Reportatge
Guinovart, peça a peça
L’estada de Josep Guinovart a Nova York no va ser gaire feliç. Tres mesos en què es va trobar bastant sol. Però aquest sentiment de solitud el va lligar fortament a Federico García Lorca, al ‘Poeta en Nueva York’, que amb freqüència va reinterpretar.
Aquesta connexió de Guinovart (Barcelona, 1927–2007) amb el poeta de Granada queda reflectida en les peces de la sèrie Guitarres que inclou l’exposició Guino, Guino, Guinovart, que fins al dia 23 es podrà veure a la sala polivalent de l’ambaixada d’Espanya. Una proposta que exhibeix el ventall de disciplines conreades per l’artista –dels quadres matèrics a la litografia o l’escultura– desplegades a través d’un fil conductor: la relació que va mantenir amb la literatura i la poesia: de Pere Quart a Blas de Otero –amics personals–, de Machado a León Felipe. Unes interrelacions que ahir al vespre van quedar escenificades en l’acte d’inauguració de la mostra, una performance cultural, segons la va definir l’ambaixador, Àngel Ros, que va sumar complicitats. Per començar, la de Manel Gibert, Ester Fenoll i Iago Andreu en el paper de rapsodes gens improvisats (ho portaven ben assajat) per recitar els versos que van inspirar les obres: de les Decapitacions, de Pere Quart, al Caminante, de Machado –una tela de gran format prestada per un col·leccionista particular– o fragments de Joan Salvat-Papasseit. També s’hi va sumar el cuiner Carles Flinch. I els Petits Cantors, que van tancar l’acte amb un rítmic Guino, Guino que Carles Santos va compondre en homenatge al pintor i amic.
“Hem aconseguit una exposició que ensenya tots els vessants de Guinovart: litografia, obra gràfica, obra original, escultura i il·lustració”, perquè en una vitrina també hi ha present la caràtula de disc per a Ovidi Montllor, entre altres peces. Això ho explicava la comissària, filla de l’artista i presidenta de la fundació dedicada a salvaguardar i difondre la seva obra, Maria Guinovart.
“Como una piedra”, diu un vers de León Felipe, i a partir d’ell l’artista barceloní –amb profundes arrels a Agramunt, terra de la mare i on avui s’assenta la fundació– va crear un tríptic de litografies on introdueix la pedra. El mateix que passa en les litografies dedicades a Papasseit, on il·lumina i incorpora elements que creen textures –els llavis que s’insinuen: la carn fa carn i el vi fa sang–. O les Decapitacions, a partir de les quals crea els seus propis poemes-objecte. Absolutament crus: atenció si no a la serra que s’imbrica amb la tela. “Presenta, que no representa”, matisava la comissària.
I les guitarres –el cante jondo era una de les passions del creador, va recordar Maria Guinovart–. “La luna estaba crecida”, diu Lorca, i aquí és, a les escultures. Una sèrie que es va exhibir al Museu de la Música, on va fer pensar tothom: per què aquelles guitarres tenen cinc cordes? “Vam començar a elucubrar: potser per aquells versos ‘Eran las cinco de la tarde’? Fins que algú va dir ‘i no serà perquè tenim cinc dits?’ Segurament tot és així de senzill a la seva obra.”
Amb Lorca va connectar no sols intel·lectualment i per la sensibilitat artística, també perquè va ser capaç de sentir la mateixa sensació de solitud que el Poeta en Nueva York: s’hi va estar tres mesos en aquella ciutat immensa i poblada de gratacels que després –també s’hi veu a la mostra– reinterpreta amb terrossos de sucre.
El quadre inspirat pel Caminante de Machado també amaga l’experiència personal d’un Guinovart que amb la guerra ha de marxar a Agramunt, amb onze anys. “I allà és on ell descobreix la terra, que no representa amb colors, sinó que la incorpora directament a la tela: és un pintor absolutament realista.” Unes peces, per cert, no exemptes de dificultats de conservació.
I aquell homenatge creuat entre Guino i Santos (aquest, amb aquella escultura a Agramunt de set pianos als quals va calar foc).
Un passeig per les arts plàstiques de la mà de la literatura i la música. O potser al revés. Fins al 23.
Guinovart, peça a peça