Retrat cru de dama medieval

Poques vides medievals han quedat tan exhaustivament documentades com les de la vuitantena d’ànimes de Montaillou –poblet amb fortes relacions amb Andorra, la Cerdanya i l’Alt Urgell– que van caure a les mans de Jacques Fournier, bisbe de Pamiers, en un procés per heretgia el 1320. Uns interrogatoris que l’inquisidor va registrar amb minuciositat i que permeten que Beatriu de Planissoles, com els conveïns, arribin a l’actualitat com a personatges de novel·la, apunta Gascón, que s’hi va referir a la recentment presentada tesi sobre el catarisme a Catalunya i que ahir recuperava la figura per a la xerrada oferta a la sala La Immaculada, en el marc del Dia de la dona. A aquesta la vida la va allunyar, diu Gascón, “del model edulcorat que presenta la literatura medieval”. Vídua de Bernat de Rocafort, els fills del primer matrimoni del comte la van deixar al carrer i ella, buscant aixopluc, va caure a les mans d’un personatge profundament sinistre, Pere Clergue, un capellà que es feia passar per càtar, “un ésser profundament cínic”, el retrata l’historiador. Un home que es valia de la seva condició de religiós per evitar que la Inquisició s’acostés gaire al poblet, només que després es feia pagar car el favor: entre altres abusos, va arribar a tenir nou amants documentades. A Beatriu de Planissoles la va assetjar fins aconseguir-la i la va obligar a tenir sexe amb ell a la mateixa església, malgrat la repugnància que la dona va expressar. Van conviure durant un any i mig, fins que la família d’ella la va aconseguir rescatar. Després seria jutjada per bruixa i heretge. Com dèiem, pel temible Fournier. Un comentari desafortunat la faria caure a les mans dels inquisidors: va ironitzar sobre que si Déu era tan gran com una munta­nya, en l’eucaristia el capellà que combregués ja estaria alimentat per a molt temps. Per sort, com que no tenia antecedents, probablement –encara que no està documentat– se’n va sortir amb una condemna menor: una multa o haver de portar la insígnia groga de l’escarni. Més endavant es va traslladar al Pallars, acompanyant el seu amant del moment, Bartumeu Amillac, novament un clergue, un jove que havia fet de mestre a les seves filles. Des de l’Arieja van marxar al Pallars on la convivència d’un capellà amb una dona no sols no aixecava cap escàndol particular, sinó que el bisbe d’Urgell (Ramon Trebailla) els atorgava el permís, com va documentar l’historiador Josep Palau en una tesi recent.