“No ridiculitzo la dansa, és la meva passió, però sí els tics revellits”

La dansa és una cosa seriosa, ens pensàvem.La dansa és una cosa seriosa, sí, perquè és molt dura, s’ha de treballar durant anys per formar el cos, perquè respongui al moviment. I precisament per aquesta duresa se l’ha sacralitzat i s’ha considerat que la dansa no va amb l’humor, així que hi ha pocs coreògrafs que utilitzin l’humor, tant en la clàssica com en la contemporània.

Fins que arriba vostè...No, no, no sóc l’ambaixador de l’humor a la dansa. No és que hagi arribat jo i s’hagi obert la porta. Hi ha gent que ha fet coses divertides. Cert que jo faig un espectacle amb humor, però també hi ha poesia, dansa pura.

Es més difícil coreografiar buscant fer riure?Totalment. És molt difícil fer riure nou-centes persones alhora, més que fer-les plorar. Si vull una emoció, no és que hi hagi res fàcil, seria arrogant dir això, però per aconseguir tristesa m’ajuda la música, la llum, l’ambient. En canvi, fer riure és una dinàmica, un rellotge que ha de ser molt precís. I no tothom té el mateix sentit de l’humor, així que aconseguir que moltes persones riguin al mateix temps és miraculós.

Sense oblidar la precisió en la part tècnica, això sí que és seriós.L’espectacle riu de la dansa mateixa, de la clàssica, de la contemporània. Però hi ha tècnica de debò, la tècnica de la clàssica, la tècnica de la contemporània. Els ballarins se’n riuen, però saben de què parlen. El fet és que hi ha qui fa paròdia sense saber el que fa. Aquí no és així. Aquí els ballarins respecten els codis: si es fa un pas de deux clàssic, es fa un pas de deux com Déu mana. Així, el que faig és afegir-hi alguna cosa més, reblar el clau, apuntar als defectes, els tics de la dansa clàssica, allò que jo trobo envellit.

L’han criticat des de dins?Sí, sí, del tipus “aquest, què s’ha cregut?” Al principi, quan vaig crear la companyia, a Barcelona, i ens vam presentar al Mercat de les Flors, hi havia molts contemporanis asseguts: era el seu teatre i va ser “com aquests, que fan humor, venen a aquest escenari?” Era el seu domini reservat. En realitat, no tots els ballarins volen fer Tutu. Per exemple, hi ha qui diu que no pot riure de Pina Bausch. I jo dic que sí, que pots riure de tot, sols depèn d’amb qui ho facis. Jo ho faig amb tot l’amor: la dansa és la meva passió, la meva professió des de fa quaranta anys. Jo no me’n ric, en realitat el que faig és un homenatge, però d’una manera que acosti la dansa al públic. A través de l’humor els dono la mà i els dic “veieu? També és per a vosaltres”.

També hi ha artistes que ens miren, el públic, des de dalt. És cert, sí. I hi ha gent que mai no ha vingut a un espectacle de dansa i ara ha vingut a una de les tres-centes funcions de Tutu que hem fet a París, i segur que tornen a veure dansa, perquè veuen que és una manera d’expressar coses a través del cos. Que pot ser divertit, seriós, poètic, moltes coses. Hi ha gent que no coneix Pina Bausch i pensa que el número va de les princeses de Disney. És igual, el que importa és que passi alguna cosa, el que importa és connectar, donar permís per somiar. El públic és lliure, la dansa no és sols per a gent que en sap.

Com s’enfronten els ballarins, amb aquesta vida tan dura de preparació, a pujar a un escenari amb aquests tutús graciosos, un pèl ridículs?No, no són ridículs, són molt macos. És una extensió del tutú, els dic els pantalons-tutú, portar lluny la icona: les nenes petites que volen el tutú de princesa. Ridiculitzar no és la proposta: és la meva professió i no puc ridiculitzar-la. És una proposta poètica.

Parli’ns dels inicis de la companyia, de quan la va fundar. Tot va començar a Catalunya, al 1994. Jo vaig anar a Barcelona i em vaig enamorar d’un noi de Barcelona, que estava muntant unes coses, així, divertides, i vaig pensar a produir l’espectacle, amb uns estalvis que jo tenia. Li vam dir Barcelona-París-Caracas, una cosa una mica de broma que es va convertir en molt seriosa. Vam anar després al Mercat de les Flors, vam passar per TV3, amb Jordi González, que ens va donar molta visibilitat. I vam tenir el suport de la gent de La Cubana, per exemple.

Va superar les expectatives.Era la Barcelona de després de les Olimpíades, el món havia descobert Barcelona i hi havia una energia increïble. Érem tres ballarins contemporanis, farts de treballar tan dur per molt poques funcions i volíem quelcom que ens donés un contacte més directe amb el públic.