“Les sufragistes volien la igualtat, no el protagonisme”

Dones clau per a la història d’Andorra és el títol de l’obra que ha escrit Claudine Fabresse (Sant Miquel de Llotes, Rosselló, 1991) i que s’ha donat a conèixer en el marc de l’exposició homònima inaugurada aquesta setmana al Comú d’Encamp. Doctora en història des del 2018, es va formar en l’àmbit de l’educació per ser professora, per bé que s’ha dedicat a la recerca sobre el país seguint una tradició francesa que recula.

D’on et ve l’interès per la història d’Andorra?

El meu interès per Andorra comença el 2006, però més enllà de la història, diria, i és per la política andorrana. Arribo el 2016 sense conèixer ningú, cap contacte, i a partir d’aquí comença tot el que ha vingut després.

Darrerament, sembla que la recerca feta sobre Andorra des de França ha anat a menys.

Històricament ha estat molt significativa. La situació actual és a la vegada un canvi estructural i conjectural. Molts dels investigadors francesos que es dedicaven a estudiar d’Andorra s’han jubilat sense relleu generacional. D’altra banda, els centres de recerca de Catalunya tenen ara un paper més destacat. Em recordo que… més d’una vegada, certes persones de Perpinyà es van permetre assessorar-me dient-me que havia de fer estudis sobre el Rosselló perquè no veien l’interès de treballar sobre Andorra. Jo el veig.

“La temàtica d’estudi de la dona i la política andorrana és força recent i presenta buits”

Creus que la història del paper polític de les dones a Andorra s’ha estudiat prou?

La temàtica dones i política és bastant recent. És un àmbit que encara presenta molts buits. Ara hi ha alguns treballs puntuals que han començat a abordar el tema. Quan vaig començar no era així. Encara recordo la sorpresa d’algunes persones, fins i tot a Andorra, que es preguntaven per què fer un doctorat sobre la dona i la política al país.

Què suposa per tu aquesta publicació?

És un gran honor aportar el meu granet de sorra a la història d’Andorra com a la francesa. De manera pragmàtica, suposa que hi hagi altres llibres sobre el tema. A l’estiu, amb la Maite Luque, comissària de l’exposició itinerant, vam parlar del títol. Ja sabia el que volia fer. Donar un títol general, Dones clau per a la història d’Andorra, amb un subtítol: les sufragistes andorranes. Així que et permet obrir una col·lecció dedicada a les dones del país canviant el subtítol. Considero que tinc un compromís amb Andorra, amb la gent que em va fer confiança.

“Crec que les eleccions del 1971 van marcar un abans i un després a Andorra”

Quines són les principals aportacions del teu treball?

El treball s’inscriu en la continuïtat de la publicació del Consell General Només un primer pas del 2011. Calia anar més enllà; he volgut posar en relleu la petita història del sufragi femení. A més, les biografies de les impulsores ens permeten veure el perfil que tenien. L’objectiu de l’estudi era tornar a fer viure el seu a través les seves paraules.

Has treballat molt en l’àmbit de la memòria oral. Què ens ensenya, el seu relat?

Van ser converses intergeneracionals precioses. El seu relat ens ensenya que la tasca no fou fàcil. Van actuar amb sinceritat i humilitat per millorar la vida de les generacions futures. Per a la publicació del llibre ha calgut la memòria oral de les sufragistes a través dels familiars. Saber com havien transmès aquesta part de la història als descendents. Molts familiars consideren que les pioneres no en parlaven a casa. Era normal, ja que volien la igualtat de drets entre homes i dones. No volien un protagonisme històric.

Com va néixer el moviment a favor del dret a vot de les dones?

La dècada dels anys 1960 va ser crucial per a la modernització del país. Van arribar les primeres generacions amb estudis superiors. Moltes dones havien anat fora d’Andorra. Amb el llibre vull mostrar que el moviment de les dones era multifactorial. Comptava amb homes i fills de dones cabaleres andorranes, però també el grup de dones mestres de formació francesa que es reunien regularment per parlar d’educació i temes socials amb Madame Pi i Madame Battle

Podem considerar que va ser un procés “revolucionari”?

El sufragi femení va marcar el pas d’una societat tradicional a una societat adaptada al seu temps. El que considero que va ser “revolucionari” és la manera de fer política.

En què canvia?

A les eleccions del desembre del 1971, el nou electorat (dones i fills de mares cabaleres) va demanar programes polítics als candidats. En tenien prou de la política de cara sense cap programa. També es van introduir les primeres reunions públiques a cada parròquia. Un canvi tan important que va ser destacat per la premsa dels països veïns. Al mateix moment, arriba un nou reglament electoral. Diria que més que el procés, en la manera de fer política va haver-hi un abans i un després.

Quina va ser la clau per l’assoliment del dret a vot?

Treballant una etapa de transició no és fàcil analitzar. Per entendre bé el context, vull prendre l’exemple dels mestres de l’escola francesa. Com a funcionaris francesos, els andorrans eren considerats com a nacionals propis. En comparació amb el cost de la vida a Andorra, els salaris eren elevats i gaudien de condicions laborals inexistents al país en aquells moments (vacances pagades, seguretat social o ajudes per fills). Parlem dels anys 60-70. Aquest paral·lel és a la imatge d’aquesta dissimetria que vivia la societat andorrana. Recordo que les pioneres m’explicaven que moltes dones no volien firmar la demanda. Hi havia una part conservadora, és veritat. Durant els debats per a l’obtenció del dret de vot, un conseller general va dir “les dones, a la cuina”. Sempre hem de contextualitzar els fets amb el seu temps.

Més enllà de la conquesta del vot femení, quines implicacions va tenir?

Per fer-ho curt, la dona va portar una altra mirada sobre la societat i una altra manera de fer política. Quan et fixes en les primeres dones polítiques del país veus clarament el perfil que tenien. Eren mestres. Representaven una figura important en la societat. Tenien el contacte directe amb les famílies, ja que les coneixien totes. La feina de professor és un càrrec de confiança com el del polític.

Fins entrat el segle XXI a la dona li va costar introduir-se en política. Com s’explica?

Les petites dimensions del país fan que Andorra sigui un laboratori d’accions. S’ha vist amb la primera paritat al Consell General 2011-2015, que va sorgir de manera natural, sense implicacions humanes, podrien dir. La segona paritat al parlament el 2019 no és tan natural. Andorra té el seu nivell de complexitats, però la dona fa el seu camí en política. El que veig en aquests últims anys és que les dones que destaquen fan part del món de l’educació. Si mirem factualment la primera síndica, Roser Suñé, prové del món de l’educació. I Rosa Gili, que es va presentar per ser síndica, també ho és.

En què estàs treballant ara com a investigadora sobre Andorra?

Si haig de ser transparent amb tu, tinc tancat un manuscrit en francès anomenat La politique andorrane de la manière d’être à la manière de faire. És una anàlisi del funcionament intern de la política andorrana amb les seves interaccions.