“Soc un home de cova, de bastida, no de despatx”

Eudald Guillamet (1952) ha aconseguit per mèrits propis esdevenir un dels màxims especialistes del món en restauració i protecció de l’art rupestre, amb una trajectòria de més de cinc dècades i projectes a l’esquena de primer nivell per a organitzacions com les Nacions Unides. Ha fet troballes extraordinàries, com l’únic camell pintat que es coneix del paleolític, i ha treballat en projectes de gran importància com la cúpula de Miquel Barceló a Ginebra. Tot i que mig jubilat, segueix actiu en projectes a Cantàbria o a la nostra Casa de la Vall. Avui volem saber una mica més de la seva trajectòria que l’ha convertit en referent.

Més de cinquanta anys de trajectòria i encara en actiu com a eminència del seu àmbit. No tothom ho pot dir, això.

Recordo quan començava en tot això, amb el descobriment juntament amb el Pere Canturri de les pintures de Sant Martí de la Cortinada. En tenia 16, aleshores, i encara estic actiu treballant en un projecte a Cantàbria o a Casa de la Vall. No m’he jubilat pas.

Fa anys tenia feina garantida a Andorra i de cop va dimitir i va canviar totalment de vida.

El 1992 en tenia 40 i veia el futur continuista que m’esperava a Patrimoni, amb un pes important de la burocràcia. Vaig demanar una excedència per anar a provar un altre àmbit, però me la van denegar i vaig dimitir. D’allà vaig anar a treballar a Egipte, i des d’aleshores no he parat. Soc un home de cova, de bastida, no de despatx, i vist en perspectiva vaig prendre la decisió correcta perquè he fet el que m’agradava i m’ho he passat realment molt bé.

Què hi va anar a fer, a Egipte?

Bàsicament classes a alumnes de restauració del museu del Caire. Estava a l’equip del projecte de la tomba de Nefertiti i feia també aquella tasca docent.

I com passa de les mòmies a l’art rupestre?

Un projecte a la cova de Rouffignac, a la Dordonya, m’hi va fer introduir de cap. Era una cova plena de grafits on també hi ha pintures paleolítiques. La vam visitar un dia amb totes les patums de l’àmbit i el propietari em va proposar provar de netejar un grafiti: va funcionar, vam fer net de tot i vam posar en valor les pintures. D’aquí ja no he parat i he participat en treballs a tot l’arc mediterrani i també en altres llocs: Bolívia, Iemen, Jordània, Etiòpia, Rússia... I també més a prop, com a Catalunya, o en jaciments com Atapuerca.

Netejar i protegir pintures de fa deu o vint mil anys: ho diu com si fos fàcil...

Bé, normalment és una feina que fem amb unes aigües especials, vigilant molt el pH i aquestes coses. Sobretot vol paciència, perquè treballem superfícies molt concretes, amb eines molt precises com pinzellets o esponges, i cal fer-ho amb molta prudència. Carregar-se un mil·límetre d’aquella pintura és destruir una part irrecuperable del nostre patrimoni. I sovint, les condicions de treball són complexes, en coves amb temperatures baixes, en llocs de difícil accés...

I sempre en coves?

No, coves i abrics. Un abric és una balma que queda protegida, i he treballat en molts que sovint són vandalitzats, ja sigui per desconeixement o per mala fe.

Desconeixement?

Al Sàhara occidental vaig fer una feina per a les Nacions Unides perquè uns Cascos Blaus havien pintat els seus noms amb esprai en un lloc on hi havia pintures. No ho sabien, és clar. A alguns els van jutjar i tot.

El coi d’esprais... Sempre és això, el que cal netejar?

No, no. Pensa que moltes pintures han patit tot tipus d’agents externs. Com que sovint costava de veure-les, s’hi tirava aigua per fer-les més visibles, però qui diu aigua diu també altres coses com ara pixum, oli de camió o maionesa... També en algun cas hem tret calcita, per exemple.

I com es protegeixen, després, les pintures?

En principi, la intervenció que s’hi fa és mínima. El mateix procés de carbonització crea un vernís que actua com a protector de les mateixes pintures i, per tant, la feina és netejar i documentar. Una altra part també està relacionada amb fer estudis de conservació sobre l’estat de les pintures, les possibilitats que aquestes siguin visitades i tot el que envolta la conservació patrimonial.

Val a dir que un dels seus projectes principals no ha estat justament relacionat amb l’art rupestre, sinó el contemporani amb la cúpula del Barceló.

Sí, la meva feina abraça des dels 40.000 anys fins a la contemporaneïtat d’algú com el Miquel Barceló. Realment, la cúpula de la seu de les Nacions Unides a Ginebra ha estat un dels projectes més ambiciosos en els quals he participat: parlem d’un espai suspès de molts metres quadrats i 35.000 quilos de pintura!

Quin va ser, el teu paper?

Bàsicament coordinar la part del projecte referent als materials, a la conservació, als pigments emprats (que són més de dos-cents), els aglutinants... Tot allò que va tenir a veure amb fer-ho possible.

Parli’m d’alguna descoberta d’aquelles úniques.

La del camell de Kapova a la cova dels Urals segurament és la més sonada: és l’únic camell en pintura paleolítica, una troballa excepcional. La cova per si mateixa ja és increïble: és un lloc sagrat pel poble baskir que viu a la regió equiparable al nostre Montserrat. D’entre les troballes, a part de les pintures de la Cortinada, destacaria també la matança de Capçanes (al Priorat), que també és força única.

La de Kapova és possiblement la seva gran obra mestra?

Hi hem estat set anys treballant, que són molts, i l’experiència d’anar a aquell racó de món també és increïble. Però al final el cúmul d’experiències és l’important: he gaudit molt de la feina i tinc moltes anècdotes.

Sempre ha estat ben vista, la seva feina?

Hi ha qui és contrari a això de netejar grafits, perquè diuen que és l’expressió d’una cultura. En realitat, qui no vol netejar sovint és perquè no li agrada que es descobreixin coses noves que contradiguin estudis ja publicats...

Un expert reputat arreu del món i al país en sabem poc, de la seva trajectòria.

Tampoc he fet cap esforç per donar-la a conèixer: he treballat en allò que m’agradava i ho he fet per mi, el reconeixement m’és absolutament igual.

Com veu la protecció i preservació del patrimoni al país?

Hi ha modificacions legals en l’àmbit del patrimoni que no em semblen bé. El creixement d’Andorra, a més, posa en risc el nostre patrimoni: cal trobar un equilibri entre el creixement, el turisme i la protecció, i això no és fàcil.

El primer pas hauria de ser acabar els entorns de protecció...

Sí, però no és una cosa senzilla. La gent es pensa que és qüestió d’obrir un plànol, traçar una línia i au. Cal fer la recerca, parlar amb els propietaris, arribar a consensos. Crec que des de Patrimoni s’està fent bona feina, encara que no sigui immediata.

Potser ens falta conèixer i divulgar més el nostre patrimoni i la nostra història per valorar-la millor?

Jo crec que falta difusió, sí, i aquí la clau és el museu nacional. Devem ser l’únic país del món sense un equipament així, malgrat que tenim una història única que cal explicar. Se’n parla des dels setanta amb el Pere Canturri i encara estem així. Tenim professionals per fer-lo i dotar-lo de contingut, cal compromís polític.