El ‘Manual 1797’: una obra fonamental

Just començar la dècada de 1870, els jesuïtes es van instal·lar provisionalment a Andorra, a cal Cintet de la capital. Ho feien poc després de ser expulsats d’Espanya, i del seu pas per la casa ubicada a la plaça Príncep Benlloch en resta un fantàstic testimoni amb forma de claustre a la part superior, reformat de fa poc i ben visible. Si avui en fem esment és perquè el 1873 va ingressar com a novici de l’orde Lluís Ignasi Fiter, originari de la Seu d’Urgell, i com no podia ser d’altra manera, carlí furibund. A ell li devem una meravellosa obra titulada Història i novena de Nostra Senyora de Meritxell, publicada anònimament el 1874. Un petit volum que bàsicament parla de la història d’Andorra i de la devoció a la Verge, avui patrona del país per un acord del Consell General del mateix any en què Fiter arribava a Andorra.

A fi de parlar amb coneixement de causa sobre allò que escrivia, el novici jesuïta va emprar un exemplar del Manual Digest, “escrit per Anton Fiter” i “arreglat per lo reverent Anton Puig, Pbre. de les Caldes, any 1797”. Una referència fins ara relativament estranya, que aquesta setmana per fi s’ha pogut aclarir. I és que el volum conegut com a Manual 1797 donat per Jordi Alcobé al Consell General, el qual prové de la mil·lenària casa de cal Regí de Prats, és ni més ni menys que l’obra que Ignasi Fiter va consultar per redactar la seva obra del 1874.

En realitat, més que d’un Manual es tracta d’un Politar, la darrera versió que en feu Puig ja molt a final del segle XVIII i que va titular, qui sap si com a homenatge a Fiter i Rossell, amb el nom del Digest. No es tracta, tanmateix, d’una simple còpia del Politar, sinó d’un volum que té un interès extraordinari per al nostre país.

L’interès rau, a l’espera de les novetats que l’estudi de Francesc Rodríguez pugui aportar, en les il·lustracions i el mapa que hi apareixen, un dels primers coneguts de la història d’Andorra. I què va il·lustrar, el bo de Puig en aquesta darrera versió de la seva obra? Doncs Santa Maria d’Urgell, els tres bisbes medievals adorats com a sants (Just, Ermengol i Ot), l’escut d’Andorra (que segons l’historiador Pau Chica hauria ideat ni més ni menys que Fiter i Rossell) i la Mare de Déu de Meritxell. A l’autor de la Història i novena això li servia de pretext per afirmar que “se coneix que ja en lo seu temps (any 1797) la devoció de Nostra Senyora era de carácter immemorial”.

De l’escut, Francesc Rodríguez en destaca també el fet que aquest compti amb una corona a la part superior, element que fa pensar en la voluntat de reivindicar que Andorra era un Principat en un període ben convuls de la història del país.

De fet, l’elaboració en si d’aquesta versió madura del Politar sembla que seria una iniciativa del mateix Puig en uns anys complexos per a Andorra. Feia molt poc que s’havia produït la Revolució Francesa, i encara feia menys de la mort a la guillotina el 1793 del copríncep Lluís XVI i del rebuig de les noves autoritats franceses a rebre un impost tan antiquat i medieval com era la quèstia. Però per a més preocupació de les autoritats andorranes, que veien com el copríncep francès desapareixia, el 1795 finava a Guissona el bisbe Boltas. Començava un període de dos anys de sede vacante fins a l’elecció de De la Dueña y Cisneros per a la mitra d’Urgell.

Posin-se a la pell d’aquells pobres andorrans de fa dos-cents anys i escaig, que veien com els desapareixien de patac els coprínceps mentre França i Espanya entraven en guerra. Sense anar més lluny, sabem que el 1794 “los francesses venían por los puertos de los valles de Andorra, como que ya havía una fuerte porción de ellos en Canillo y Encamp”. Així ho explica el Llibre de Notes de la Seu d’Urgell, que narra les vicissituds del conflicte i les entrades de francesos al Principat.

Poc més podien fer els andorrans que aguantar el xàfec i esperar que després de l’aiguat el riu tornés a la llera. Això, i també recordar paper en mà els privilegis, usos i costums del país, per afirmar la sobirania davant els riscos de ser engolit per potències foranes. Això degué pensar Antoni Puig, que l’hora era prou greu per inspirar novament aquell esperit de Fiter i Rossell que havia estat fonamental per sortir de l’atzucac polític de principis de la centúria, quan Simeón de Guinda va salvar Andorra de ser homogeneïtzada a la resta d’Espanya a través del decret de Nova Planta. Calia un nou Manual Digest, i ell era la persona idònia per fer-lo.

L’altre gran tresor de les pàgines d’aquest Manual 1797 cedit al Consell és l’esplèndid mapa que conserva. Seguint Cinta Pujal en un magnífic treball sobre els primers mapes d’Andorra, el mapa primigeni que presenta el país de forma individualitzada és del 1717, i forma part d’un projecte més ampli de cartografia de tota la serralada pirinenca. El seguiria el mapa de Lengelée del 1777, resultat de diversos estudis previs a l’època. I de ben a prop, el segueix el que Francisco de Zamora acompanya al seu volum Las Memorias para la historia de los pueblos de Catalunya y principalmente de los Valles de Andorra. El mapa en qüestió fou elaborat ni més ni menys que per Antoni Puig el 1788.

Segons Albert Villaró, en l’estudi dedicat a la presència de Zamora a Andorra, Antoni Puig fou el seu principal contacte al país, i juntament amb ell va pujar al cim del Casamanya per tal d’ampliar i perfilar un primer mapa que li havia tramès el mateix prevere escaldenc. Al capdamunt del cim, Zamora i Puig van veure “toda la figura del Valle y sus ríos, sus límites y montes”, de tal manera que “desde allí se arregló el mapa”.

El bo d’Antoni Puig degué conservar la seva còpia del mapa, i a l’hora d’elaborar la darrera versió del Politar amb el títol manllevat a l’obra fiteriana el degué incloure, per bé que respecte al de Zamora és menys precís perquè conté errors i menys topònims.

Sigui com sigui, a l’espera que la recerca històrica sorprengui amb alguna novetat, cal considerar aquest mapa d’Antoni Puig com el primer elaborat per un andorrà del seu propi país. En aquest hi destaquen, a més, les coordenades geogràfiques del Principat per acabar d’afegir valor a aquesta peça única de la nostra història.

Tot aquest patracol va acabar a cal Regí de Prats fins que dimarts passat Jordi Alcobé el va cedir al Consell General. Pel que sembla, Puig sempre va conservar un esborrany del seu Politar, tot i que la versió definitiva del 1764 va romandre en mans del Consell. L’esborrany, conservat a cal Busquets d’Escaldes, la seva casa pairal, va desaparèixer fins que aparegué a París el 1976, quan fou comprat per Andorra. L’altre exemplar, el que coneixem com a Manual 1797, possiblement va passar a mans de la família d’una neboda de Puig, filla del seu germà Macià i casada a cal Regí. La resta de la història ja la saben.