L’esquí abans de l’esquí

Si ens posem a filar prim, la història de l’esquí és tan vella com la història de la neu. A tot arreu on la neu ha tingut un pes important, la població local ha enginyat maneres de moure’s malgrat les dificultats que suposava. Per tant, cal buscar en els andorrans de fa segles els pioners de l’esquí a casa nostra, és clar. A Vivències d’un canillenc, Jaume Rossa explica que, amb vuit o deu anys, es feia els seus propis esquís i baixava carrer Gran avall, al seu Canillo natal.

Des de la perspectiva turística, cal buscar en la primera meitat del segle passat aquells que venien a Andorra per esquiar, malgrat que no hi havia cap mena de giny mecànic. De fet, l’obertura del teleesquí que enllaçava el Pas amb el Coll Blanc és del 1957, i el primer a Grau Roig, del 1959. Com s’ho feien, doncs, abans?

L’opció senzilla era pujar un mateix costa amunt i, després, tirar-se. Però també es pujaven esquiadors amb vehicles eruga. Dues dècades abans dels teleesquís, el 1936, s’anunciava una rua de Carnestoltes (de la qual ja vam parlar) que animava a visitar Andorra. I a l’anunci, podem veure-hi gent esquiant i deixant traça, i un vehicle eruga que puja els esquiadors cap a Envalira, des d’on llançar-se avall!

Ja veuen, doncs, que la cosa ve de força lluny...