Els patriarques tornen a casa

No obstant el seu valor, l’estat de conservació era deficient: no sols hi havia brutícia, estrips i pèrdua de color, també la tela original estava oxidada i rígida i, fruit d’una intervenció anterior en què s’havien reentelat, el llenç presentava tensions i bosses. Pitjor era, no obstant això, el pas de Josep Oromí, pintor alturgellenc que ha deixat abundant empremta a les esglésies andorranes però que en tractar aquest cicle no devia brodar el major encert: a finals del XIX va fer una intervenció “invasiva” que, ja van constatar els autors del llibre La Catedral de la Seu d’Urgell, “en malmet la factura i obstaculitza l’estudi”.

Així que la intervenció, iniciada el 2014 i acabada l’any passat, va recuperar l’aparença que permeti aportar a les obres la màxima estabilitat i retornar-hi la llegibilitat. Això amb el criteri de la mínima intervenció. Un treball que, apunten des del centre on s’han enllestit els treballs, “ha fet possible la recuperació d’obres d’una qualitat artística molt superior a la que es preveia, ja que les repintades generalitzades no deixaven entreveure” la factura real.

La sèrie és una de les tres úniques que hi ha a Europa dedicades a aquesta temàtica. Una és un cicle famós, Les tribus d’Israel, de Francisco de Zurbarán, feta cap al 1640. També hi ha una interpretació escultòrica, la dels relleus de l’església dels Sants Joans de València, i sobretot quatre il·lustracions en forma de gravats realitzats i publicats als Països Baixos durant la segona meitat del segle XVI. En aquest context tan selecte, diuen els historiadors de l’art, la sèrie urgellenca destaca per ser el més antic dels cicles pictòrics, ja que podria datar-se durant el darrer terç del segle XVI, i perquè temàticament és molt original, ja que no prové només, com la de Zurbarán, de la recreació del capítol 49 del bíblic Llibre del Gènesi, sinó d’un interessantíssim i culte diàleg, mantingut tant amb les sèries gravades més antigues, les de Dirck Volkertsz i Joos Lambrecht –les conservades a Holanda–, com amb alguna edició del llibre titulat Els testaments dels dotze patriarques, que va ser molt popular a l’Europa central i la Gran Bretanya durant els segles XVI i XVII.

Llegida en aquest context, la sèrie es comportaria com un sermó visual –i un recordatori perpetu– entorn de les virtuts a seguir i els vicis a evitar, que podria haver format part de la col·lecció d’algun dels bisbes urgellencs del final del segle XVI. El que roman desconegut és l’autoria. Una antiga hipòtesi que les acostava als pinzells del tolosà Antoni Peitaví ha anat perdent força amb l’avenç de la restauració i de l’estudi. Ara mateix es consideren més aviat obra d’un mestre de cultura artística centreeuropea o francesa actiu a Catalunya o a l’Aragó.