Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DMG
Aquesta setmana

El món, pam a pam

el joan, l'elisabet, l'ares i la maiana durant la seva ruta, el 2014, de set mesos per tota l'Amèrica del Sud.

El món, pam a pam

el joan, l'elisabet, l'ares i la maiana durant la seva ruta, el 2014, de set mesos per tota l'Amèrica del Sud.

B.F.
l'aGUSTÍ a la selva de Borneo, un dels darrers llocs on sobreviuen orangutans salvatges.

El món, pam a pam

l'aGUSTÍ a la selva de Borneo, un dels darrers llocs on sobreviuen orangutans salvatges.

M.T.
L'AINA I EL JORDI ESTAN RECORRENT en bici DES DE L'ABRIL i fins al proper novembre la ruta que transcorre entre Geòrgia i el Nepal, a través de vuit països.

El món, pam a pam

L'AINA I EL JORDI ESTAN RECORRENT en bici DES DE L'ABRIL i fins al proper novembre la ruta que transcorre entre Geòrgia i el Nepal, a través de vuit països.

A.M.
Actualitzada 01/08/2016 a les 09:14
Sempre amb el passaport i la maleta a punt i pensant en nous horitzons per descobrir. Hi ha qui ha nascut amb el cuquet de veure món, d’explorar, conèixer cultures i els racons més recòndits del planeta i no s’ha volgut quedar pas amb les ganes. S’imaginen destinar un any de la seva vida a conèixer a fons quatre dels cinc continents? O rodar en bici durant deu mesos per l’Àsia? I fer un canvi de vida durant més de mig any per pedalar per tot Amèrica del Sud amb les filles petites? Doncs tot és proposar-s’ho. No cal ni viure de rendes, ni tampoc ser un descervellat que no atén les obligacions del dia a dia: simplement tenir un objectiu clar, organitzar-se bé i, és clar, estalviar molt. Aquesta és, almenys, la fórmula que han emprat diversos súper viatgers residents al país que han recorregut quilòmetres i quilòmetres de món per complir el somni.
Durant força temps van estar rumiant-hi i planificant la seva ruta l’Agustí Ibáñez i la Mar Traver abans d’emprendre onze mesos de circuit que els van dur a fer la volta al món. Ja acostumadíssims als viatges internacionals, el 2006 van fer el cop de cap per fer un any sabàtic de descoberta: van sortir d’Espanya i d’allà van anar emprenent ruta cap a la Índia, Tailàndia, Singapur, Indonèsia, Austràlia, Nova Zelanda, Japó, Mèxic, Hondures, Guatemala, Costa Rica, Cuba... fins a 19 països. Com ho van fer? A través d’Star Alliance, una agrupació de diferents companyies aèries que ofereix tarifes assequibles per voltar el món. Això sí, posa la condició que els vols només siguin d’anada i sempre seguint una direcció. “Si vas sempre cap a l’est pots fer la volta al món per un preu raonable”, explica l’Agustí. A ells el paquet de bitllets d’avió els van sortir per poc més de 2.000 euros per cap. Arribats a Amèrica del Sud, a més, van emprendre força part del circuit per terra i això també va abaratir la factura. La seva experiència desfà el mite que viatjar durant mesos només és una activitat apta per a milionaris. Programant la despesa, ells van girar pel món amb menys de 10.000 euros per persona. “Un cop ets allà ja busques allotjaments barats, et mous en transport local, algun dia et quedes a dormir a casa de gent que t’ho ofereix... i és clar, durant força temps vam estar estalviant, perquè tampoc volíem privar-nos de fer les coses que ens venia de gust fer a cada lloc”, exposa.
Amb tot, els costos es poden acabar reduint força segons quin tipus de viatge es trii. El cas de l’Aina Margalef ho demostra. Des d’aquest abril i fins al final de novembre està recorrent en bicicleta amb el seu company, el Jordi, un traçat entre Geòrgia i el Nepal que transcorre per vuit països: Armènia, Iran, Turkmenistan, Uzbekistan, Tadjikistan, Kirguizistan, Kazakhstan i la Índia (aquí fan el tram en avió). Des de l’Iran i aprofitant que durant uns dies tenen connexió a Internet, ens respon els dubtes teclejant per la pantalla del mòbil. Quina despesa els suposa, un viatge com aquest? “D’entrada vam calcular uns 5.000 euros per a tots dos per a tot el viatge. Però a hores d’ara, i després de quatre mesos, ens n’hem gastat uns 2.500 amb totes les despeses incloses (visats, vols, etc.). A l’Uzbekistan hi vam anar sense bicis i realment el pressupost es va disparar moltíssim!”, explica. Dormir majoritàriament en tenda de campanya, i algun cop en cases de gent local que forma part d’associacions com warmshowers o couchsurfing, o en alguna pensió, i cuinar amb el fogonet són algunes de les rutines que ajuden a contenir la butxaca. “Com que no cobres durant aquest temps estàs obligat a reduir al màxim les despeses, però aquesta és una manera molt econòmica de viatjar”, prossegueix l’Aina.
Aquí, aquesta ciclista aventurera (altres anys ha pedalat per Mongòlia, Marroc, Kènia i la Patagònia) toca una de les qüestions clau per emprendre una experiència així. Perquè una decisió com la seva, o com la de l’Agustí i la Mar, implica també canvis personals contundents. I la feina, què? Es pot fer un parèntesi de tants mesos? Sí, però implica renúncies. L’Agustí, dissenyador gràfic, va demanar una excedència a l’empresa on treballava i la Mar va posar directament un punt i a part a la seva car­rera: va deixar el sector bancari per viatjar i, en tornar, es va reorientar. En el cas de l’Aina, geòloga del Cenma, ha estat una mica més fàcil: li han concedit l’excedència que havia demanat. “Més que viatjar pel món, el que es fa més difícil és dir ‘marxo’ i el que representa deixar la feina i renunciar a coses. Segurament la incertesa del que et trobaràs quan tornis és el que frena molta gent a fer un pas així, però també ho pots mirar com una oportunitat per canviar una situació que potser no et satisfà”. Aquesta reflexió la fa el Joan Rovira, enginyer, que al 2014 també va deixar la feina per acomplir un projecte de família: amb la seva dona, l’Elisabet Faura (arquitecta) i les dues filles, Ares i Maiana, que llavors tenien 6 i 3 anys, van recórrer el territori que s’estén entre la Patagònia argentina i Cusco (Perú). Set mesos de viatge en bicicleta (l’Ares també pedalava en un tàndem amb l’Elisabet i la Maiana anava en un carro acoblat a la del Joan) durant els quals les nenes tampoc van anar a l’escola regular. “Tothom ens pregunta per això. Però la vida és l’escola”, valora l’Elisabet, que cita una immensitat d’exemples per demostrar que viatjant també es poden aprendre llengües, matemàtiques, geografia, història o ciències naturals. “Elles, per exemple, han agafat molta noció de les distàncies i de conceptes que són molt abstractes. Al final el que fèiem era com l’escola a casa”, comenta.

