Els andosins de Polibi eren els antics andorrans?

Situem-nos al segle II abans de Crist. Un senyor nascut a la ciutat grega de Megalòpolis i format a Roma per atzars de la vida va decidir-se a escriure una obra magna, titulada Història, centrada entre d’altres aspectes en narrar la lluita per l’hegemonia mediterrània. Quaranta llibres que relaten amb força detall les lluites entre Cartago i Roma entre el 220 i el 146 aC i que són obra de Polibi.

A ell li devem una de les referències més influents sobre la història antiga a casa nostra, i és que Polibi fou qui va parlar per primera i única vegada dels tan cèlebres com desconeguts “andosins”. En parla en narrar el pas del general Anníbal per terres pirinenques, quan en el context de la Segona Guerra Púnica el cartaginès va emprendre una llarga travessa des de la península Ibèrica fins a Roma creuant els Pirineus i els Alps. I ho va fer ni més ni menys que amb un gran exèrcit format per infanteria, genets i, fins i tot, una quarantena d’elefants. Una de les grans gestes de la història, sens dubte, que va situar les nostres muntanyes al centre del mapa de les operacions d’una de les grans potències del moment.

El grec Polibi va ser el primer i únic autor que va parlar dels andosins, cap al segle II aC

Deixarem per una altra dia la història del pas d’Anníbal i la ruta que va seguir (que dona per interessants debats historiogràfics entre els especialistes) per centrar-nos en els nostres andosins. I és que, segons Polibi, quan els cartaginesos van creuar l’Ebre i van pujar cap al nord, van sotmetre els ilergets, els bergusis, els airenosis i els andosins. I qui eren aquests pobles que mencionava l’historiador grec? Doncs els ilergets s’han ubicat a l’entorn de Lleida, els bergusis cap a l’àrea berguedana, els airenosis cap a la vall d’Aran i, finalment, els andosins a Andorra. És cert que d’alguns d’aquests pobles, com dels ilergets, en sabem més per altres fonts contemporànies i posteriors, però val a dir que aquesta és l’única vegada a la història que es documenten aquests andosins. Un hàpax en tota regla.

I com justifiquem, doncs, que se’ls consideri els primigenis andorrans? Doncs bàsicament acceptant que segons la llista de pobles que va trobar-se Anníbal rumb al Pirineu aquest era el més septentrional i, sobretot, per una clara homofonia de tres lletres clau que s’han emprat tradicionalment per definir quelcom que és genuïnament andorrà, el prefix o el sufix “and”.

No hi ha prou fonament per acceptar que els andosins eren de les valls d’Andorra

Ja poden pensar que qualsevol esperit romàntic pot donar per bona aquesta vinculació entre els andosins i Andorra, però un historiador que basi el seu treball en dades empíriques està obligat a qüestionar-la. Primer de tot perquè, per se, aquesta frase de Polibi ens aporta molt poca informació: no ens permet afirmar res amb claredat sobre distribució territorial d’aquests pobles mencionats ni molt menys atribuir-los una localització tan precisa com les valls andorranes. D’altra banda, perquè hem de tenir en compte que l’historiador grec escrivia d’oïdes i més de setanta anys després dels fets, en un moment en què la informació relativa a les nostres contrades era ínfima i, per tant, no hi havia cap recurs on anar a documentar-se sobre els pobles oriünds de la serralada pirinenca del 218 aC.

I, finalment, perquè aquest tipus de cròniques tenien un component de lloar el patrocinar que les encarregava. L’estada de Polibi a Roma no es va desenvolupar en un marc de llibertat i, per tant, com a ostatge de Roma i client dels Escipions no escrivia sense condicionants. A l’hora, quina millor manera de vindicar l’èxit romà que explicar la gran gesta d’Anníbal, que derrotava a tothom que se li posava al davant i que només va poder ser vençut per Roma...

Aquest hàpax històric que és la menció als andosins, doncs, cal agafar-lo molt amb pinces, perquè en el fons no podem ni saber si realment van arribar a existir. De fet, els historiadors se sorprenen que en aquesta Història de Polibi no hi apareguin els ceretans, poble que tenim força més ben documentat per les fonts i per l’arqueologia, i que pel que sembla s’entenia en un àmbit territorial més ampli que l’actual Cerdanya, comarca en el qual ha quedat fossilitzat el seu nom. Totes aquestes qüestions les plantejava aquesta setmana l’historiador Quim Valera en la seva conferència sobre la romanització d’Andorra, un tema que en les últimes dècades ha estat treballat per especialistes com Jordi Pons, Cristina Yáñez, Josep Maria Bosch i Pep Farràs; i per la part dels ceretans per Oriol Olesti, Jordi Morera o Jordi Pasques, entre d’altres.

Però en els darrers temps encara s’ha plantejat una altra qüestió que no es pot negligir de cap manera: per vincular els andosins amb Andorra cal estar segur tot d’un plegat que el nostre país ja es deia així el 218 aC. És a dir, acceptem per homofonia que “andosins” sona com “Andorra” per la seva arrel, però, realment sabem quin nom rebien les valls del Valira, en aquella època? Perquè posats a especular, els antics andorrans podrien ser els “airenosi” que també cita Polibi, perquè qui diu que fa més de dos mil·lennis el nom del territori no era un altre que justament s’assimilava al d’aquest últim poble?

Darrerament, Carles Gascón ha plantejat que potser el nom “Andorra” per designar tota la vall no hauria pres forma fins als primers segles medievals, a partir de la novena centúria. Fins aleshores hauria identificat només la vila d’Andorra, que hauria acabat designant aleshores tota la vall. És una hipòtesi per ara complicada de demostrar, però que en tot cas té més fonament que la identificació dels andosins amb Andorra.

Poc es podia imaginar Polibi que aquella paraula perduda entre els milers i milers que conformen la seva Història del segle II aC faria córrer encara tants rius de tinta dos mil anys més tard. El cert és, però, que malgrat els dubtes expressats per molts historiadors sobre la qüestió, en publicacions acadèmiques i divulgatives encara es parla dels andosins d’Andorra com una possibilitat prou realista, i si cerquem mapes de distribució territorial dels pobles oriünds d’aquest nostre racó de món, els andosins hi apareixen ben situats. I no parlem ja de l’apel·latiu “andosí”, que sovint s’empra com a sinònim de quelcom andorrà.

I si no érem andosins, què érem? Doncs possiblement part d’aquests grups ceretans que s’estenien més enllà de la Cerdanya actual en una vasta regió pirinenca. De fet, hi ha fonts que parlen de ceretans rebels ja en època romana, els quals se’ls situa a l’oest de l’aiguabarreig del Segre i la Valira. No podem oblidar, de fet, que algunes fonts musulmanes, set o vuit segles posteriors, es refereixen a aquesta àrea pirinenca amb el terme “S.r.taniya”, com si formessin part d’un ampli espai territorial amb una població més o menys comuna. És evident, però, que el debat no està tancat.