El dia que va néixer la bandera andorrana

Pocs països del món deuen poder datar amb exactitud el naixement de la seva bandera. No el dia en què aquesta es va fer oficial, no, el dia en què es va inventar. És fàcil d’entendre, perquè al cap i a la fi les banderes són símbols que tenen els seus orígens en els colors identificatius de les famílies que governaven un territori, i en una explicació molt simplista podem dir que van passar d’identificar la nissaga a identificar la comunitat. Sense anar més lluny, les quatre barres catalanes identificaven els seus comtes, i d’aquí van passar a representar tot el Principat de Catalunya. Pensin que els colors identificatius, entre d’altres coses, eren molt útils per reconèixer propis i aliens al camp de batalla, un àmbit en el qual els andorrans no s’han prodigat gaire històricament.

Podem considerar, doncs, que Andorra, en la seva configuració històrica al llarg dels segles sense participar en conteses bèl·liques, no va necessitar uns colors identificatius ni d’una bandera. No busquin, per tant, els orígens de la nostra tricolor ni a l’edat mitjana ni a l’edat moderna: cal esperar fins ben entrat el segle XIX per veure néixer la nostra ensenya. Així ho ha pogut certificar l’historiador Pau Chica, que ha desenvolupat una profunda i sistemàtica recerca sobre els tres símbols d’estat andorrans com ho són l’escut, l’himne i la bandera.

A parer de Chica, la bandera andorrana va ser inventada el dimarts 11 de desembre de 1866 a Compiègne, el palau on residia aleshores Napoleó III, que fou visitat per una delegació andorrana encapçalada pel flamant síndic Guillem d’Areny-Plandolit. El motiu del viatge, però, no era donar lloc al blasó identificatiu del Principat, sinó negociar qüestions que aleshores eren de plena actualitat.

Feia tot just uns mesos que s’havia aprovat la Nova Reforma, una transformació institucional del país que buscava assolir una major representativitat ampliant el cos d’electors a tots els caps de casa majors de vint-i-cinc anys. Fins aleshores, només els caps grossos, econòmicament més potents, havien tingut el privilegi de ser electors i elegits per a la política comunal, des de la qual feien directament el pas a consellers generals. La Nova Reforma venia a lluitar contra aquesta acumulació de càrrecs per evitar que l’oligariquia fes i desfés a voluntat. Era un temps de crisi i els ànims estaven caldejats: hi havia el risc seriós d’una revolució popular des de baix. Per evitar-ho, alguns prohoms i el bisbe Caixal van promoure una reforma política que va derivar en el procés reformista del 1866, i que, val a dir-ho, es va aplicar amb la pressió d’homes armats al voltant de la Vall.

Però és clar, aquella Reforma, que uns comicis el mateix any van validar, li mancava un suport, el del copríncep francès Napoleó III, que no se l’havia tingut en compte per a res. El bisbe Caixal, considerant-se príncep sobirà d’Andorra, havia tirat pel dret amb el decret reformista, i ara calia negociar molt bé amb França. En un exemple més de la sàvia política de fer l’andorrà, el nou Consell reformista, liderat per Areny-Plandolit, Anton Maestre i Nicolau Duedra, van iniciar una fina política de negociació amb França a través de la qual volien demostrar que havia estat del Consell General d’on havia sortit l’esperit i la proposta de Reforma, que ara buscava la validació per part dels coprínceps.

Fou així com Don Guillem, Bonaventura Moles i Tomàs Palmitjavila van fer via cap a Compiègne a buscar el suport de l’emperador. De les reunions amb amb el copríncep no en va sortir directament l’aprovació de la Reforma, però segons Chica sí que va servir possiblement per acordar la participació andorrana a l’Exposició Universal de París del 1867 i per crear una bandera identificativa del país.

Segons ha pogut localitzar l’historiador en la premsa, “quan van sortir de palau, es va dir que el president de la república, el senyor Senaller [Areny-Plandolit] havia consultat l’Emperador sobre l’adopció d’una bandera andorrana i que s’havia decidit que aquesta bandera es compongués de tres colors: blau per a França, vermell per a Espanya i groc per a la república.” Segons els mitjans de l’època, acabava de néixer la tricolor andorrana!

Però anem a pams. És evident que els colors vermell i groc tenien relació amb el país. A l’escut, hi apareixen tant les quatre barres catalanes com les tres foixenques, en ambdós casos vermelles sobre un fons groc. Malgrat que Andorra no tenia bandera, hom pot considerar que groc i vermell eren colors en relació directa amb el Principat. L’afirmació que el vermell era per Espanya i el groc per la república és una invenció de la premsa, és clar.

La consideració de república no ens ha de sorprendre en absolut, s’emprava sovint per definir el país a l’època malgrat ser un coprincipat. En cap cas, però, hi havia una concepció republicanista que, a més, es definís prèviament amb un color concret. Menys fonament té encara el vincle amb Espanya, ja que el vermell a Andorra arriba de la banda catalana i de Foix, quan Espanya no era ni tan sols una entelèquia. Vaja, que els dos colors es van elegir per ser representatius d’Andorra, mentre que el tercer, el blau, sí que apareix com un bolet a la tradició local i sembla clar que està relacionat directament amb França, per mostrar el vincle amb els coprínceps del nord. L’ambaixada a Compiègne devia pensar que la Reforma ben bé val una franja blava, i així van sortir amb la tricolor i acontentant l’emperador.

Que el 1866 nasqués la bandera no vol dir pas que quedés configurada tal com llueix avui, i és que encara van passar anys fins que es va definir netament l’ordre actual de les tres franges i la seva verticalitat. Pau Chica ha pogut localitzar documents i imatges que certifiquen que a la segona meitat del XIX i principis del XX encara no quedava clar l’ordre, fins al punt que hi havia banderes al Consell General que no tenien el mateix ordre en les franges. En aquest sentit, ha exhumat un curiós document del 1902 que mostra els dubtes sobre la qüestió. Es tracta d’una carta de l’Escola Superior de Champlitte, a l’Alta Saona, que explica que estan fent una recerca sobre banderes del món i volen saber l’ordre i els colors de l’andorrana. Al marge del document s’hi pot veure, dibuixat a llapis, tres proves de senyera andorrana, dues amb les franges horitzontals i una amb vertical, i amb clars dubtes sobre l’ordre dels colors.

Deixarem per a una altra ocasió l’evolució de la bandera a les primeres dècades del segle XX per fer un salt fins a la seva oficialització el 1942. Fou aleshores, també el mes de desembre, que el Consell General decretà sobre els símbols d’estat, entre ells “la bandera oficial de tres colors, sentit vertical: blau, groc i vermell”. Chica argumenta que el context del moment afavoria l’oficialització d’aquests símbols d’estat per la necessitat d’afirmar la pròpia sobirania en un moment altament complex, i és que el règim nazi havia incorporat la França de Vichy i de cop i volta la creu gammada onejava a la frontera del Pas. Qui podia assegurar que s’aturarien allà? Ningú; però en tot cas que sabéssin que si seguien cap al sud entraven a un país amb escut, himne i bandera!