Els fills no són un fre
L’experiència dels Rovira-Faura demostra (i de fet, ells conviden les famílies amb nens a animar-se a fer viatges) que el fet de tenir fills no ha de suposar una frenada en sec a conèixer el món. Ells com a parella ja havien voltat força –entre altres, el 2005 i el 2006 ja van agafar-se un any sabàtic per recór­rer l’Àsia sobre dues rodes– però quan van néixer les dues petites van continuar explorant nous països. Amb activitats i ritmes adaptats als menuts, és clar. “És molt fàcil viatjar amb nens. Molts pares pensen que els fills són de cotó fluix o de vidre i que es trenquen, però són molt més adults del que ens pensem... en situacions crítiques no els vam haver de dir mai ‘porteu-vos bé, perquè elles tenen una energia que noten les coses”, comenta. Hores i hores en bici que les nenes, recorden els pares, van dur perfectament. Gaudint del viatge i les sensacions i sense cridar al cel que s’avorrien. I adaptant-se a dormir en tenda de campanya i a viatjar de manera austera, menjant amb cuina de fogonet i coneixent gent local. Per anar amb nens, però, cal adaptar l’estada. En el seu cas, van cercar una destinació que oferís llocs segurs per circular, una topografia més o menys plana i serveis (càmpings on poder dutxar-se, algun comerç, piscines, etc.). “Per exemple Europa et permet molt bé fer aquesta mena de rutes en família”, aconsellen.
Moure’s durant tant temps amunt i avall també obliga a prescindir de tot allò superflu. Tots els testimonis del reportatge hi coincideixen. “Aprens a viure amb l’essencial”, diu l’Elisabet, que cita com ells van desplaçar-se durant set mesos només amb el que cabia dins de dues alforges. Ells, per exemple, van prescindir del mòbil –“hi havia moltes zones sense cobertura i tampoc no sempre el pots endollar quan vols”– però sí, per seguretat, van emprar un geolocalitzador que marca per satèl·lit el punt on et trobes. L’Agustí i la Mar també es van habituar a funcionar amb l’imprescindible. De fet, van marxar de casa amb un parell de maletes i van tornar-hi amb una. “T’acostumes a viatjar amb el mínim i pel camí vam anar regalant coses a la gent a qui li podia fer servei”, recorda ell. De la mateixa manera, el cos també t’adapta al ritme d’estar-se mesos fora del llit de casa, a menjar cuina local i no sempre pair-la bé, a beure aigua diferent, a pedalar durant hores, a fer quilòmetres a peu... Com ho notat tot plegat el cos? “En general bé. Estic acostumada a fer esport habitualment i això hi ajuda, però cal prendre’s-ho amb calma al principi i anar al ritme que el cos demana i aturar-te quan diu prou encara que només portis 30 quilòmetres”, reflexiona l’Aina. “Al Pamir, per exemple, hem trobat gent molt forta que comença fent 100 quilòmetres al dia i passats dos dies estaven tots malalts”, prossegueix.

