De la rebel·lió de Vila a la diàspora artística

La historiadora de l’art Alba Pampalona s’està convertint per mèrits propis en una de les especialistes a casa nostra en la diàspora artística andorrana, com ho demostra la conferència que va dedicar sobre el tema aquesta setmana a l’Espai Columba. Ben a tocar de les pintures de Sant Esteve d’Andorra la Vella recentment tornades a casa, els assistents van poder conèixer de primera mà el procés que va portar un nombre important de peces a deixar el seu recer secular per emprendre un viatge que en alguns casos va tenir un destí més o menys proper, com el Museu d’Art de Cataluya (avui MNAC), o força més llunyà, com el Crist que forma part dels fons de la prestigiosa universitat americana de Yale.

Quan parlem d’art andorrà fora de les nostres fronteres pensem immediatament en el concepte de l’espoli artístic. En part, possiblement, per la imatge de tots aquells exploradors romàntics del segle XIX i de principis del XX que recorrien les colònies a la recerca de peces per nodrir museus de primer nivell com el British Museum. En aquells casos, l’obtenció de les peces sí que es va fer a través d’un procés d’espoli: fos per la força o per desinterès de les comunitats locals, molts van aprofitar la situació per quedar-se amb obres d’art que sovint van quedar descontextualitzades de l’entorn i que difícilment mai tornaran als legítims propietaris. Però Pampalona va deixar clar que aquest no és el procés que va viure el nostre art avui a l’exili: “a Andorra no ens han espoliat res”.

Una afirmació rotunda que parteix de la base que en qualsevol procés de venda d’una peça artística hi havia una regulació a través d’un codi de dret canònic del bisbat d’Urgell, titular de l’art venut, que regulava tot el procediment des del principi fins al final. Un codi que va veure la llum el 1917, just abans del moment àlgid de la venda d’art andorrà. Abans, podria ser que la praxis de la venda no hagués tingut una regularització tan ben estipulada, però en tot cas tampoc hi va haver espoli artístic com a tal.

Andorra no va patir espoli artístic, totes les vendes es van fer a través d’un procés regulat

I es preguntaran com funcionava el procés. Doncs bé, en primer lloc el bisbat rebia una oferta, que era traslladada al bisbe de torn i aquest preguntava al rector de la parròquia l’impacte que podia tenir aquella venda. Vaja, la qüestió era saber el paper de la peça en la litúrgia del moment o la devoció de la comunitat. Posteriorment, eren dos pèrits els que feien una valoració de l’obra a vendre per saber si l’oferta s’ajustava al valor real de la peça artística i, finalment, si el procés de venda continuava, calia passar per dos tribunals, el del capítol catedralici i el d’administració del bisbat per acabar-la validant i fer-la efectiva. Vaja, que res de vendes d’amagat i per sotamà; hi havia un procediment molt regulat i afinat.

Entre 1923 i 1930 és quan la venda d’art andorrà va viure el seu moment d’auge

Va ser al llarg de la dècada dels vint i trenta, especialment entre 1923 i 1930, que hi va haver un gran moment de venda de peces artístiques, que o bé van acabar en museus com el d’Art de Catalunya o l’Espiscopal de Vic, o també en mans de col·leccionistes privats, alguns dels quals havien fet també en el seu moment d’intermediaris en la venda d’obres d’art. Molts d’aquests col·leccionistes privats eren membres de la burgesia catalana que havia fet diners amb la indústria tèxtil.

Cal no oblidar, en aquest sentit, que el naixement del catalanisme polític va contribuir a aquest interès per l’art andorrà, en alt grau perquè en el procés de recerca dels orígens, la història i els símbols de la nació, l’art romànic va convertir-se en l’art per excel·lència de la tradició catalana. Era l’art dels orígens medievals del país i com a tal es posava aleshores en valor i es pretenia recuperar, d’aquí l’arrencament de pintures a través de l’strappo i la compra de peces que van engrandir les col·leccions de museus i particulars.

I què en pensaven, les comunitats, de la marxa de les peces que els havien acompanyat secularment? Doncs en aquest punt, Pampalona també trenca el mite instaurat sobre la deixadesa amb què es tenien aquestes obres, o la manca d’interès o d’ignorància de la població. “Sovint s’ha dit que l’art marxa d’Andorra perquè no es valorava prou, i perquè les comunitats no li donaven el valor patrimonial que li pertocava, però no és cert, o no del tot. El cas és que en sabem molt poc de l’opinió d’aquestes comunitats al respecte i en alguns casos sabem que no van estar d’acord amb la venda”, fos perquè valoraven la peça o perquè creien que es podia vendre per un preu més elevat que beneficiés directament la comunitat.

La rebel·lió de Vila

El 1931, el butlletí de la Societat Andorrana de Residents a Barcelona es feia ressò d’un episodi que havia ocorregut una dècada abans, quan el comú d’Encamp s’havia rebel·lat contra la venda de la taula d’altar de Sant Romà de Vila. Aquest seria un dels pocs exemples d’una protesta documentada contra la venda d’una peça artística nacional.

Una rebel·lió, tanmateix, per una causa prosaica. L’aixecament d’Encamp no es va produir contra la venda de la peça en si, sinó pel preu que s’havia establert. Segons l’article, Folch i Torres, director de Museus de Barcelona, oferí 6.000 pessetes, però un altre col·leccionista doblà l’oferta. Finalment, es va vendre per 60.000 a Folch i Torres, malgrat que el comú s’hi oposava sabent que en subhasta podria haver-se obtingut un import més elevat. D’altra banda, des del comú es queixaven que la venda tampoc repercutia de cap manera en unes finances comunals en situació crítica.

Per tant, la resistència local s’hauria produït per garantir un bon muntant. En tot cas, per evitar que se l’enduguessin sense acord, el sometent es va instal·lar a Vila per custodiar la taula d’altar, i segons Robert Lizarte encara es poden veure les restes del foc que van fer al terra de Sant Romà durant la guàrdia. Finalment, l’altar de Vila va marxar d’Encamp i va acabar al Museu d’Art de Catalunya.

Aquesta, juntament amb moltes altres obres andorranes, va haver de ser traslladada durant la guerra civil espanyola, ja que Barcelona era objectiu de les bombes de l’aviació feixista i les peces corrien un perill real. Amb la intenció de salvaguardar-les van ser portades a llocs com Darnius i Olot, per si calia traslladar-les, com va succeir, ràpidament cap a França.

I de fet, al país veí del nord aquestes peces no van quedar tancades en un magatzem, algunes van veure la llum en ser objecte d’una exposició el 1937 al Jeu de Paume parisenc i, després de l’èxit d’aquesta mostra de romànic, també a la Maison Laffitte, ambdues amb la taula de Vila present en lloc destacat.

Malgrat que la manca de reconeixement del govern de Franco per part de França va dificultar inicialment el retorn de les peces a Catalunya, finalment aquestes van emprendre el camí de tornada en tren, entrant per Portbou. Les obres andorranes havien marxat del Principat per anar a Barcelona, d’allà al nord de Catalunya, després a París per retornar de nou a la capital catalana, on encara romanen avui. Serà aquesta la seva darrera etapa, o algun dia emprendran la tornada a casa?