Els vincles andorrans del papable Margarit

Any 1484. Conclave a Roma per elegir nou papa. El pontífex Sixt IV ha mort fa pocs dies i cal elegir el seu successor. Entre els cardenals que han de decidir qui serà el màxim dirigent de l’Església catòlica hi ha dues faccions: una de liderada per Roderic, de la gran nissaga valenciana dels Borja; l’altra, per Giuliano della Rovere, ligurià de la República de Gènova. Ambdós acabaran sent papes en el futur. Borja va ser Alexandre VI (1492-1503), el cèlebre papa que va repartir el món oceànic que aleshores es descobria entre la Corona hispànica i Portugal. Della Rovere, per la seva banda, va exercir de pontífex com a Juli II (1503-1513), i va establir els museus vaticancs o organitzar la famosa guàrdia suïssa per a la seva protecció personal. Però en el conclave de 1484 cap dels dos, ni Borja ni della Rovere són els elegits. Entre les dues faccions emergeix un possible candidat de consens, el cardenal Margarit.

Diuen de Joan Margarit que possiblement ha estat un dels catalans amb més poder de la història, i el gironí més influent; un dels que han arribat més lluny en la política internacional, fins i tot amb la possibilitat d’haver estat papa en el Renaixament, un dels períodes històrics en què la institució, que posseïa els Estats Pontificis, vivia un dels moments de màxim auge i esplendor.

Margarit va seguir la carrera eclesiàstica, essent bisbe d’Elna primer (entre 1452 i 1462), i a partir d’aquesta darrera data actuant com a bisbe de Girona fins a la seva mort, ocorreguda el mateix 1484. Partidari de la causa reialista durant la guerra civil catalana, va protegir el rei Joan II i estigué estretament vinculat a la monarquia catalanoaragonesa, per a la qual va exercir d’ambaixador en diverses ocasions de gran importància política. Com a humanista fill del seu temps, el personatge que ens ocupa va escriure una obra a l’estil d’El Príncep, de Maquiavel, titulada Corona Regum, una obra que havia de ser educativa per a joves prínceps en formació com Ferran el Catòlic, amb qui Margarit va tenir una estretíssima relació. De fet, Ferran el va enviar primer a Venècia i després a Roma per actuar com a nunci papal per la Corona d’Aragó.

No ha de sorprendre que Margarit sigui considerat un exemple de gran home del Renaixement per la seva formació, actuació política i transcendència internacional en aquest món mediterrani en el qual la Corona d’Aragó jugava un paper hegemònic.

El seu nomenament com a cardenal es va produir el novembre del 1483 per obra de Sixt IV, situant-lo, per tant, entre els electors del futur pontífiex però essent ell mateix alhora un possible candidat per assolir la tiara papal.

Que parlem tant d’aquest personatge no és casualitat. Possiblement el cognom Margarit no els digui gran cosa quan parlem de personatges històrics de les nostres latituds, però si afegim els altres dos cognoms que emprava potser la cosa canvia. I és que segons un exhaustiu treball de l’historiador i arxiver gironí Narcís Castells, el cardenal bisbe de Girona també emprava els cognoms Pau i, atenció, Moles!

De fet, Castells, en un congrés dedicat a la figura del cardenal Margarit parlava clarament del cardenal Joan Moles gràcies a documents històrics que així ho justifiquen, com una làpida funerària a la ciutat de Nàpols del 1607 dedicada ni més ni menys que a “Ioanni Moles, Sanctae Romanae Ecclesiae Cardinali”. La làpida fou feta per Juli Moles per a “un baró de la seva nissaga”.

Castells va poder determinar que el cardenal Joan que ens ocupa era fill d’un matrimoni entre Caterina de Pau i Jaume Moles, del qual sorgí Joan. El decés prematur del pare portà Caterina a casar-se en segons núpcies amb Joan Margarit, de tal manera que el fill del matrimoni anterior va passar, a tots els efectes, de dir-se Joan Moles i Pau a ser anomenat Joan Margarit i Pau seguint la pràctica habitual de l’època.

Així doncs, el cardenal papable del 1484 tenia vincles estrets amb la nissaga Moles, fet que s’ha pogut demostrar, i ara sí que entrem directament al tema andorrà, gràcies a un arbre genealògic conservat a l’arxiu de Casa Joan Antoni d’Encamp. L’interessantíssim document, intitulat “Arbre genealògich tret d’una còpia autèntica que hi ha de la genealogia del nom Moles de la casa de Sarreal, y per esta als demés Moles de Catalunya, Aragó i Nàpols” hi apareix textualment referenciat “l’eminentíssim don Joan Moles de Margarit, cardenal, fill de Jaume de Moles”.

Castells ha pogut resseguir tota la nissaga familiar dels Moles andorrans que, provinents de Catalunya, són descendents directes dels Moles d’Estelereny (Alt Urgell) que a partir de 1404 es traslladen a Andorra la Vella i a Encamp. Sense cap mena de dubte, doncs, el famós cardenal Margarit era de nissaga Moles i estava estretament emparentat amb la branca familiar andorrana que conservava a l’arxiu familiar un arbre on s’estipulava la relació entre uns i altres i que aquí reproduïm.

Aquests Moles andorrans, seguint la recerca de Castells, pertanyen al tronc familiar de casa Molines i, de fet, molts dels seus membres van dur el cognom Moles fins a Bonaventura Maestre Moles (1851-1921), que va ser síndic general en tres ocasions i un dels personatges clau de l’Andorra del tombant del segle XIX al XX. Aquest tronc comú Moles es va bifurcar quan Joan Antoni Torres de Casa Joan Antoni d’Encamp va finar sense descendència i l’herència va passar a Guillem Moles.

Aquest darrer fou un personatge també excepcional, un jurista que ostentà la vegueria episcopal durant molts anys i que va concloure el famós plet de la Solana. De fet, seguint Olivier Codina i Marc Conesa, aquest Moles “és probablement l’únic cas a Europa en què un individu va ser el constructor d’una frontera en nom del seu país”. A casa Joan Antoni, el cognom Moles comú amb el cardenal ha perviscut més, i encara l’ostenta l’exconsellera general encampadana Maria Reig Moles.

Tornem al 1484, en ple conclave en presència del cardenal Margarit (i Moles). La facció de Roderic de Borja veu en ell un candidat entre els dos bàndols, i algú que si és elegit, pel seu estat de salut, no durarà gaire, cosa que per força donarà lloc a un nou conclave en el qual Borja pretén arribar amb més força i sortir-ne victoriós.

Finalment, l’elegit és Giovanni Battista, amb el nom d’Innocenci VIII, amb un pontificat que s’allarga fins al 1492. Aquest papa és cèlebre per una butlla base per a la publicació del Malleus Maleficarum de persecució contra la bruixeria i per haver nomenat Tomás de Torquemada gran inquisidor a Espanya.

El cardenal Margarit-Moles amb vincles a Andorra que podria haver estat papa mor poc després del conclave, el novembre del 1484. És enterrat provisionalment a Santa Maria del Popolo, a Roma, des d’on se l’ha de traslladar a Girona. Finalment, però, el trasllat no es va produir i va restar allà. Unes obres van fer perdre la ubicació exacta de la tomba, tot i que s’apunta que fa cosa d’uns deu anys es va localitzar de nou.