Bragafolls o el fet fundacional andorrà

A l’hora de construir el relat històric d’un país, els historiadors s’han preocupat sempre per trobar el primer fet que pot considerar-se l’espurna d’un camí propi i diferent del dels territoris veïns. Andorra no n’és l’excepció, però, com a la resta de països del nostre voltant, sovint la llegenda ha eclipsat la història real. Tal com versa l’himne, la mitologia andorrana fa de Carlemany el fundador d’Andorra d’acord amb un document fals elaborat pels mateixos habitants de les Valls a la segona meitat del segle XII. Fa més de cent cinquanta anys que es coneix la falsedat de la Carta Pobla de l’emperador carolingi, per bé que la seva importància llegendària perviu encara amb força avui. Però si no és Carlemany el fundador, tenim un pare de la pàtria o un fet que puguem considerar fundacional?

Descartada la Carta Pobla com a testimoni històric, sovint s’ha considerat la permuta de territoris entre el comte Borrell II i el bisbe Sal·la del 988, que va servir per traspassar alguns dominis andorrans del comte cap al bisbe, com el primer capítol d’una història separada de les Valls respecte al territori urgellenc del qual formava part. Sense negar la importància d’aquest fet per la vinculació futura d’Andorra amb l’Església d’Urgell com a feu episcopal, val a dir que aquesta permuta tindria un precedent que l’explicaria i que sí que podem considerar realment el fet fundacional andorrà, i aquest no és altre que la destrucció del castell de Bragafolls.

UN CASTELL DESTRUÏT

No se sorprenguin si no han sentit a parlar gaire o gens de Bragafolls: del castell en si en tenim a penes un testimoni documental indirecte del 1005, que ens explica que els andorrans de l’època van alçar-se contra la fortificació construïda pel comte Borrell i que la van destruir.

Els motius d’aquesta destrucció són diversos, però bàsicament caldria quedar-se amb la idea que, durant la segona meitat del segle X, al comtat urgellenc es va intensificar la construcció de castells (que hem d’imaginar força rudimentaris, i fets principalment de fusta) amb la intenció per part de l’autoritat comtal i els seus subalterns de controlar millor el territori, la població que hi vivia i, sobretot, cobrar més impostos. Som a les portes d’un món feudal en el qual l’aplicació de nous censos arbitraris serà la tònica contra la qual els habitants dels comtats tenien difícil lluitar.

A excepció dels andorrans, és clar, que no només no estaven disposats a no sotmetre’s a aquestes noves pràctiques arbitràries, sinó que van fins i tot organitzar-se i aixecar-se contra el poder establert representat per la nova fortificació comtal. Un aixecament que es devia produir cap a principis de la dècada dels vuitanta del segle X i que és pràcticament únic (com a mínim documentat) en el context europeu de l’època, tant pel fons com per les formes.

Per les formes, pel fet de tractar-se d’un aixecament violent que va comportar la destrucció del castell en si; i pel fons, pel fet de ser una resposta organitzada de les comunitats andorranes de l’època davant l’autoritat comtal. Sorprèn veure, per l’època de la qual parlem, un col·lectiu organitzat i fidel a les pràctiques tradicionals de relació amb el seu senyor que implicaven un reconeixement mutu i el pagament d’uns impostos assequibles a canvi de protecció. Una tradició que el nou món feudal venia a trencar i a substituir a favor de l’arbitrarietat senyorial, cosa que els andorrans de l’època no estaven disposats a acceptar.

De fet, el document que ens testimonia aquest fet és el primer de la història del país que parla dels “homes d’Andorra”, i si cal buscar la primera pedra d’allò que en podem dir assemblees representatives dels habitants de les Valls per parlar dels seus assumptes (allò que en el futur seria el Consell de la Terra), cal remuntar-se ni més ni menys que a aquesta referència de l’any mil.

Com es poden imaginar, al comte Borrell II la destrucció del castell no li va fer mica de gràcia, però aleshores estava ocupat amb problemes bèl·lics més importants, com les ràtzies que el cordovès Almansor dirigia contra tots els territoris cristians del nord peninsular i que va tenir com a moment decisiu l’atac a la ciutat de Barcelona el 985, amb incendis, destrucció i un nombre important de captius que van ser duts presoners cap a Còrdova.

En aquest context, Borrell va preferir focalitzar-se en la frontera i deixar els assumptes andorrans, d’aquí la permuta del 988 que va permetre a l’Església d’Urgell posar el primer peu a Andorra i començar a bastir el seu futur domini territorial. Una permuta, doncs, motivada directament per l’actuació dels andorrans, cosa que tendiria a repetir-se en el futur. I és que els habitants de les Valls del Valira i els comtes no van tenir una relació gaire reeixida, i això va permetre sempre als bisbes obtenir algun pessic més per consolidar el domini sobre Andorra. Per tot això, és evident que, si cal buscar un fet fundacional andorrà, Bragafolls és l’opció més encertada i té l’interès que cal atribuir el mèrit als andorrans de fa mil anys.

DIVULGACIÓ I LOCALITZACIÓ

La de Bragafolls no és una nova descoberta, ja fa gairebé mig segle que el pare Cebrià Baraut va publicar a la revista Urgellia el document que en parla (el 1980), i Roland Viader hi va dedicar unes quantes pàgines el seu interessant treball L’Andorre du IXe au XIVe siècle del 2003. És cert, però, que en els darrers deu anys la historiografia ha popularitzat el fet gràcies a recerques com la de Carles Gascón, publicada la passada tardor. Potser el prisma actual permet enfocar-ho amb una visió renovada que posa el focus en les comunitats andorranes, cosa que sí que és més innovadora tenint en compte que sovint s’ha explicat la història del país sense tenir prou present el paper dels seus habitants.

En l’àmbit de la divulgació de l’afer Bragafolls, també cal tenir present l’obra teatral (que no es va arribar a representar mai i que es conserva mecanografiada a l’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà) que Esteve Albert va dedicar-li sota el títol Andorra: sobirania abans del feudalisme.

És evident, per tant, que la història de Bragafolls no és nova, malgrat que la ubicació de l’antic castell segueix essent un misteri. Amb tota probabilitat caldria ubicar-lo a la parròquia de Sant Julià de Lòria, on diversos documents del segle XI esmenten un topònim que pot vincular-se clarament al de l’antiga fortificació: així, el 1048 es menciona el “monte Vergafolle”, i el 1071 apareix un “Bergafoll” com a punt de delimitació laurediana, per bé que cap de les dues mencions és prou esclaridora per ubicar el lloc amb precisió.

De fet, semblaria que un document portaria a situar l’indret cap a l’est de Sant Julià, prop del Roc de l’Àliga, i l’altre faria pensar en una localització més cap al sud-oest de la vila, a la Moixella. Aquests dos indrets s’han identificat fins ara com les dues ubicacions més probables, per bé que l’arqueologia hauria de dir l’última paraula sobre l’antiguitat dels dos jaciments i, fins i tot, si hi ha alguna traça que indiqui destrucció per causa violenta...