Pokémon: cacera addictiva

Perquè la febre també ha arribat al país i ningú s’ha d’estranyar si ensopega amb petites bandades de joves (bàsicament) que transiten brandant el mòbil quasi com abans es brandia un caçapapallones. “Tampoc és que el joc sigui la leche. Més aviat és una ximpleria”, admet Koke González Grandvallet que, malgrat tot, es confessa tocat per l’afició. No té gaire temps lliure i com que viu a cinc minuts de la feina el trajecte és massa curt per expedicions de cacera; en canvi, confessa, aprofita mentre fa tasques domèstiques per passar l’escombra i empaitar bitxos virtuals.

Entre propis i estranys

La febre s’ha encomanat a la gent del país però també són molts els turistes que aprofiten per caçar en nous territoris. Així que en tornar a casa podran dir “m’he emportat d’Andorra dos perfums i un Pikachu”. És una ironia de González Grandvallet, que al bar on treballa ja s’ha convertir en cosa normal que entri gent seguint la pista d’un animaló d’aquests, o que el client còmodament assegut a la terrassa de sobte s’aixequi i faci unes voltes fins atrapar l’ésser virtual.

I per què aquesta afició s’ha desfermat arreu? Quina gràcia té? Quina diferència respecte d’altres jocs? “Pokémon Go fa realitat el somni que teníem tots de petits, que era capturar pokémons”, explica Àlex Massafret. Contagiat per una afició que el té entretingut molta estona cada dia, però sempre “amb precaució i mirant sempre al voltant!”, afirma. De jocs de realitat augmentada n’hi ha d’altres, “però no és el mateix, perquè Pokémon porta present entre nosaltres molt temps i la il·lusió no és la mateixa”.

“És un fenomen social i encara ho serà més”, augura Marc –Vunci– Amador. La clau de l’èxit ha estat, argumenta, haver sabut enganxar amb les ànsies de la generació pokémon (els que ara sobrepassen la vintena) de col·leccionar, posseir “aquelles criatures amb tant de carisma, molt reconeixibles i a les que havies agafat carinyo de nen”.

El repte, recorda, és capturar els 151 pokémons actuals. Tot i que preveu que a Nintendo sabran explotar prou el filó com per crear nous reptes i ben apetitosos. “Per exemple, alguns dels llegendaris encara no han aparegut enlloc”, recorda, mentre participa en una quedada que surt del pont de la Rotonda i s’encamina –són prop d’una vintena de jugadors– al carrer Joan Maragall, el de la CASS, on hi ha indicis que apareixerà una de les preuades criatures. L’entrebanc al país, es queixa, ell com altres, és que la connexió que ofereix Andorra no sempre és fiable. I un altre: el joc consumeix molta bateria. La part bona és que així es desenganxen per una estona. Això o carreguen, com és el seu cas, amb bateries externes.

A caminar i prendre l’aire fresc

Carol Garrido, jove il·lustradora que s’ha afegit al vaixell de moda, recalca que el que més els ha enganxat és que siguin “els pokémons de la primera generació, els originals”. Hi afegeix una de les principals virtuts de la proposta: ha posat els videojugadors a caminar pels carrers, a prendre l’aire i el sol, ells, que sempre han carregat amb el clixé de ser gent tancada en la solitud d’un interior. Com ho havia fet una proposta anterior, Geocatching, que no va comptar, però, amb la mateixa fortuna.

I no val passar-se de llest: l’aplicació és capaç de detectar si el jugador es dirigeix en cotxe al lloc on vol capturar el bitxo i li espatlla la jugada amb trampes.

Més bondats: és un joc molt social, indica David Martínez. “Vas pel carrer i trobes gent amb l’aplicació i et poses a parlar o pots afegir-te a un grup sense problemes”, relata. Vaja, el que s’ha fet tota la vida entre amos de gossos, però sense necessitat de recollir caquetes.

Martínez, com els altres consultats, es refereix a la nostàlgia “d’haver recuperat un joc de la meva infantesa”. Durarà? “Aquestes modes enganxen fort i després desapareixen, però crec que els desenvolupadors s’esforçaran perquè no ens avorrim, és el repte de Nintendo”.