La llibertat d'expressió, garantia de democràcia

La llibertat d’expressió és un dels fonaments essencials d’una democràcia. Al mateix temps, però, a les democràcies consolidades, la visió que tenim actualment de la llibertat d’expressió és molt caricaturesca. En parlem només o en casos flagrants (quan assassinen una Anna Politkóvskaia o tanquen un canal de televisió contrari a un règim) o quan la justícia condemna artistes o humoristes per delictes contra l’honor o apologia del terrorisme i ens passem dies debatent sobre els límits de l’humor i de la llibertat d’expressió. Entre aquests dos extrems, però, la llibertat d’expressió l’acostumem a donar per descomptada quan no està tan ben consolidada com ens podríem pensar.

La idea bàsica de la seva importància per a la democràcia és molt senzilla: si la gent no pot expressar-se de manera lliure, no pot defensar idees lliurement i per tant no pot presentar-se amb garanties a unes eleccions criticant tot el que creu que ha de criticar i defensant tot el que creu que ha de defensar i, per tant, els electors no podran votar-lo sobre la base del que defensa i proposa. Així, ja podem tenir eleccions lliures, freqüents i imparcials, que si els candidats no poden expressar-se amb llibertat no serviran de res.

Aquesta part la tenim prou garantida. El que passa és que la cosa no és tan senzilla ni, sobretot, es limita a les campanyes electorals. Perquè la democràcia no va només d’eleccions, sinó també del que passa entre uns comicis i uns altres. I així com la tria de candidats ha de ser democràtica, el control de l’acció de govern dels escollits també ha de ser democràtic. I els altres representants polítics, els mitjans de comunicació i la ciutadania en general han de poder exercir aquest control amb total llibertat i això passa en bona part per la llibertat d’expressió, la llibertat de poder assenyalar mancances o de plantejar alternatives. I en aquest punt resulta tan important el marc legal com el marc de la cultura política.

Així, d’una banda serà necessari que les lleis permetin a tothom expressar-se amb llibertat i que aquesta llibertat quedi plenament i fàcilment garantida (no serviria de gaire, per exemple, que un tribunal resolgui tres anys després que sí que se’ns hauria d’haver deixar fer aquella manifestació o publicar aquella tribuna). D’una altra, però, també seria fonamental que ningú percebi que si diu allò o allò altre (amb el seu nom i el seu cognom per endavant), això tindrà conseqüències per als seus negocis o per a la seva carrera professional i que per tant pot ser millor callar-se.

L’autocensura és subtil però és un atac igual de contundent contra la llibertat d’expressió i, doncs, contra la democràcia. I segurament és una de les principals assignatures a les democràcies occidentals, una assignatura que serà difícil de superar fins que la cultura política de cada país no normalitzi i accepti la crítica com un ingredient necessari i desitjable de tota democràcia, tant quan governen com quan són a l’oposició.