Reflexions després d’un Sant Jordi amb molt èxit local

Per enèsim any consecutiu, els autors locals han estat els que més han cridat l’atenció dels compradors de llibres aquest Sant Jordi. Ara mateix, un llibre d’autoria andorrana, publicat per un segell del país i especialment en la campanya del Dia del Llibre (és a dir, entre el febrer i l’abril de l’any en curs), és garantia d’èxit. Podem discutir després si segons el gènere pot acabar-ne tenint més o menys, i tots sabem que una novel·la segur que serà més venuda que un poemari. Però, en línies generals, l’afirmació que fèiem més amunt és vàlida.

I això el sector ho sap i s’organitza amb coneixement de causa. Treure llibre per Sant Jordi a Andorra s’ha convertit pràcticament en una obligació dels editors, també d’aquells que publiquen poc i que, d’entre tot l’any, volen col·locar al mercat la seva novetat per aquestes dates, que és quan es parla més de llibres i els compradors no són només els assidus, sinó també aquells que combreguen amb la tradició de regalar un llibre o regalar-se’l a un mateix. Vaja, que els torrons es venen per Nadal i els llibres per Sant Jordi. Comprar-ne la resta de l’any és possible? Sí, però una part important de la facturació del sector es fa en aquestes sis o vuit setmanes que, incloent-hi el 23 d’abril, dura la campanya.

La voràgine de vendes de Sant Jordi s’explica sobretot pel consumisme lligat a la tradició

I el gelat de torró? Sí, és clar, hi ha altres moments de l’any que també són favorables per a la venda: especialment la campanya nadalenca (que no és tan favorable a l’autor del país) i la reentrada de setembre, coincidint amb les fires d’Organyà i de Barcelona. Però en aquests altres moments, encara que siguin bons, els editors saben que és difícil fer guany més enllà de cobrir els costos de producció del llibre.

I, és clar, l’any després és molt llarg: hi ha mesos en què les vendes són mínimes, per no dir nul·les, com el juliol o l’agost, limitades potser a algun turista lletraferit que passa per algun museu o llibreria i s’interessa pel país. Però amb això és molt complicat sostenir tota l’estructura de l’empresa editorial i les despeses recurrents que venen un mes sí i l’altre, també.

La bonança del món editorial no pot amagar que és un sector precari més enllà del 23-A

Per això la cita de Sant Jordi és tan important, per garantir una certa viabilitat del sector durant tot l’any. I és clar que no és una situació exclusiva dels editors, també les llibreries viuen aquesta muntanya russa, i de la voràgine de Sant Jordi passen a la calma estival com si tots els lectors de la Terra haguessin estat abduïts per una espècie alienígena.

Hi ha manera d’estabilitzar aquesta muntanya russa? Podem menjar torró durant tot l’any sense empatxar-nos només uns dies concrets i després oblidar-nos-en del tot? Això ens porta a la qüestió de fons: per Sant Jordi s’edita força perquè es ven força, i es ven perquè és el moment en què la gent compra.

Ara bé, es compra per llegir o es compra perquè toca comprar? Doncs, possiblement, la voràgine de Sant Jordi i l’abducció de compradors que ve després s’explica més pel consumisme lligat a la tradició que per l’acaparament i la provisió de lectures per a l’any sencer. Perquè el lector habitual consumeix lletra escrita regularment i fins i tot prefereix allunyar-se de la bogeria del Dia del Llibre per comprar més pausadament, sense tant bombardeig de novetats ni pressió mediàtica.

Les xifres no enganyen: cada any s’edita més, però el nombre de lectors habituals no creix, sinó que està estancat o disminueix. La pandèmia va servir per recuperar lectors, però la realitat és tossuda i cada vegada són una espècie més amenaçada, encara que no en perill d’extinció. Això explica la muntanya russa, les dificultats d’editors i llibreters per mantenir la flama encesa durant tot l’any i perquè un mal Sant Jordi, un de sol (per pluja o mala decisió editorial), pot condemnar un projecte.

Cal celebrar el boom d’editors i autors locals, evidentment, però cal posar les coses al seu lloc i no pecar d’eufòria per l’èxit de vendes d’aquesta setmana passada. Algú dirà que hi comença a haver una indústria cultural del llibre a Andorra, però el cert és que, com en molts altres àmbits de la cultura, hi ha més passió que benefici i més dubtes que certeses, i que els professionals que realment s’hi dediquen són molt pocs malgrat el múscul que demostra el sector darrerament.

Cal no oblidar, a més, que el mercat és limitat. Sí, d’acord, la població creix i això, per força, afavoreix que hi hagi més potencials compradors de llibres, però som els que som i també creix la producció de novetats. És per això que és tan important que el llibre andorrà pugui sortir de les seves fronteres i tenir una bona distribució fora del país, cosa que no és fàcil i que, per fer-ho bé, demana d’un distribuïdor que garanteixi una difusió que no es limiti a quatre llibreries de l’entorn pirinenc. I això, de moment, són poques editorials, només les més professionalitzades, les que ara mateix tenen aquesta capacitat.

Tot això explica per què les subvencions culturals són tan importants, perquè sense elles seria impossible la sostenibilitat de la producció editorial, i ja no només a Andorra, també a Catalunya o a la resta de l’estat espanyol, per exemple, on les subvencions garanteixen una producció continuada, sobretot d’aquelles apostes més arriscades o de gèneres que tenen una difusió limitada. Sense elles, o un mecenatge cultural d’algú que s’ho pugui permetre, ningú publicaria poesia a Andorra, o ningú posaria al mercat un assaig històric o de qualsevol altra temàtica.

I juntament amb les subvencions, la participació en fires internacionals fora del país. Organyà, Barcelona i Madrid, de moment, són el mitjà per mostrar conjuntament la producció local fora de les fronteres, cosa que seria inimaginable per a un editor en solitari i que amb l’ajuda clau de l’administració es pot aconseguir.

Novament, però, parlem de quelcom que no és segur per sempre. Perquè la dinàmica dels anys precedents no garanteix que les subvencions canviïn cap a un altre sentit, o que una crisi sobrevinguda obligui de cop a reduir-les, perquè ja sabem que a la cultura sempre és l’àmbit que més li costa assolir inversió i el que, quan s’escau, rep primer les retallades.

Per tot plegat, qualsevol eufòria d’un 23 d’abril s’ha de viure en la justa mesura. Que cada cop tinguem més autors al país és una gran notícia, i que puguin trobar editor professional i competent al Principat, també.

Però no podem caure en l’error de pensar que el sector del llibre és una indústria, que pel fet d’una bona campanya de Sant Jordi això són flors i violes i que el sector se sustenta exclusivament pel seu propi múscul. L’èxit de Sant Jordi s’explica per la feina ben feta, sí, però també pel consumisme propi de la nostra societat que de cap de les maneres garanteix, per se, la subsistència d’un altre sector precari de la nostra cultura.