acabar esdevenint la màxima autoritat del Consell General. Enmig d’aquella situació convulsa, Bladé va enviar una carta a Duedra en la qual afirmava no tenir cap relació amb els inversors francesos que en aquell mateix moment estaven intentant bastir una casa de joc al país.

En la seva estada a Andorra, Bladé fins i tot es va interessar per consultar fons particulars de casa Berenguer del Pui de l’Olivesa i també de casa Picart d’Encamp, el cap visible de la qual, Ignasi Picart, exercia aleshores de secretari del Consell General. El més curiós de tot plegat és que el Consell no només va facilitar-li l’accés a la documentació, també li van permetre d’endur-se’n alguns documents a la casa on estava allotjat!

Ja veiem, doncs, que l’accés i la consulta de la documentació andorrana depenia molt de cada moment i, sobretot, del Consell de torn, que en alguns casos ho descartava totalment mentre que en d’altres posava totes les facilitats i més.

Un altre cas cèlebre és el de Jean-August Brutails, un dels principals exponents de la controvèrsia de la qüestió d’Andorra i autor d’una obra de referència: La coutume d’Andorre (1904). Brutails va anar a Andorra a la dècada dels vuitanta i es va trobar amb les dificultats habituals per accedir als documents. De fet, el viatger Gaston Vuiller, que va visitar Andorra el 1887 i va deixar un fantàstic testimoni del seu pas pel país, afirmava que “aquesta impossibilitat gairebé absoluta de remenar en els preciosos arxius desesperava el senyor Brutails”.

L'armari de ferro?

De manera recurrent, trobem en els viatgers i erudits del segle XIX la referència a un “armari de ferro” que conservava la documentació andorrana. El mateix Clos explicava que la seva visita al país s’havia gestat per la lectura d’una publicació prèvia, la qual parlava dels documents conservats en un “armoire de fer”. L’armari en qüestió el va poder veure amb els seus propis ulls en la visita que va fer a ca la Vall el 1851, però en la descripció només parla dels sis panys amb el nom de cada parròquia i la inscripció, a la part superior, en la qual apareix “Arxiu de les escriptures d’Andorra”.

Aquesta referència a un “armari de ferro” es va mantenir, però el mateix Vuiller, en el seu viatge el 1887, va deixar una descripció del moble que evitava qualsevol equívoc: “en aquesta sala [...] es troben els arxius; estan tancats dins el famós armari de ferro, que és de fusta de roure, i a sobre del qual es llegeix aquesta inscripció: Arxius y Escripturas de las Valls de Andorra. Després, sobre les portes d’aquest armari, practicats en el gruix de la paret, es veuen sis panys; al costat de cadascun d’ells és inscrit el nom de la parròquia”.

Qui va inventar-se, doncs, això de l’armari de ferro?