Diaris de viatgers
Bona part de viatgers que han estat mesos fora de casa comparteixen la necessitat d’explicar les vivències. Perquè els dies són intensos, les anècdotes se succeeixen i les ganes de mostrar com és el món animen a obrir blocs (l’Elisabet i el Joan tenen el petitsnomades.cat i l’Aina i el Joan, degeorgiaalnepalacopdepedal.wordpress.com i pitonissesdelnylon.wordpress.com) o a publicar llibres (l’Agustí i la Mar van fer Camins, una publicació fotogràfica de les seves passejades pel món). “També és una manera que la família pugui anar-te seguint!”, assenyala l’Elisabet. D’historietes, de fet, tots en tenen per donar i vendre. Com la de l’Agustí i la Mar que, per l’aturada a la remota illa de Tonga, a la Polinèsia, els van confondre amb reporters perquè anaven armats amb càmeres de fotos i els van conduir, sense buscar-ho, a veure el rei del país. O quan a Chiapas van trobar-se per casualitat un amic català que feia deu anys que no veien i que estava fent de metge voluntari dels zapatistas... i van acabar passant un parell de dies a la selva Lacandona, on viuen els indígenes, amb l’exèrcit zapatista. De males experiències ningú n’ha tingut. “De gent bona n’hi ha a tot arreu i és la gran majoria”, reflexiona el Joan. Quedem-nos amb això, doncs.

SETZE ANYS RECORRENT EL PLANETA EN VELER
La seva és una història ben coneguda a Andorra. Quasi extreta d’una novel·la d’aventures, la vida de la Clare i Edward Allcard, que van recór­rer en veler tot el planeta durant 16 anys amb la família. Van conèixer les Antilles, la jungla malàisia, Turquia, Singapur, les Seychelles, Kènia... Ells mateixos han explicat en diferents ocasions (i fins i tot han publicat diversos llibres) com vam dur una vida sense luxes, amb poques comoditats i sense elements tan bàsics del dia a dia com una nevera o una rentadora. El 1986 van atracar definitivament a Andorra i viuen encantats de la vida a l’Aldosa.

DEIXAR-HO TOT PER COMENÇAR DE NOU
na estada que va fer al Nepal fa cinc anys li va canviar la perspectiva de vida. Allà va conèixer el Chandra, amb qui més endavant decidiria unir-se a Plan Himalaya, una petita agència que ofereix viatges personalitzats al Nepal, el Tíbet i Butan. “Tot va començar per casualitat... i mira on som!”, exclama el Jordi Matas, que s’ha llençat de cap a aquest nou projecte vital i ara la seva vida transcorre principalment entre Taiwan, on estan obrint mercat, el Nepal i Espanya. De fet, unes hores abans d’emprendre novament viatge cap a Taiwan ens atén per telèfon des de Barcelona. I ens explica que definitivament ha penjat la càmera després de trenta anys dedicats al sector de l’audiovisual, la major part dels quals a Andorra com a resident. Per què aquest canvi de registre? “He fet molta muntanya i l’Himàlaia, el Tibet i el Nepal sempre els veus amb admiració. El somni d’anar-hi sempre el tens, com la majoria de gent a qui li agrada aquest món. I tot va començar mig de conya però amb el temps tot ha cristal·litzat molt bé”, relata. I cita l’expressió catalana que fa referència al seny i la rauxa. “Això nostre ha sortit més de la rauxa que no pas del seny! En tot plegat hi ha un cert punt de bogeria”, riu.
Ara la feina i la vida del Jordi se centra a mostrar aquesta part de món a turistes (la majoria francesos i espanyols) àvids per conèixer noves cultures, oferint rutes turístiques amb guia i vehicle privat. “No m’ho hauria imaginat mai que ho faria, però les circumstàncies m’han dut cap aquí!”, exclama
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477