Les restes exhumades dels nostres comtes

Si hem de trobar una característica comuna entre els diversos comtes d’Urgell privatius que van governar aquestes terres fa segles, aquesta és la tradició ancestral de morir en combat lluny de casa. No tots els membres del casal d’Urgell van viure tal destí, però la tradició d’un final empunyant les armes que va iniciar Ermengol I a Còrdova el 1010 va continuar entre els seus successors; també els membres de la segona dinastia que ostentaven el senyoriu urgellenc i la possessió del vescomtat d’Àger.

Situem-nos en ple segle XIII, quan el domini català començava a estendre’s amb força a la Mediterrània, un espai en el qual va topar amb rivals com els senyors d’Anjou, estretament emparentats amb els reis de França i aliats del papat de l’època. Aquests van aconseguir el domini del regne de Sicília, que s’estenia a l’illa i també en territori continental a Nàpols en detriment de la dinastia Hohenstaufen. Aquests darrers van buscar suport per via matrimonial amb el casal barceloní, i després de les cèlebres Vespres Sicilianes de la Pasqua del 1282, que van suposar la matança d’unes quatre mil persones, el rei Pere el Gran va quedar-se el control de la part insular del regne sicilià.

Els comtes d’Urgell de la primera i segona dinastia sovint morien en guerra i lluny de casa

El domini català de Sicília no estigué exempt de conflictes amb els Anjou, el Papat i entre els mateixos membres de la casa comtal. En aquest context, un membre de la nissaga, Frederic, fill del citat Pere, fou primer regent de Sicília i posterioment monarca. Un canvi d’aliances entre catalans, sicilians i els Anjou inicià un conflicte en el qual les forces catalanes s’enfrontaren a les sicilianes de Frederic. Era l’any 1299 i a l’host de Jaume II hi havia el vescomte d’Àger, Àlvar II, germà del comte d’Urgell Ermengol X, que finà enmig del conflicte armat.

Les seves despulles van ser dutes al monestir de Bellpuig de les Avellanes, que havia esdevingut el panteó dels comtes urgellencs de la segona dinastia. Per dur a terme el trasllat, tanmateix, calia separar la carn dels ossos, evitant així la descomposició en el llarg camí de l’illa al recés urgellenc. Una pràctica medieval que deixava marques al ossos, encara visibles avui, com bé explicava Jordi Pasques a la tribuna d’aquest mitjà fa poc, i que l’Albert Villaró va novel·lar en el cas d’Ermengol I a la seva obra L’any dels francs.

Les restes exhumades són d’Àlvar I, Cecília de Foix, Ermengol X i Àlvar II

I és que les restes del vescomte Àlvar han estat exhumades a Bellpuig de les Avellanes juntament amb les restes mortals de tres persones més, que s’han identificat amb el germà Ermengol X (finat el 1314) i els progenitors d’ambdós: Àlvar I d’Urgell i Cecília de Foix.

L’estudi de les restes òssies ha confirmat la patologia pulmonar, potser tuberculosi, que és sabut que patia Ermengol X; a més de les marques que apuntàvem més amunt i que correspondrien al trasllat d’Àlvar de Sicília a Urgell després del descarnament i desarticulació del cos...

Però tornem de Sicília a Urgell en ple segle XIII. Ermengol X fou el comte que va viure en primera persona, tot i que com sabem no va tenir-hi protagonisme, la signatura del Pariatge d’Andorra de 1278. L’acord per acabar amb el que Carles Gascón anomena “el segle de ferro pirinenc” el van signar el bisbe d’Urgell i Roger Bernat III de Foix, que era ni més ni menys que el cosí d’Ermengol X. I és que el seu pare, el comte Àlvar I, s’havia casat amb Cecília de Foix, de tal manera que a través de vincles matrimonials i de successions, els grans poders territorials a nord i sud del Pirineu estaven vinculats. Els Foix eren també senyors de Castellbò, al mateix temps que la segona dinastia urgellenca posseïa també de forma privativa el vescomtat d’Àger creat per Arnau Mir de Tost al segle XI.

Aquests vincles, de fet, van servir perquè el comte Roger IV de Foix, amb drets sobre Andorra per ser successor dels Castellbò, deixés d’estar feudalment sotmès a l’urgellenc pel territori d’aquesta vall. Així doncs, els descendents dels històrics vescomtes d’Urgell instal·lats al tombant del segle XI a Castellbò com a vassalls dels seus comtes deixaven de estar feudalment sotmesos als seus històrics superiors, els comtes.

I tot això pel matrimoni d’Àlvar I amb Cecília de Foix. Un comte d’Urgell, aquest tal Àlvar, que a molts no els deu sonar. Era germà d’Ermengol IX i havia nascut a Burgos. Ja saben que per aquell temps, les grans cases urgellenques, veient que el seu comtat no es podia expandir més a costa de l’Islam, sobretot perquè el comtat de Barcelona els havia barrat qualsevol via de conquesta cap al sud, van anar a fer les Castelles. Una sortida, la castellana, que els va permetre assolir grans èxits i esdevenir cèlebres lluitadors; i molts d’ells, com no podia ser d’una altra manera, van morir en combat.

Doncs bé, l’Àlvar en qüestió, nascut amb el nom de Roderic (vegin fins a quin punt tirava la cosa castellana), va arribar a Urgell el 1253. Com d’altres nobles de l’època s’enfrontà al rei en les lluites que van caracteritzar el període, i en les quals els Foix també van participar amb ganes, fins que el rei se’n va cansar i, entre d’altres coses, els va obligar a signar el Pariatge.

La primera esposa d’Àlvar fou Constança de Montcada, però al·legà la invalidesa del matrimoni i es casà en segones núpcies amb la mencionada Cecília de Foix. Aquest fet va provocar un llarg plet, i el 1267 es va dictar sentència favorable a la validesa del primer matrimoni. Això, a la pràctica, convertia els fills Ermengol X i Àlvar II en il·legítims, i evidentment el comte d’Urgell es va negar a acatar tal sentència. Per fer-lo creure el rei Jaume I (que cobejava Urgell) va envair el comtat, i Àlvar es va refugiar a Foix, al casal de la seva esposa, on va finar el 1268.

Ermengol X, tutelat pels Foix, va participar en els enfrontaments contra la corona, en una coalició que va ser derrotada i reprimida al setge d’Agramunt de 1278, la qual era l’avantsala del nostre Pariatge.

Els quatre protagonistes d’aquesta història, Àlvar I, Cecília de Foix, Ermengol X i Àlvar II, van ser enterrats al panteó familiar de les Avellanes. Amb el procés de desamortització, tanmateix, els sepulcres van ser venuts l’any 1906 i avui molts d’ells estan exposats al Museu The Cloisters de Nova York. D’aquests sepulcres se n’està duent a terme una còpia (la primera ja és a les Avellanes) i és en el marc del trasllat de les restes òssies als sepulcres que s’aprofita per a dur a terme un estudi de les despulles dels comtes que van governar el nostre territori fa més de set-cents anys. Per als resultats definitius caldrà esperar a la tardor, però ja poden veure que la història documentada d’aquests personatges és realment apassionant i que sovint és força desconeguda pel gran públic.

En tot cas, que la preservació dels esquelets sigui superior al 85% és una gran notícia per a la recerca en qüestió, que pot ajudar a apropar-nos una mica més a la imatge d’aquests personatges i al seu dia a dia. Una recerca sobre la qual des d’Andorra ens n’hem de fer més ressò i estar pendents, perquè aquests comtes d’Urgell eren senyors de les Valls i perquè la història d’aquells anys és clau per a la configuració posterior del país.