reportatge
“L'art com a arma política”
La massanenca Cèlia Palau Lodge forma part del col·lectiu PMX, que es va traslladar l’abril passat a la ciutat palestina de Ramallah, amb l’objectiu d’impulsar la indústria musical del país i obrir les portes del panorama internacional als músics de la zona.
“L'art com a arma política”
Trencar amb la visió de la producció musical com una màquina per fer diners ha estat una de les fites de Cèlia Palau Lodge en aquest projecte. “Sempre he volgut utilitzar l’art com a arma política, però ha estat bastant difícil, perquè en general la gent d’aquest món se centra a fer diners, però vaig trobar en el col·lectiu PMX la solució a la meva inquietud professional”, relata Palau. PMX és una associació que treballa amb músics de les zones més conflictives del món, com ara Palestina, amb l’objectiu fer de nexe entre els principals gestors musicals internacionals i els grups de música del país. Palau va viatjar l’abril passat a la ciutat de Ramallah durant quinze dies per celebrar el festival Shu’fat Camp. Al llarg tres dies, prop de dues mil persones van passar pel recinte, on vint bandes van tenir la possibilitat de reunir-se amb productors internacionals. “Hi ha música molt variada a Palestina, es poden trobar des de bandes de rock fins a hip-hop, on les lletres combatives són una constant. Però ningú es pensa que hi pugui haver tant de talent en una zona en conflicte, tancada i restringida com és Palestina. És com el yin i el yang”, descriu l’activista massanenca.
“Aquest any hem portat de Londres Brian Eno, el Led Zeppelin de la música electrònica. Veure com músics d’aquestes dimensions també s’impliquen en projectes així et dona motius per seguir”, relata Celia Palau. A la fi de l’estada, el col·lectiu ha comptabilitzat cinc signatures de contractes de bandes amb discogràfiques i fins a deu artistes han tancat gires internacionals. “Aquest nombre pot significar poc, si es veu des de la nostra perspectiva, però és molt tenint en compte el silenci mediàtic al qual s’enfronten els músics palestins, que d’aquesta trobada treuen la possibilitat de trencar-lo”, sentència Celia Palau. Un altre dels objectius de la trobada és intentar que les dones i els homes tinguin les mateixes opcions. “La base de la nostra filosofia és la igualtat, tot i que és veritat que hi ha més homes que dones en el panorama musical palestí, sempre intentem que hi hagi aquesta equitat”, explica la massanenca.
Una iniciativa altruista que desitja esdevenir una ONG per continuar realitzant la seva tasca activista. “Quan pots fer alguna cosa per ajudar un altre al món et sents gratificada, et dona com una raó de ser i de fer les coses. Jo no guanyo cap cèntim fent aquestes trobades musicals, però la satisfacció val més que qualsevol altra cosa”, sentència Palau, qui diu seguir en contacte amb els músics del país. “Unes setmanes després de tornar de Palestina ja ens estaven escrivint, per preguntar-nos quan hi havíem de tornar. Durant aquests dies, els músics ens explicaven que érem una esperança de futur per a la gent d’obertura al món, en una zona on les armes, les bombes i la mort estan a l’ordre del dia”, relata Palau.