La història, impresa a l'asfalt

Ara, el comú ha apostat pel projecte presentat per l’arquitecte Miquel Mercè. S’aprofiten les obres de separació de les xarxes d’aigües pluvials i residuals i la nova pavimentació per incloure-hi les marques que identificaven les famílies canillenques. Una forma de “fer dels carrers un museu a l’aire lliure”, segons la visió del conseller d’Urbanisme, Cerni Pol. S’identifiquen les cases pairals i es col·loquen les marques associades, que també –barrejades–serveixen d’ornamentació al paviment. Asfalt, i no de manera gratuïta, recalquen Pol i Mercè: no sols rellisca menys que la pedra quan neva o plou, sinó que al darrere de la decisió hi ha una petita investigació que recorda que l’asfalt va suposar “un salt qualitatiu” en la vida dels vianants de principis del segle passat, que ja no havien de transitar per carrers polsegosos, “tan molestos que fins i tot s’havien inventat una mena de paraigües per als mitjons”.

El Canillo més tradicional

Incrustats a l’asfalt hi ha aquests medallons (acer Corten i acer inoxidable) amb les marques de casa. “Es tracta de recuperar els valors del Canillo més tradicional”, argumenta l’arquitecte autor del projecte. Per executar-les s’han basat en la recerca que el 2003 va publicar el comú al llibre Història d’una tradició. Cada casa tenia un joc de marques: per al bestiar de peu rodó (vaques i eugues), per al de llana i per a la fusta. Les vaques es marcaven a una banya, però també a l’orella: si la bèstia s’estimbava o perdia una banya seguia sent possible identificar a qui pertanyia. Per a les ovelles també hi havia marca per a les orelles i a la llana. Cavalls i eugues s’identificaven al casc.

A banda de la del bestiar, la marca de fusta, realitzada amb una destral sobre els troncs. Casa comuna, recorda Bascompte, també tenia la seva marca. Molt útil en aquelles dècades dels seixanta i setanta on la comercialització de la fusta, amb el boom de la construcció, va ser una de les activitats més lucratives per a la parròquia. En aquest cas les marques s’imprimien amb la destral. “Seguien absolutament el principi de sinceritat constructiva”, diu Mercè. És a dir, “si la marca és d’una determinada manera és perquè amb la destral era fàcil fer-la; les coses no es feien perquè sí”. Malgrat això, reconeix, “ens hem trobat amb un treball estètic fantàstic, molt interessant, amb una gran diversitat de marques i símbols”. Així, s’han recreat una a una les més de 180 marques diferents de la parròquia i se’n col·locaran en aquesta primera fase 366, dues de cada. De moment, s’ha començat per la zona del Pui. Després s’enllestirà la del nucli antic, els voltants de l’església de Sant Serni i el carrer major, fins a l’antic comú.

Però la idea tindrà més recorregut, augura Pol, i es replicarà pels nuclis antics d’altres poblacions de la parròquia, de l’Aldosa a Soldeu. Més encara, el projecte de donar èmfasi a aquesta part del patrimoni històric es complementarà amb exposicions de fotografies antigues al carrer i una app (en fase de proves ara mateix) destinada als turistes i la gent del poble, on s’ampliarà la informació relacionada.

Les últimes, dels anys trenta

Les marques de casa van tenir una vida extensa, un ús que es va allargar a través dels segles, fins que la modernitat les va portar al desús. Les inscripcions més recents al registre de marques de la parròquia daten dels anys trenta del segle passat. En el temps es van convertir en un sistema per identificar d’una manera gràfica cadascuna de les cases, pràcticament “un escut” de les famílies canillenques, reflexiona Bascompte.