Un recorregut històric per la Casa de la Vall

Visitar la Casa de la Vall és sempre un motiu de retrobament amb el passat d’Andorra. I ara, amb la nova exposició temporal que presideix el cap de casa de l’antiga domus conciliar, aquest retrobament es produeix per partida doble. Estarem d’acord que, fins ara, a l’oferta de visita a la seu de l’antic Consell General li mancava contextualització històrica per respondre a aquelles qüestions d’existencialisme filosòfic de qui som i d’on venim. I aquestes són les preguntes a les quals Casa de la Vall, domus concilii, pretén oferir resposta, tot fent un repàs a la història de la institució al llarg dels segles.

De les originàries assemblees als porxos i cementiris de les esglésies del país a la Constitució, tot recorrent gairebé vuit segles que comencen amb l’inici de la recaptació de la quèstia, al cap i a la fi la motivació fiscal que va donar forma a una activitat assembleària més regular i documentada si seguim les propostes historiogràfiques més recents de Carles Gascón i Ignasi Baiges presentades en el marc del sis-centè aniversari de la institució el 2019, amb el seu llibre Consell de la Terra: els orígens.

I, de fet, si es parla de la institucionalització i definició de funcions més concretes, és cert que cal remuntar-se a aquell 1419 en què Francesc de Tovià, bisbe d’Urgell, va entregar el cèlebre privilegi a petició d’Andreu d’Alàs, que ha quedat vinculat a la memòria col·lectiva dels andorrans com succeeix amb els Pariatges de finals del segle XIII.

El repàs històric arriba fins a l’època contemporània, des de la Nova Reforma del 1866 (una d’aquestes dates clau de la història andorrana que, malgrat tot, està poc estudiada i s’inscriu en un segle molt complex per al país, amb crisi econòmica i xocs gairebé revolucionaris) fins als camins de la democratització, amb altres dues dates clau del segle passat: 1933 per al vot masculí i 1970 per al femení.

Però més enllà de la història pura i dura que no és per a tots els paladars, també hi ha espai per a l’anècdota i l’evolució de la mateixa casa. Un casalot fortificat, de fet, edificat el 1580 com a casa Busquets. No sorprèn que l’enyorat Antoni Morell elegís també aquest nom de casa per explicar la història intergeneracional entre padrina i net de l’Andorra recent a les pàgines de La neu adversa, guanyadora del premi Carlemany el 1999.

El Consell va adquirir-la el 1701, i la va convertir en la seu de la justícia i de l’òrgan conciliar del país fins a la inauguració de l’actual edifici, en funcionament des del 2011 i inaugurat oficialment el 2014 per part dels coprínceps Hollande i Vives.

Al llarg dels anys, tanmateix, la Casa de la Vall ha tingut també altres usos. Allà es duien a terme, per exemple, les reunions del Quart d’Andorra la Vella, i fins i tot l’anomenada “habitació del bisbe” (que actualment és el despatx honorífic del síndic) va ser seu de l’escola francesa a partir del 1917.

Allà mateix l’exsubsíndic, en el determinant moment de la constitució Josep Marsal, recorda a les seves memòries haver-hi passat l’examen per al certificat de fi d’estudis primaris amb la millor nota de la convocatòria, cosa que li permeté d’anar a estudiar a Prada. Qui li havia de dir (i possiblement aquesta és una de les grandeses del país) que amb els anys acabaria dirigint la institució amb seu en el mateix lloc on es va examinar.

Cal no oblidar que el casalot també va fer de presó fins a la inauguració del centre penitenciari de la Comella. Allà hi va passar els seus últims dies Pere Areny (de casa Gastó de la Coma de Ransol), la crònica novel·lada dels quals va assolir un gran èxit de la mà d’Iñaki Rubio. Sota les escales, hi havia un petit recambró destinat a hostatjar el botxí que havia d’aplicar les condemnes a mort, i fou en aquest minúscul habitacle on es va localitzar el garrot vil a disposició del saig des del 1854.

Durant dècades, la Casa de la Vall va acollir l’Armari de les Sis Claus (set amb la creació de la parròquia d’Escaldes-Engordany el 1978), dipositari de la documentació històrica andorrana, i objecte de fascinació de tots els visitants estrangers que al llarg del XIX s’acostaven a un país recòndit al qual anomenaven república amb la intenció de descobrir-ne els orígens històrics. Sovint, l’accés a la Casa els era vetat, i també la consulta de la documentació: segurament això va generar una àura de lloc mític entre els viatgers que encara traspua en molts dels escrits de l’època.

Les successives reformes de la Casa de la Vall (la primera gran reforma data del 1962) van anar transformant la seu del Consell fins a atorgar-li la identitat actual. Possiblement amb una concepció patrimonial diferent de la d’avui, es van anar perdent llençols a cada bugada (com ara l’antiga presó), però els fotògrafs del segle passat van conservar part de la memòria de com era ca la Vall fa cent anys. I, de fet, aquest és un dels grans punts d’interès de l’exposició, l’ingent nombre d’instantànies que es presenten i que totes, amb els consellers de cada època en un lloc d’honor, transmeten un denominador comú: orgull per representar la institució i modèstia d’un temps en el qual no es lligaven els gossos amb llonganisses. Només cal veure, a tall d’exemple, la sobrietat de la sala en la qual es reunien els consellers abans de tenir l’aspecte actual: una taula presidint l’espai, quatre parets i les cadires més senzilles que hom esperaria a disposició dels consellers generals.

La mostra temporal també compta amb objectes propis de síndics i consellers, com ara bicornis de diferents èpoques o medalles institucionals, que permeten veure també l’evolució de les formes d’abillament de les autoritats del país al llarg de les darreres dècades. I, paral·lelament, hi ha també un espai dedicat a activitats didàctiques per als escolars que visitin l’exposició amb la intenció que els futurs andorrans es facin seva també la història secular de la institució.

Una història que també és objecte d’estudi per part dels especialistes. En aquest sentit, l’historiador Marc Conesa, investigador en època moderna pirinenca, ha rebut l’encàrrec d’estudiar l’evolució del Consell General, un projecte de recerca que hauria de veure la llum en els moments finals de la present legislatura. S’espera que el seu treball, d’altra banda, pugui servir per crear una exposició i un relat històric de la institució ja no de caràcter temporal, sinó permanent per al monument més visitat del Principat.

En aquest sentit, els responsables de l’acollida als visitants certifiquen que amb la inauguració de la mostra han notat un increment notable de visites, en part de gent del país que s’acosta a ca la Vall amb aquest pol d’atracció com a novetat. I és que malgrat que pugui semblar que la història té un públic limitat (que el té, si hom ho compara amb altres esdeveniments d’índole no cultural), també és cert que el passat d’Andorra genera encara interès.

UN ESPAI DE REFERÈNCIA AL CENTRE DE LA CAPITAL

En un temps en el qual Andorra estava mancada d’infraestructures prou àmplies per acollir certs esdeveniments, la Casa de la Vall va servir d’espai polivalent. Als anys cinquanta va acollir els primers cursos d’extensió universitària del país organitzats pel Consell General, així com concerts, homenatges, conferències... Actualment, és el monument més visitat d’Andorra i sovint punt de referència dels turistes que visiten casa nostra.