Reportatge
Del Purgatori a la utopia
Que David Gálvez i Iñaki Rubio són una parella de por, en el bon sentit, va quedar clar en la presentació d’‘Arnes’ a l’escenari de La Fada. Ara coincideixen a les pàgines de ‘Visions del Purgatori’ mentre enllesteixen projectes. Gálvez, novel·lant la Casa dels russos.
Del Purgatori a la utopia
En realitat ja fa uns dies que corre, però Visions del Purgatori és un d’aquells títols amb molts números per a una revifada estacional, coincidint amb l’època en què els relats més tètrics tindran el seu moment, quan arribi la festivitat de Tots Sants. Rubio i Gálvez es van sumar a la nòmina d’autors cridats per l’editorial Males Herbes –un d’aquells segells petits molt selectius– per al llibre publicat en el marc del Cryptshow, festival de referència en el gènere de terror i fantàstic que se celebra a Badalona.
No és la tessitura habitual de Rubio, la que desplega a Aftermath, relat que tanca el volum. Però s’hi va sentir còmode. “Quan en David [Gálvez] m’ho va comentar, el tema em va fer gràcia; per deformació professional de seguida vaig pensar en Dante i en un conte que ja tenia mig fet i només necessitava retocar.” Un relat amb protagonista que es mou entre els records dels morts.
Per a Gálvez el context fantàstic ja és més habitual, i no sols per Arnes. No obstant això, matisa, “jo no considero mai que faci literatura de gènere, en tot cas el gènere proporciona l’excusa”. I a Transició hi ha, sobretot, bastant humor negre: “Putos zombis! Qui’ls ha parit!”, repeteix al text, despullant els personatges del seu caràcter més horrífic per situar-los en el terreny de l’humor negre. “Que no és que jo hagi inventat res”, precisa, però sí que aprofita el to per experimentar, una pràctica tan habitual de la seva escriptura.
I és en aquest aspecte, especifica, on se sent tan còmode amb Males Herbes. El segell li deixa la porta oberta “a fer experiments estranys, així que no és precisament amb mi amb qui fan negoci, que tinc un públic molt modest” en quantitat.
De l’aparició conjunta en un mateix volum tots dos es congratulen: són amics des de fa temps, van coincidir en projectes com la revista Portella, són col·legues de professió i a sobre són veïns. Així que quan Gálvez va enrolar Rubio aquest es va deixar fer encantat.
Per a ambdós, a banda, és un punt més en el camí mentre enllesteixen altres projectes propis. Sempre hi ha coses “pels calaixos”, coincideixen.
Als de Gálvez el projecte més voluminós (encara que probablement no serà el més imminent) és el del relat, mig ficció mig història novel·lada, que ja fa anys es va posar a escriure al voltant de la Casa dels russos, a la Margineda, i el projecte utòpic que el milionari nord-americà Fiske Warren va voler engegar a Andorra seguint les idees de Henry George. Una qüestió a la qual la Societat Andorrana de Ciències (SAC) ha dedicat alguna conferència i publicació recentment però que ja abans havia captat la imaginació d’escriptor de Gálvez. Un projecte que ha anat treballant de manera intermitent, entre recerca i escriptura, des d’allà pel 2009 o 2010.
El singular edifici, i la seva encara més particular història –l’arribada d’un industrial americà amb el cap ple d’idees per aconseguir una societat més justa– són la columna vertebral d’un relat pel qual pul·lulen infinitat de personatges. “Apareixen així que comences a furgar una mica.” És “una història que s’expandeix”, explica Gálvez. I tot i ser la primera novel·la que situa a Andorra, les subtrames el porten a molts altres punts del món. En aquest sentit, adverteix, “encara em queda molt per a ser un Peruga o un Morell”.