L’electrificació, de la Tabacalera a FHASA

Dia de Sant Antoni de 1921. L’home més alt de la Massana, mossèn Josep Bordes (que feia gairebé dos metres!), espera l’arribada de la llum elèctrica a la parròquia. Com poden imaginar-se, l’efemèride és de primer ordre i ha de canviar per complet la vida de la societat del moment. Finalment, al fer-se fosc, es produeix el miracle de la ciència, impulsat pel mateix Bordes, que narra els fets i l’alegria de la gent per aquella novetat, tot i que conclou que la llum de les bombetes és més impersonal que la dels ciris.

Segurament no som capaços d’imaginar-nos la novetat que representava aleshores l’electricitat, tenint en compte que durant milers d’anys havia estat el foc el que garantia la llum i a redós del qual la gent es reunia. I qui diu el foc diu els ciris o llum d’oli o de petroli. L’electricitat trenca de forma abrupta aquesta vinculació històrica amb el foc.

La Tabacalera va posar la primera pedra per l’electrificació del país a principis del s. XX

La història que narra mossèn Bordes la va recuperar aquesta setmana l’historiador i arxiver urgellenc Lluís Obiols en una xerrada de Les tardes del relat sobre els primers passos de l’electrificació a Andorra abans de FHASA, una electrificació que havia començat poc després del tombant de segle. Seguint Obiols, la llum que va arribar a la Massana a través de Nord Andorrà el 1921, i que l’any següent arribava ja a molts punts de les valls del nord, venia de la Tabacalera, que era qui la produïa i la subministrava.

De fet, la història de la Tabacalera Andorrana és clau per a la història del país en molts sentits, i en concret pel cas de l’electrificació. Fundada el 1899 i establerta al Roc de les Anelletes, la Tabacalera va veure les possibilitats que oferia l’electricitat per a la fàbrica i es va decidir a produir-la, electrificant-la per complet el 1902.

L’electrificació es va assolir de la mà de mútues de socis sorgides de les comunitats locals

D’aquesta primera experiència i veient que podien comercialitzar l’energia excedent, la mateixa empresa va decidir construir una petita central al peu del mateix Roc de les Anelletes i que és fonamental per a la història de l’electrificació a Andorra.

Ja el 1913, Tabacalera signa un conveni amb el comú d’Andorra la Vella per distribuir l’electricitat des de la Margineda fins a Escaldes-Engordany, de tal manera que tota la vall central pot començar a gaudir d’una incipient i limitada electrificació. De fet, seguint el mateix Obiols, fins i tot l’any següent es proposa al Consell de distribuir electricitat a tot el país, però aleshores hi havia altres iniciatives que van frenar el projecte.

L’electricitat, aleshores, era una novetat relativament recent en els seus usos públics i domèstics. De fet, la història de l’electrificació comença amb la necessitat d’energia com a força motriu de la indústria i també per l’enllument públic. Tradicionalment, les fàbriques funcionaven amb carbó, que importat de fora encaria la producció, a la vegada que deixava els nuclis on hi havia una important concentració fabril sotmesos a una gran contaminació atmosfèrica i a una permanent boira producte del fum. L’electricitat, doncs, és la gran novetat de finals del segle XIX per canviar aquesta realitat i, de fet, l’Exposició Universal parisenca de 1888 està dedicada a l’energia elèctrica. Vaja, que era el gran avenç tecnològic del moment, equiparable a la intel·ligència artificial dels nostres dies.

Ja cap als anys setanta i vuitanta del segle XIX, algunes fàbriques començaven a disposar d’un incipient enllumenat elèctric, i ja aleshores es va començar a plantejar el seu ús en l’enllumenat del carrer, on fins aleshores imperaven els llums de petroli, que requerien un major manteniment, feien pudor i, a més, podien causar incendis.

De fet, a la Seu d’Urgell, el 1886 ja es parlava de la possibilitat d’instal·lar un enllumenat públic elèctric, en un context en el qual localitats de l’entorn estaven fent el mateix camí: Ripoll (1892), Manresa i Lleida (1894) o Puigcerdà i Ribes de Freses (1896). A la Seu va ser finalment el 1893 que es va fer una subhasta pública per l’enllumenat que va començar a ser realitat ja el 1894.

Com poden imaginar-se això fou una gran novetat, i explica per què molt poc després a Andorra es comença a prendre un camí similar: primer electrificant la fàbrica de la Tabacalera i, posteriorment, passant aquesta a oferir el seu excedent per distribuir-lo, vendre’l i electrificar incipientment el país.

Malgrat que inicialment un dels problemes de l’electricitat era transportar-la a grans distàncies dels llocs on es produïa, a poc a poc això es va anar superant, i és el moment que en molts llocs amb recursos hídrics, especialment al Pirineu, es fan concessions per a l’explotació de l’electricitat i la seva distribució i comercialització en centres fabrils de primer ordre, com al Vallès i a Barcelona en el cas català. La Primera Guerra Mundial, entre d’altres problemàtiques, va dificultar l’accés al carbó, destinat a la indústria de guerra dels països en conflicte, la qual cosa segons Obiols va afavorir encara més la voluntat de produir energia, d’aconseguir concessions i d’oferir-la a la indústria que es transformava per funcionar amb electricitat.

És en aquest context en el qual neixen centrals com la de Capdella, a la Vall Fosca (1913), o que s’inauguren embassaments com els de Sant Antoni (Tremp), la presa més alta de l’Europa del moment, o la de Camarassa, la quarta presa més alta del món aleshores! I és en aquell mateix moment en el qual es plantegen projectes a Andorra.

El primer és el de Robert Pradiers, del 1907, però que no obté la concessió del Consell fins al 1911, i que preveia la construcció d’una central a Engordany i l’altra a Arcavell. Del 1916 se’n coneix una altra a Caminals, en aquest cas plantejada per a la utilització de l’aigua del Madriu. Per qüestions diverses, aquests projectes no van acabar reeixint, en part per les disputes entre Consell General i coprínceps que s’arrossegaven des de la segona meitat del segle XIX i que posaven en qüestió la sobirania sobre Andorra. Mentre el Consell volia gestionar aquesta sobirania interior, els coprínceps actuaven unilateralment en contra de decisions del Consell, cosa que sovint impossibilitava que projectes com aquests i altres acabessin tirant endavant.

Sense aquests projectes, que a part de comercialitzar l’electricitat a l’exterior havien de servir per garantir-la a tot el país, van ser les iniciatives locals, més petites, les que aniran electrificant el país i l’entorn a petita escala, amb la reconversió de molins a petites centrals amb una turbina que generaven llum. Entre aquestes iniciatives hi havia la unió de la comunitat local per a fer-ho possible, i així és com neixen projectes com la Mútua Elèctrica de Sant Julià, la Unió Elèctrica d’Encamp o Nord Andorrà, amb socis que posaven un petit capital o hores de treball per fer viable el projecte.

Finalment, com ja és sabut, l’electrificació es va completar de la mà de FHASA, que representa un canvi de model. El 1927 les concessions anteriors es declaren caducades, i el 1929 es pacta la de FHASA, una obra d’enginyeria de gran importància que preveia tres salts: Engolasters, Sispony i Arcavell. Aquesta, però, ja és una altra història.