Els riscs de fer ús del patrimoni

Les obres monumentals dels pobles continuen sent en la vida present el testimoniatge viu de les seves tradicions seculars. [...] La humanitat es reconeix solidàriament responsable de la seva salvaguarda. Aquestes són les frases inicials de la Carta de Venècia (Icomos 1964) o que la cap de l’àrea de Béns Mobles del departament de Patrimoni Cultural, Berna Garrallà, referma que en atribuir un ús a un edifici patrimonial que l’ha perdut, el repte és reeixir l’exercici d’aquesta nova ocupació humana sense que comporti la pèrdua de la seva naturalesa i dels seus valors. Aquesta és la introducció que Garrallà va fer sobre els usos directes i indirectes del patrimoni, publicat recentment en el llibre Els usos del patrimoni al Pirineu, que engloba diversos temes de diferents comarques de la zona i també d’Andorra. En el seu cas, agafa com a tall d’exemple les rehabilitacions a cases que compten amb un patrimoni vernacular com a ús directe i en segon lloc sobre la protecció dels gravats rupestres del Roc de les Bruixes de Prats com a ús indirecte. “Abans de titar-se de cap a la piscina, hom hauria de saber si sap nadar o si la piscina és molt profunda”, diu Garrallà. I assegura que el mateix passa amb les remodelacions de cases vernaculars, “que són més aviat modestes”. El problema, que diu que és generalitzat a nivell mundial, és que quan es vol reconstruir “es té un programa dissenyat de com es vol la casa sense tenir en compte la realitat que la finca té, i que moltes vegades és incapaç de suportar-lo”. En aquest sentit, considera que el primer pas hauria de ser observar el patrimoni i fer una apreciació de la seva naturalesa. I amb això hi implica la normativa de seguretat vigent, és a dir, l’autora de l’assaig reitera la necessitat de fer una mirada a cada cas i adaptar la normativa per a casos específics, tot i que “ha d’estar molt controlat i pensat i que no sigui una cosa sistemàtica”. En segon lloc Garrallà parla de la conservació del patrimoni cultural i paisatgístic del país. En aquest cas, se centra en els gravats rupestres que es troben a la parròquia de Canillo. El jaciment, que va ser descobert als anys seixanta per Pere Canturri vora els 2.000 metres d’alçada, compta amb una gran concentració de gravats repartits en dues terrasses sobre una plataforma plana d’esquist. Fins aquí tot sembla correcte i una bona descoberta per al Principat, si no fos perquè l’any 1995, quan l’administració local va integrar els gravats en una sèrie d’itineraris culturals i de natura amb la voluntat de difondre el patrimoni de la parròquia, van aparèixer ràpidament un seguit de grafits amb noms dels visitants tocant els gravats rupestres. “Això va ser un dany irreversible”, va assegurar Garrallà al Diari. “Un dels riscs que es corren conduint un tipus de turista no canalitzat amb un vandalisme que és conscient de les seves accions.” Amb això, l’autora es planteja si és necessari o no que espais naturals com el cas del Roc de les Bruixes de Prats sigui conegut i obert al públic. De fet, creu que “la primera missió que ens és confiada al conjunt de la societat és la de transmissió dels béns patrimonials a futures generacions” i que per aquest motiu, en el cas del jaciment arqueològic més important d’Andorra, és necessari que es controlin les visites del públic. A hores d’ara es procedeix a un estudi que també té en compte les condicions meteorològiques i el pas del temps per detectar la possible degeneració dels gravats. A més, van deixar d’estar senyalitzats després dels actes vandàlics, però continuen oberts al públic. L’autora creu oportú prendre accions al més aviat possible i considera que tornar-les a contemplar en rutes turístiques podria ser un error per a la seva conservació de cara al futur.