Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
De la meva agenda

Benvinguts al nou curs escolar

Actualitzada 25/09/2016 a les 06:41
“Bonne rentrée”, confia la nostra mestra jubilada fa setze anys als professors de l’Escola andorrana que s’han acollit a l’espai verd d’AINA per fer la recepció dels alumnes. No han vessat ni una llàgrima en acomiadar pares i mares! Em sumo a la mestra que s’estrenà a Canillo el mateix curs que un servidor com a mossèn de Canillo: benvingut curs escolar 2016-2017. AINA convida els mestres al primer cafè i una magdalena. Els confio: “L’escola és un lloc per aprendre i un lloc també de viure.” Hélène Giard, formada en la pedagogia de Montesori, va escriure: “C’est un lieu d’apprentissage, mais aussi de vie.”
Un gran savi demanà al barquer de l’estany d’Ivars, al Pla d’Urgell, que el traslladés a l’altre costat del llac. Durant la travessia el savi demanà al remador:
–Sap literatura?
–Gens ni mica, senyor savi.
–Sap? S’ha perdut una quarta part de la vida. De gramàtica, com està?
–Em sap greu decebre’l, no en sé ni un borrall!
–Ho sento. S’ha perdut una altra quarta part de la vida. M’imagino que de geografia també deu estar en blanc?
–Ho ha encertat. Els meus pares eren pobres i em posaren a remar d’adolescent, aquí en aquest llac prop de casa.
–Quina llàstima de pares! Exclamà el savi posant-se les mans al cap. L’han privat de viure un setanta-cinc per cent de la vida.
En aquestes, les aigües del llac s’esvalotaren. Del costat est vingué una ventada que tenia totes les aparences d’un cicló. La barca començà a ballar. El savi espantat s’agafà fortament a una barra travessera. El barquer li demanà amb un somriure que el savi no comprengué:
–Vós, savi, sabeu nedar?
–Gens ni mica, va tartamudejar el savi.
–Ho sento, vós heu perdut el cent per cent de la vida.
N’Eric Petit, professor d’Història a Lorient, cap dels Eclaireurs de França que els hiverns dels anys setanta s’acollia al Casal Sant Serní, m’encoratjava a bastir AINA. Em pressionava: “La neige, c’est l’avenir.” S’ha autoconvidat a la festa de Meritxell per sumar-se a la celebració dels 40 anys de colònies. A la sobretaula de la festa, em recordava: “Parteix de la vida, de les persones, del carrer, de la realitat per evangelitzar, i no de les sagristies i tampoc de les esglésies encara que siguin ben moblades.” Merci, Eric Petit, une fois de plus.
És veritat, els infants i joves que passen per l’escola i per la universitat surten més preparats acadèmicament parlant. Un bon avenç pel que fa a la societat. Cada dia la col·lectivitat en general és més intel·ligent. Ara bé, no ens enganyem. Aquest avenç social no es correspon en altres àmbits molt més bàsics de la vida quotidiana com, per exemple, l’actitud, el comportament. I és aquí on em fa la sensació que estem creant una societat buida. Una societat que ha retrocedit en actes purament humans, de sentit comú, de respecte envers els altres... Aviso els joves monitors, allò que compta més per trobar feina és l’actitud. Amb els màsters no en tindreu prou. Mirant el telèfon mòbil, ja no sabem de quin color té els ulls la persona que ens acabem de creuar; no ens aixequem per cedir el seient a una persona gran, i sobretot no administreu bé el diner que rebem dels pares, i menys la salut. El barquer us adverteix: està molt bé saber el teorema de Huygens o les lleis de Kirchhoff, però jo em pregunto: quan hem deixat d’aprendre a ser senzillament humans?
L’escola, a més de la immersió en anglès, ha de fer entendre al nen i la nena el món que li toca de viure. A ser creatius, autònoms i poder treballar en equip; la capacitat de compromís amb el bé comú i crear un itinerari de vida: aconseguir persones per viure lliurement i dignament en la societat andorrana, i més enllà.
Als peus de la meva Confident, he acollit els alumnes de la Sagrada Família d’Escaldes-Engordany per donar el tret de sortida al curs 2016-2017. Amb ells, he pregat a la Meritxell pels onze mil escolars del sòl andorrà: que cada alumne tingui el coratge d’enfrontar-se amb els situacions que li barrin el camí; el coratge de saber mirar les ombres de la seva vida; el coratge de comprometre’s a estimar; el coratge de ser creador de la pròpia vida; que comprengui que el viatge més llarg és el que fa 33 centímetres: aquell que va del cap al cor.
La Confident somriu amb complicitat als mestres i professors: “Si voleu que els vostres alumnes toquin de peus a terra, carregueu les seves espatlles fardells de responsabilitat.”
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477