Del capità Anton Valls al ‘boom’ turístic

Si han d’imaginar-se les valls andorranes del segle XIX i de les primeres dècades del segle XX, no projectin pas la imatge d’un país immutable i aïllat del context internacional. Ans al contrari, Andorra va viure en carn pròpia els efectes dels conflictes dels països veïns, i també en va patir d’interns, en un temps en el qual les transformacions van ser més intenses del que hom podria arribar a pensar.

Així ho demostren els articles publicats al volum 196 de la revista Plecs d’història local, que es va presentar dimecres passat a la Biblioteca Nacional, a Encamp, i que tenen com a tema central les transformacions al país al llarg dels dos segles precedents. El volum compta amb aportacions, entre d’altres, de Pau Chica, que ha estat el coordinador del dossier, Albert Villaró, Maria Jesús Lluelles, Eva Garcia-Lluelles i Yvan Lara. Tot, per explicar “com un petit país pirinenc va passar de tenir poc més de 4.500 habitants entre els anys 1800 i 1940, a superar els 80.000 actualment”, i que, a més, va canviar profundament el seu model “d’una economia totalment primària a tenir una potent estructura comercial i turística”.

Obre el dossier andorrà Albert Villaró amb una aproximació a la figura d’Anton Valls, que fou ni més ni menys que l’autor de la primera obra impresa sobre el país, un opuscle publicat el 1820 titulat Memoria acerca de la soberania que corresponde a la nación española en el valle de Andorra. La vida del capità Valls (un rang militar que li va durar poc, però al qual va aferrar-se tota la vida) és d’aquelles que mereixerien una biografia a part. El cert és, però, que aquest urgellenc va presentar un argumentari a favor de la sobirania espanyola sobre Andorra apel·lant a aquella catalanitat originària de les valls a què havia fet referència unes dècades abans Anton Fiter i Rossell. Les autoritats hispàniques es van fer seves aquelles tesis, que de fet ja feia temps que d’una forma o altra circulaven en major o menor grau.

La resposta del Principat no es feu esperar, i venint del sud el perill les autoritats andorranes van anar a buscar suport a França. El veguer Pierre Roch Rossillou i la maquinària d’estat francesa van iniciar un intercanvi frenètic de correspondència que va acabar amb el toc d’atenció de l’ambaixador francès a Madrid tot avisant Espanya que deixés d’intentar “canviar el mode d’existència dels andorrans”.

D’aquella intervenció de Rossillou en va sortir un altre opuscle, De l’Andorre, del 1823, en el qual el veguer fa una aproximació a la realitat de les institucions andorranes.

Ja veuen, doncs, que l’Andorra del segle XIX vivia entre les aigües d’aquestes dues grans potències que eren Espanya i França, i que d’una manera o altra en patia els efectes. Fou tant així que al llarg de tota la centúria, quan hi havia conflictes entre absolutistes i liberals a Espanya, el país acabava rebent. El motiu és que els absolutistes perdedors, els carlins, buscaven refugi en aquest feu episcopal que eren les valls, i això generava nombroses tensions amb el govern de Madrid, que regularment posava en qüestió les franqueses de què gaudia Andorra per comerciar amb Espanya sense haver de pagar aranzels, un tema d’allò més vigent ara mateix. Aquesta i altres qüestions, com el tancament de fargues, van posar Andorra en una situació enormement complexa en l’àmbit econòmic. Tal fou la crisi que es va buscar en les concessions la forma de modernitzar i diversificar l’economia andorrana, una altra cosa també a l’ordre del dia.

La manca de solucions, tanmateix, va portar molts andorrans a veure’s condemnats a emigrar, fins que no es va produir una nova represa econòmica ja durant la primera meitat del segle XX. Aquesta represa és la que analitza Pau Chica en la seva aportació al dossier, en la qual relata les “passes lentes però constants” que permetien “veure la llum al final del túnel de la llarga crisi”.

Valls presentava un argumentari a favor de la sobirania espanyola sobre Andorra

El punt d’inflexió, com sabran ja d’antuvi, fou la concessió de FHASA del 1929, que suposava l’electrificació del país i la creació i modernització d’una xarxa de carreteres internes que havia de completar les dues que des de principi de la centúria s’havien obert cap al nord i cap al sud. Chica explica la importància de FHASA també des del punt de vista de l’alça d’ingressos del Consell General, institució que a partir d’aleshores “anava creixent en atribucions i, sobretot, adquirint una nova consciència nacional moderna andorrana que repercutiria en tota la població i que seria el germen del procés que culminaria amb la Constitució del 1993”.

La guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial, encara que amb efectes crítics per a Andorra per gana i arribada de nombrosos refugiats, no va suposar ni un estroncament ni un retrocés del creixement que havia començat al país a partir de la concessió de FHASA. I aquesta és potser una de les qüestions rellevants del que s’explica en aquest dossier de la revista Plecs. A parer de Chica, “actualment podem demostrar que aquelles dues guerres no només no representen un fre per a l’economia del país, sinó que acaben sent un impuls”. El contraban, també de divises, el treball honest i legal i l’arribada de persones que van afavorir el teixit econòmic del país van ser elements que van propiciar el boom que havia de tenir lloc.

El 1955 Andorra rebia 300.000 turistes, el 1970 ja eren 2,8 milions la xifra total de visitants

Un període de creixement que, segons Eva Garcia Lluelles i Maria Jesús Lluelles, va començar, tanmateix, amb una recessió pels conflictes amb França per la instal·lació d’un centre emissor al país, tensions que van dificultar els moviments turístics. Cal pensar que ja aleshores, el 1955, a Andorra hi arribaven 300.000 visitants, dels quals dos terços ho feien per la frontera francoandorrana. Un turisme inicialment vinculat estretament al comerç, però que a poc a poc també es va vincular amb la neu. I és que a final d’aquella dècada foren inaugurats els primers teleesquís, al Pas i a Grau Roig.

La consolidació com a destí turístic i l’auge econòmic demanaven mà d’obra, quelcom que també va portar al creixement exponencial de la població per l’arribada al Principat de molts estrangers. Al mateix temps, el Consell General, encara amb una estructura molt arcaica, va assumir “les responsabilitats pròpies d’un estat”, a la vegada que la població començava a demanar canvis polítics. El vot de la dona i fins i tot una proposta constituent estaran a l’agenda del dia, encara que com sabem els assoliments van ser lents.

Comerç i turisme expliquen en gran manera el boom de la segona meitat de la centúria: el 1970 l’arribada de turistes s’havia multiplicat gairebé per deu respecte al 1955! I en les tres dècades dels setanta als noranta es passa de 19.545 habitants a 65.971, però és que venim d’un principi de segle amb uns 5.000 habitants!

Tot això va canviar de dalt a baix el país i va obligar també a transformacions en l’estructura d’estat i en l’elaboració d’una constitució, ja a principi del noranta. Si volen saber-ne més, no deixin passar l’oportunitat de fer aquest trajecte al nostre passat de les darreres dues centúries, ja veuran que val la pena.