Reportatge
'Kill-Bill', versió pirinenca
Girasol Blanco (Andorra la Vella, 1975) ve d’una extensa i molt popular nissaga artística. És neboda de Sergio Blanco. Així en sec, potser alguns no hi caiem, però si es posen al costat els noms d’Estibaliz i Mocedades, segur que tothom s’il·lumina.
'Kill-Bill', versió pirinenca
És una família on tots són uns “superartistes, uns superdotats, que canten, esculpeixen, ensinistren gossos”, així que alguna cosa li ha tocat, per molt que s’entesti a dir “ells tenen l’excel·lència, d’altres només en tenim la vocació”. El cert és que ella també desplega una trajectòria artística multidisciplinària: ha passat pel teatre musical, ha treballat com a especialista de cine (una de les primeres dones a fer-ho a Espanya), s’ha dedicat a la decoració d’espais i ha estat chica Play Boy. Establerta de nou a Ordino, prova com a escriptora, es dedica a la docència i ensinis- tra gossos. En breu reconnectarà amb l’ofici d’especialista, a l’escola que Ángel Plana obrirà al país el mes vinent.
Blanco va marxar del país als divuit anys per, després de passar per les aules del col·legi Janer, completar l’educació als Estats Units. Després, com li deia la sang, va iniciar una formació artística: es va decantar pel teatre musical, a Madrid, a l’escola Memory, que dirigeix Ricard Reguant. “No, la família ni m’animava ni em deixava d’animar, som de fer cadascú el que li plau i ningú es fica en la vida de ningú; quan algú treu disc ens aplaudim i prou”, diu.
El pas per l’escola la va portar a alguns escenaris i aquí es va adonar que “mentre era part del cor tot anava bé, però si havia de ser solista, ho passava fatal”. Una irremeiable por escènica la tenallava. Què fer? La solució li va sortir al pas quan va ensopegar amb una altra alumna que s’estava guanyant una pasta com a especialista de cinema. “Home! Doncs jo que vinc de les muntanyes també ho puc fer”, va pensar. I dit i fet, es va plantar a l’escola d’Ángel Plana a Madrid (la que obrirà a Andorra serà la tercera, després de la de Barcelona) i va iniciar la formació. Només eren tres dones. “Abans a les actrius les doblaven homes disfressats”, explica. Tot i que el camp per a les dones encara és restringit: “no és qüestió de si som moltes o poques les que ens hi dediquem, sinó que tots els personatges d’acció són masculins; qui agafa un cotxe i l’estampa és un home, les dones enverinem”.
Ella es va especialitzar en armes. Una Kill-Bill, diguem-ne. I quan la interpretava, l’heroïna de Tarantino, o la Trinity de Matrix, en espectacles i exhibicions, “m’ho passava teta”. Va aprendre amb mestres com són Gregory Brossard, coordinador d’especialistes en Águila Roja, una sèrie per on va passar l’andorrana, igual que per Hospital Central, entre d’altres. També per la publicitat i els vídeos musicals.
També va dominar, per exemple, el secret de les caigudes. “No és tan difícil, és un tema de concentració, aleshores ho perceps tot com a càmera lenta, analitzes el teu entorn i saps perfectament on cauràs.” És clar que els entrenaments sonen perillosos a les orelles profanes: “Doncs si en una escena havia de caure per una escala, els dies abans, em tirava per les de casa, del cinquè al primer pis.” I mai no es va trencar res. Sols un dit, en un cop mal rebut amb una espasa de fusta. Fins i tot el dia que fent de gogó en una discoteca va caure de la plataforma, els seus ben entrenats reflexos la van ajudar a “caure a poc a poc”.
La ruta del salmó
Fa set anys, l’artista andorrana estava instal·lada a Marbella. Però en veure que esperava descendència va decidir que “faria la ruta del salmó, vindria a desovar a la munta-nya”, ironitza. Andorra és molt millor lloc per a una criatura. I ella està prou satisfeta de la trajectòria feta fins al moment: “No m’he deixat res per al futur”, assegura. Cosa que no vol dir que no segueixi aixecant projectes artístics: ara s’explora com a escriptora –contes infantils–, en una iniciativa que la lliga amb Rosa Mujal, que no trigarà a sortir a la llum.