Dimarts, 9 de abril de 2024

Reportatge

Textura 'da rua'

Explica Leiga (Sao Paulo, 1983) que els seus colors són els de la ciutat on va créixer i els seus llenços van ser, si més no fins ara, els murs del barri: era el que tenia a mà per expressar-se. Una pintura plena de raigs de color, a la Biennal L’Andart i a la Mama Maria.

Textura 'da rua'Moanin Gallery

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Leiga desembarca a la biennal de la mà del seu galerista parisenc –en realitat, un andorrà d’origen francès que fa vida aquí i allà, Paul-Alexandre Nicolas, impulsor de Moanin Gallery i que comparteix amb Pere Moles el comissariat de la biennal–. Artista urbà crescut als carrers de Sao Paulo, dèiem, ha treballat de valent en les dues setmanes i escaig des que va arribar a Andorra: seu és el gran mural que il·lustra el mur de l’antic magatzem de Fhasa, a Engolasters; acabada l’obra gran, es va posar mans a l’obra amb el parell de sèries que exhibeix a la galeria de Toni Cruz, teles que són fragments d’un puzzle més gran, tot ell solcat pels colors vius, violents, càlids. Només remet la intensitat en una de les dues peces que va produir en col·laboració amb Moles, amb els estripagecs del dissenyador i impulsor de L’Andart com a eix central.

Cadascuna de les composicions, però, “té una entitat pròpia, un univers, una essència”, defensa l’artista, que intenta traslladar a la tela i el format petit la mateixa textura que troba a les parets del carrer. S’ajuda de tècniques diverses, de l’esprai als acrílics i el guix, una barreja de tècniques per reproduir la textura “da rua” en diu. Tot i que pintar a l’aire lliure o en taller comporta diferents preocupacions: hi ha un altre traç, un altre discurs, una manera diferent d’abordar l’espai i la composició –tot i compartir la barreja d’elements geomètrics i orgànics que les caracteritzen–, el temps d’assecat. I pintant sobre les parets del carrer també importa, destaca, saber que serà un treball efímer, que sobre l’obra acabarà per actuar la degradació del clima, del temps, “de la gent que hi passa la mà per sobre: això és el més maco, el que m’agrada”, assegura l’artista. En els últims temps s’apassiona cada cop més pel mur mateix sobre el qual treballa. Per això, apunta, està deixant que els blancs comencin a ocupar més espai: permeten que estigui més present el que hi ha a sota, la rugositat, la floridura, que comenci a formar part de la pintura mateixa.

Leiga es presenta com un artista autodidacta que es va forjar als carrers del barri, que és d’on surten les flamarades de color –”és el gueto, la samba, l’alegria, l’energia, el sol de la infantesa”, assegura–. Una estètica que aplica també a objectes en què aquestes qualitats són absents per definició, com el bidó de benzina buit que acompanya les teles de la Mama Maria.

Es comença pintant als carrers “per falta d’oportunitats” i al final són els carrers els que acaben oferint l’oportunitat d’entrar en una galeria. Tot i que, paradoxalment, “quan s’entra en la galeria ja deixa de ser art urbà”. El que roman, això sí, és “l’ús de la imatge del carrer, la tècnica del grafit, però traslladat al llenç”. I una altra cosa manté quan treballa sota sostre: segueix fent-ho impulsat per la música que sona al costat, del jazz a la samba.

tracking