Morell: versos i una incògnita

“Jo tinc de poeta el mateix que de bomber.” Malgrat aquesta contundència, Antoni Morell va transitar, tot i que molt breument –si no és que apareix alguna sorpresa– l’ofici de poeta, pel qual assegurava sentir el màxim respecte. Només quatre poemes fets per a un llibre d’autors andorrans editat pel comú d’Andorra la Vella el 1980 i del qual es va fer una tirada molt curta. Així que els interessats els poden trobar a la Biblioteca Nacional, o en els escassos exemplars que conservin els particulars que es van fer amb un llibre al seu moment. Amb aquests poemes i més aviat de casualitat van ensopegar Robert Basart i Laura Casanovas, autors de la monografia La meva obra és Andorra. Antoni Morell, l’humanista andorrà, que es va endur l’accèssit del premi Principat d’Andorra de recerca històrica en la passada Nit Literària, dotat pel Consell General. L’accèssit no comporta l’edició del treball –i tot i que el jurat en va recomanar la publicació, sembla no haver-hi finançament–, així que els poemes trigaran a arribar als lectors en general. Basart, però, està convençut que finalment se’n sortiran i trobaran un editor per a la monografia. “Potser els que ens han dit que no veuen el moment de repensar-s’ho”, apunta el coautor del treball. No per l’esforç esmerçat per ells, sinó potser com una manera de fer justícia a algú que –sol passar i el mateix Morell n’era conscient– es venera de mort després d’haver-lo vist passar dificultats –“i fins i tot penúries, diria jo”– els últims temps. A les poesies, datades el gener, abril, maig i setembre del 1980, Morell aborda el mateix fil temàtic que lliga tota la seva literatura: Andorra: “Voldria agafar l’eixartell / i cavar de nou el meu País”, afirma en un. “Únicament sé que existeix una vella colla de gent que, / a les nits de fosca lluna, menja bresques de mel. / Aquest país es diu ANDORRA”, es llegeix en una altra composició. Basart i Casanovas van fonamentar el seu treball en les llargues converses mantingudes amb l’escriptor d’Escàs: disset entrevistes enregistrades, unes vint-i-cinc hores de gravació que ara assoleixen més rellevància. Per cert, apunta Basart, fent una digressió de l’obra de Morell, que entre el paperam del seu despatx el mateix autor els va explicar –ell mateix va confessar haver-ho oblidat fins al moment– que hi ha d’haver un poema inèdit de Miquel Martí i Pol, per a qui va fer de cicerone per Andor­ra, dedicat al Principat. Igual que es va mostrar absolutament generós a l’hora de deixar Basart i Casanovas rebuscar pel seu arxiu, en el cas de la peça de Martí i Pol va ser contundent: es va reservar donar-la a conèixer. Desaparegut ell queda la incògnita de si arribarà a sortir a la llum. La mateixa que es planteja respecte de la seva biblioteca: dels 45.000 volums que posseïa en va cedir 18.000 a la biblioteca pública massanenca, que porta el seu nom. “Però la resta, així com els manuscrits, haurem d’esperar què diu el testament, i per al poema de Martí i Pol, ja veurem qui pot accedir al seu despatx.”