El 4CV, el gran ‘tunejat’
46288.jpg
Berline Benault 4CV à son époque: palmarès en competition et de l’amélioration des performances és un llibre per a iniciats, adverteix l’autor. “Sobre aquest cotxe s’ha escrit un munt, n’hi ha a puntades de peu sobretot a França, i fer un altre llibre genèric no tenia interès”, puntualitza Benet, que s’ha centrat en un aspecte molt específic mai realitzat fins ara: les marques esportives aconseguides per aquest mític model i les preparacions esportives del motor que s’hi feien, especialment a la dècada dels anys cinquanta. “Un aspecte sobre el qual mai no s’havia fet un llibre exhaustiu i en què hi havia moltes zones d’ombra”, puntualitza. Tantes que ni tan sols als arxius oficials de Renault hi ha tota la informació. Però, per què aquest cotxe? Per què aquest model es va convertir en carismàtic i objecte de col·leccionista? “Perquè va ser el cotxe que va tornar a treure França a la carretera després de la Segona Guerra Mundial”, explica. És a dir, el primer model que, després de la contesa, es va comercialitzar de manera massiva. I no sols al país veí del nord: també va ser objecte d’exportació. A Espanya, moltíssims, i fins i tot alguns van arribar als Estats Units. Per Andorra també van circular: alguns arribaven conduïts pels turistes, com testimonien algunes imatges preses a l’època, però no sols; de fet, un parell o tres encara corren pel país, ben cuidats pels seus propietaris. “Encara que aleshores al país no crec que n’hi hagués gaires, el teixit social era un altre i les necessitats, també”, considera.
Primera escuderia oficialTambé va ser, prossegueix Benet, el primer automòbil que després de la Segona Gran Guerra va permetre a molts pilots entrar en competició, tant pilots oficials com privats. De fet, va ser la primera escuderia oficial que es va crear, l’agost del 1951, amb aquest model. L’autor s’ha centrat exclusivament en el model berlina (no en el monoplaça descapotable de competició), la mateixa carrosseria dels cotxes que anaven pel carrer. Dels quals es van fabricar aproximadament un milió d’unitats. Es desconeix, però, el nombre de kits per a competició que es van fer. “No ho sap ni la casa mare, són dades que estan perdudes perquè no se’n va fer cap recompte”, assegura l’investigador. A banda, el 4CV va ser un cotxe al qual els propietaris van fer moltes preparacions del motor, un cotxe amb poca potència però per al qual existia, a les dècades dels cinquanta i seixanta, un enorme mercat paral·lel de peces i accessoris per preparar els motors, que ajudaven a millorar la conducció. Tant per a l’usuari privat que el volia tunejar com per als pilots que volien entrar en competició. Així, si un model normal aconseguia arribar a uns 90 o 100 quilòmetres per l’hora, amb el motor preparat podia assolir els 110. Pel que fa als de competició, arribaven fins als 140 quilòmetres per hora. És en aquest aspecte, el de les preparacions de motor i la relació amb els rècords esportius, que se centra la recerca de Benet, realitzada en arxius oficials i particulars i en nombroses entrevistes amb antics propietaris, membres de l’escuderia –com Bernard Chaize, tècnic que en va formar part a partir del 1954– i pilots, entre els quals gent com Hervé Quefféléant, qui li va facilitar documentació i imatges. Ha estat una recerca que s’ha muntat gota a gota, des del 1993, però el 2008 ja tenia reunida tanta informació que es va adonar que perfectament tenia material per a un llibre, del qual va posar la primera pedra el 2009. “Sé que és un llibre molt específic, no per al gran públic, però en canvi recull una pràctica que va ser summament popular als anys cinquanta”, la de remodelar el motor del 4CV, argumenta.